La geografia i els procediments geogràfics IES JUNÍPER SERRA DEPARTAMENT DE CIÈNCIES SOCIALS
Paràmetres tècnics Power Point Diapositives: 92 Hipervincles: a partir de les diapositives 5-7 (índexs-organigrames). Transició d’una diapositiva a l’altra: “clic” amb el mouse.
Introducció Amb aquesta presentació del departament de Ciències Socials, l’alumnat pugui comptar amb un material visual que, complementàriament a les activitats de l’aula, serveixi per introduir alguns elements bàsics de la geografia com a disciplina científica. Per això, a través de les 92 dispositives que conformen aquesta unitat, els alumnes podran disposar d’un seguit d’informacions indispensables per comprendre i analitzar visualment:
Introducció A) El concepte de geografia, tot analitzant les diferents branques en què es subdivideix aquesta ciència. B) Els principals procediments geogràfics, especialment, els que es refereixen a la localització i a la representació de l’espai geogràfic, tals com: La xarxa i les coordenades geogràfiques. Els sistemes de projecció i l’escala cartogràfica. Els tipus de mapes. El mapa topogràfic. C) El desenvolupament de la cartografia al llarg de la història, tot dedicant especial atenció als personatges i esdeveniments clau del procés.
Índex
Índex
Índex
El concepte de geografia Geografia: concepte que procedeix dels termes grecs “ge” (terra) i “graphein” (descriure). La geografia és la ciència que mira d’analitzar i d’explicar la localització i la distribució en l’espai dels diferents elements de la superfície terrestre. La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que estudia. El seu objecte és l’anàlisi dels resultats de les relacions entre dues estructures diverses: la física i la humana. Ambdues són objecte d’estudi de moltes altres ciències que n’analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia, economia, etc.).
Les branques de la geografia
La geografia general
La geografia general
Les eines dels geògrafs
Els procediments del mètode geogràfic La localització de l’espai: La xarxa geogràfica. La representació de l’espai: La cartografia.
La localització de l’espai geogràfic La xarxa geogràfica permet localitzar qualsevol punt sobre la superfície terrestre. Mitjançant línies imaginàries: Meridians. Paral·lels. La xarxa de meridians i paral·lels determina les coordenades geogràfiques: Latitud (0-90ºN/S) a partir de l’Equador. Longitud (0-180ºE/W) a partir del meridià de Greenwich.
Les coordenades geogràfiques:línies de latitud i de longitud
Les coordenades geogràfiques
La representació de l’espai geogràfic
La representació de l’espai: la cartografia La cartografia és la ciència que té per objecte l’elaboració de mapes, així com la seva utilització. El mapa és la representació simplificada de la superfície terrestre sobre una superfície plana. La realització de mapes requereix: Un sistema de projecció. Una escala.
Les projeccions cartogràfiques Projecció cartogràfica: acció i resultat de representar una regió de la superfície terrestre sobre un pla. Alteracions més usuals de la projecció cartogràfica: Deformació de l’escala: l’escala no és la mateixa en tots els punts del mapa. Deformació de l’àrea: àrees iguals en el globus no determinen àrees iguals en el mapa. Deformació de la forma: la zona projectada no té la mateix forma que la zona originària. Principals tipus de projeccions: Cilíndrica. Cònica. Azimutal.
Els sistemes de projecció Projecció cilíndrica Xarxa perpendicular de meridians i paral·lels. Els paral·lels tenen una separació variable. Els meridians són equidistants. L’exemple més representatiu és la projecció de Mercator.
Els sistemes de projecció Projecció cònica simple Es projecta un hemisferi sobre un con, tangent al globus per un paral·lel (paral·lel base). Els paral·lels són arcs de cercle concèntrics al pol. Els meridians són radis de cercle que convergeixen al pol. Paral·lel de contacte
Els sistemes de projecció Projecció azimutal o polar Tipus de projecció obtinguda a partir de la cònica simple. Fa tendir el con a un pla en què la xarxa de meridians i paral·lels són equidistants. Els paral·lels són cercles concèntrics al pol. Els meridians són radis de cercle que convergeixen al pol. S’utilitza, sobretot, per representar les regions polars.
Els sistemes de projecció Projeccions pseudocilíndriques Són aquelles en què els paral·lels són rectilinis. Per exemple: la projecció sinusoïdal que permet representar tot el globus, bé que les grans distorsions apareixen a les zones polars. O la projecció homolosina de Goode que distorsiona mínimament les zones de la terra i és emprada per fer mapamundis.
Els sistemes de projecció Cilíndrica Cònica Azimutal Homolosina
La representació de la Terra La projecció de Mercator (1569) Projecció cilíndrica. Deforma la superfície de la terra. L’hemisferi Nord està sobredimensionat. L’Equador està desplaçat. Col·loca el continent europeu al centre del mapa. Amèrica del Nord i Europa es veuen més grans.
La projecció de Mercator Els errors de Mercator: Europa (9,7 milions Km2) sembla més extensa que Amèrica Llatina (17,8 milions Km2). Àfrica (30 milions Km2) sembla més petita que l’URSS (22,4 milions Km2). Amèrica Llatina (17,8 milions Km2) sembla més petita que Groenlàndia (2,1 milions Km2).
La Mediterrània a la projecció de Mercator
La representació de la Terra La projecció de Peters (1973) Projecció cilíndrica. Representa les dimensions de la Terra amb més fidelitat. L’Equador està situat al centre del mapa. Col·loca el continent africà al centre del mapa. Les deformacions més grans es donen a la zona dels pols.
La projecció de Peters
L’escala Escala és la relació constant que hi ha entre la distància sobre el mapa i la distància real mesurada sobre el terreny representat. Dos tipus d’escala: Gràfica. Numèrica.
Petita i gran escala A l’escala numèrica, com més petit és el denominador més gran és l’escala. Mapes a petita escala: a partir de 1:10.000.000. S’utilitzen per representar grans porcions de la Terra. Mapes a mitjana escala: compresos entre 1:10.000.000 i 1:100.000. Mapes a gran escala: inferiors a 1:100.000 Representen poc espai territorial, però els accidents representats hi són indicats amb molt de detall. Per exemple el Mapa Topogràfic Nacional a escala 1:25.000 o 1:50.000.
Mapes a diferents escales
Tipus de mapes Mapes temàtics: D’isolínies. De diagrames. De fluxos. De coropletes. Anamòrfics o distorsionats. De figures. Mapes topogràfics.
Mapes d’isolínies Utilitzen línies corbes que uneixen punts d’un mateix valor: Temperatures. Precipitacions. Pressió atmosfèrica, etc.
Utilitzen diagrames de barres, de sectors, etc Utilitzen diagrames de barres, de sectors, etc. per tal d’oferir informació (bàsicament estadística) sobre l’espai representat. Mapes de diagrames
Mapes de fluxos o de línies Les línies o fletxes solen representar moviments. Les línies o fletxes tenen un gruix proporcional al volum del moviment.
Mapes de coropletes Utilitzen colors o trames per representar l’àrea que ocupa un fenomen.
Mapes anamòrfics o distorsionats Canvien les dimensions reals dels països o regions per fer-los proporcionals al fet que cartografien. Aportacions al camp de la investigació científica
Mapes de figures Utilitzen figures (esferes, quadrats, figures diverses) per localitzar fenòmens puntuals.
El mapa topogràfic El Mapa Topogràfic Nacional representa els aspectes físics i humans més destacats d’una zona del territori nacional. Característiques bàsiques: Escala 1/25000; 1/50.000. Aspectes físics: Representació del relleu (corbes de nivell o isohipses). Hidrografia. Vegetació natural. Aspectes humans: Usos del sòl. Hàbitat. Toponímia.
El mapa topogràfic. Les corbes de nivell (isohipses) Les corbes de nivell (isohipses) són línies que uneixen punts del terreny que tenen la mateixa altura. Són línies equidistants. Com més gran és l’escala d’un mapa, més petita és l’equidistància. Mapa topogràfic a escala 1:25.000, l’equidistància és de 10 metres. Mapa topogràfic a escala 1:50.000, l’equidistància és de 20 metres.
El mapa topogràfic. Les corbes de nivell (isohipses)
Diferents accidents del relleu La cota indica l’alçada del relleu sobre el nivell de la mar. El punt culminant s’anomena cim i la superfície que l’envolta, vessant.
Diferents accidents del relleu El pendent és la inclinació o desnivell del terreny. S’expressa mitjançant un percentatge que indica els metres que es pugen o baixen per cada 100 m. El pendent és més pronunciat quan les corbes de nivell estan més pròximes.
Diferents accidents del relleu La carena és la línia divisòria de dos vessants i separa dues conques hidrogràfiques.
Diferents accidents del relleu El congost o barranc és un pas estret entre muntanyes que ha estat excavat per un riu o torrent.
Diferents accidents del relleu El tàlveg o vall és el lloc on van les aigües que baixen pels vessants.
Diferents accidents del relleu La disminució de les corbes de nivell indica una depressió quan el terreny que l’envolta té una major alçada.
La cartografia a través del temps Mapamundi. Anònim segle XV
El món antic Mesopotàmia: primers intents de representació gràfica d’un territori. Una de les mostres més antigues és una peça de fang que representa la vall del riu Eufrates. Trobada a uns 300 km de Babilònia, està escrita en caràcters cuneïformes i hom li calcula uns 4.500 anys d’antigüitat. Aportacions més notables del món antic: A la Mediterrània: cultura grega. Figura més destacada: Ptolomeu (90-168).
Ptolomeu Claudi Ptolomeu (90-168 dC). Astrònom i matemàtic, establí les bases de la cartografia científica. “La seva Geographia és considerada el primer Atles mundial. És una obra que conté taules de coordenades de situació (longitud i latitud) d’unes vuit mil localitats i els criteris per construir un mapamundi amb un sistema de meridians i paral·lels. El món conegut (de Canàries a l’Índia i del nord d’Europa a la regió etiòpica) està centrat a la mar Mediterrània”. Atles de les Illes Balears. CD. 1998.
Mapa de Ptolomeu en projecció cònica Aquest mapa representa gairebé tot el món conegut a la seva època. Està considerat com l’exponent màxim de la cartografia grega antiga i fou un model per a àrabs i europeus durant molts de segles. El de la imatge procedeix d’una edició del segle XV.
Còpia medieval d’un mapamundi romà A l’època romana s’oblidà el sistema de projeccions i es retorna a l’antic mapa de disc dels primitius. Dins aquest cercle, els romans hi situaren el seu Orbis Terrarum amb els tres continents coneguts: Europa, Àsia i Àfrica.
L’edat mitjana. El món islàmic La caiguda de Roma implica un retrocés en el desenvolupament de les tècniques cartogràfiques. Al món cristià: Adaptació de la cartografia a la teologia cristiana. Els avenços més notables es van produir en el món islàmic. Els mapes s’orienten amb el sud a la part superior i el nord a la inferior.
Mapamundi del llibre “Comentari de l’Apocalipsi” de Sant Joan (1109)
El món islàmic La cultura islàmica va desenvolupar enormement la ciència cartogràfica i geogràfica. Es recupera la idea de l’esfericitat de la terra. Es va calcular amb molta precisió el radi terrestre. Es va determinar l’extensió real de la Mediterrània. Mapamundi d’al Idrisi (1154).
Mapamundi d’al Idrisi (1154) Els àrabs aplicaren els grans coneixements que tenien sobre astronomia, matemàtica i geometria a la cartografia. El mapa d’al Idrisi és la peça més important de la cartografia àrab.
El món cristià (segles XII-XV) Expansió comercial de les ciutats italianes i de la Corona d’Aragó. Segle XIII: lligats a la invenció de la brúixola, apareixen les cartes nàutiques medievals (portolans). Fets sobre pell d’ovella, representen amb molta precisió el món mediterrani i el seu entorn més immediat. La seva toponímia correspon als llocs costaners, amb gran detall dels caps, dels golfs i de la costa en general. Els interiors apareixen sense noms de llocs, però estan adornats amb escuts d’armes, banderes, arbres i figures de reis. Inclouen una trama de roses dels vents amb direccions indicades per la brúixola. A Mallorca destaca l’escola de cartografia mallorquina i, especialment, la família de cartògrafs Cresques.
La cartografia mallorquina S’entén per cartografia mallorquina el conjunt de cartes nàutiques signades a Mallorca o a un altre lloc per un autor d’origen mallorquí amb els textos escrits en català. L’escola de cartografia mallorquina s’inicia en el segle XIV i és el nucli aglutinant de la cartografia als Països Catalans. Es caracteritza per: Ús del català en la toponímia. Abundants roses dels vents. Tractament del relleu, curs dels rius, estuaris, deltes... Atles català (Cresques -1375)
L’atles català .Abraham i Jafudà Cresques Abraham Cresques. Cartògraf jueu mallorquí. Era d’ofici bruixoler, rellotger i constructor d’instruments nàutics. Protegit dels reis d’Aragó, deixà una abundant documentació sobre cartes nàutiques. Se li atribueix l’atles català (1375) en la confecció del qual fou ajudat pel seu fill Jafudà. Jafudà Cresques. Nascut a la ciutat de Mallorca el 1350, els reis d’Aragó li encarregaren diverses obres. El 1391 es convertí al cristianisme i prengué el nom de Jaume Ribes. Del 1399 al 1405 treballà a Barcelona amb el cartògraf genovès Francesco Beccà. L’atles català és un mapamundi dibuixat el 1375 per Abraham Cresques o el seu fill Jafudà. Es conserva a la Biblioteca Nacional de París. Consta de sis fulls de pergamí. Els dos primers són introductoris. Als altres s’hi representen quatre mapes que donen la representació del món llavors conegut: Europa, Àfrica i Àsia, des del meridià de les Canàries fins a la mar de la Xina i des del tròpic de Càncer fins al paral·lel 60º N.
L’expansió de l’escola de cartografia mallorquina Al segle XV, la cartografia mallorquina, juntament amb la precisió cartogràfica té una presentació acurada i brillant. A mitjan s. XV comença la dispersió de molts cartògrafs mallorquins que mantingueren, però, els cànons de l’escola. Un exemple representatiu n’és Bartomeu Olives que, el 1538 deixà Mallorca. Els seus descendents treballaren a Messina, Palerm, Nàpols, Marsella, Liorna, etc. Portolà de Bartomeu Olives (1538)
L’herència de l’escola de cartografia mallorquina Carta nàutica de Jaume Olives (1571) Carta nàutica de Jacobus Russus, Messina (1535)
Mapa de Paolo Toscanelli (segle XV) Paolo Toscanelli (Florència 1397-1482). Geògraf, matemàtic, astrònom i astròleg italià. Es dedicà sobretot a la geografia i a la cosmografia. Afirmà que la travessia de l’Atlàntic era el camí més directe cap a l’Orient.
L’edat moderna: l’era dels descobriments Globus de J. Schöner (1520) Mapamundi segle XVI Els descobriments portuguesos i espanyols desenvoluparen extraordinàriament el món conegut i la cartografia. Apareixen els primers mapamundis que inclouen el continent americà. Els grans viatges científics del segle XVIII i, posteriorment, el colonialisme del segle XIX, impulsaren definitivament la cartografia.
L’escola holandesa de cartografia A mitjan segle XVI s’inicia l’edat d’or de la cartografia holandesa, que durà al voltant d’un segle. Per la seva condició de comerciants, els holandesos tenien notícies de bona part del món. Els mapes sortits dels tallers holandesos estaven dins d’una línia d’una certa fantasia que, en part, servia per omplir espais que haurien quedat en blanc per manca d’informació. El títol, l’escala i algunes notes anaven dins d’una llegenda formada per elements decoratius. Les figures més representatives d’aquesta escola foren Gerhard Mercator, Abraham Oertel i la dinastia Blaeu.
Gerhard Mercator (1512-1595) Estudià geografia, geometria i astronomia. La seva gran aportació és la projecció cilíndrica. Perfeccionà el model ptolomeic que dominava la cartografia fins llavors. L’èxit editorial no li arribà fins que Jacobus Hondius edità la seva obra de forma pòstuma. Atles Mercator-Hondius (1633) Atles Minor de Mercator (s. XVI)
Mapa d’Europa de Gerhard Mercator (1554)
La dinastia Blaeu La dinastia Blaeu establerta a Amsterdam, tanca la relació de cartògrafs de l’escola holandesa. Willem Blaeu (1571-1638), geògraf holandès, s’especialitzà en la construcció de mapes i instruments matemàtics. El 1619 publicà el seu primer Atles, titulat Theatrum mundi.
La cartografia de les Illes Balears (segles XVI-XVII) Les Illes Balears, segons G. Blaeu (1635) A partir de la segona meitat del segle XVI apareixen els primers mapes particulars de les Illes i es confeccionen plànols dels principals nuclis urbans, d’entre els quals destaca el de la ciutat de Mallorca d’Antoni Garau (1644).
La cartografia al segle XVIII El segle XVIII és un segle de progrés i de consolidació de la cartografia. L’escola holandesa és substituïda per l’escola francesa, de caràcter més científic gràcies a la utilització del telescopi i de millors instruments d’anivellació. Es determinen científicament les coordenades geogràfiques. Es creen els primers serveis cartogràfics estatals. També a les Balears apareixen nombrosos mapes de les Illes i plànols dels nuclis urbans. Plànol de Llucmajor de Jeroni Berard, 1789
La cartografia al segle XIX Al segle XIX, la cartografia evoluciona científicament: treballs de topografia i geodèsia. 1870: creació de l’Instituto Geográfico i formació del Mapa Topográfico Nacional (MTN), de tot l’estat, a escala 1:50.000. Plànol del port de Cabrera, J. Gómez Imaz, 1893
Alexander von Humboldt (1769-1859) Explorador, naturalista, astrònom, diplomàtic, mineralogista i anatomista prussià. Amb el baròmetre estudià la topografia de la Península i descobrí l’existència d’un gran altiplà en el seu interior (la Meseta). Autor de Kosmos (1845-1862), recull dels coneixements geogràfics i geològics de l’època. El volcà Orizaba des de la selva de Jalapa
La cartografia al segle XX. La toponímia La cartografia del segle XX és marcada per la revolució tecnològica que caracteritza aquest període. El registre de la toponímia és inseparable de la confecció dels mapes topogràfics. A les Balears, els treballs del menorquí J. Mascaró Pasarius (1923-1997) constitueixen un precedent important en la recol·lecció dels topònims propis de les Illes. Ciutadella. Mapa General de Menorca, Pasarius, 1946-1951
Les noves tècniques de representació: la fotografia via satèl·lit A la segona meitat del segle XX els progressos de l’aeronàutica posen les bases dels aixecaments topogràfics actuals. La col·locació en òrbita de satèl·lits equipats amb sensors remots ha obert un nou camp en la cartografia: la teledetecció.
La fotografia via satèl·lit Corrents oceànics Relleu submarí
La fotografia via satèl·lit
La fotografia via satèl·lit
La fotografia via satèl·lit
La fotografia via satèl·lit El Niño Volcans i terratrèmols
La fotografia via satèl·lit
La fotografia via satèl·lit
Les Illes Balears via satèl·lit
La cartografia digital
Bibliografia bàsica http://www.cerveracentre.com/inicial1.html http://nivel.euitto.upm.com http://www.uco.es/~bb1rofra/documentos/proyecciones/proyecciones.html http://club.telepolis.com/geografo/indice.htm http://www.xtec.es/~aguiu1/socials/geo03gwg.htm http://nivel.euitto.upm.es/~mab/tematica/htmls/inicial.html Atles de les Illes Balears (versió CD ROM), 1998. Atles Nacional de España, tom I. Ministerio de Obras Públicas, Transporte y Medio Ambiente. Instituto Geográfico Nacional, 1995. Catàleg de l’Exposición de Cartografía Mallorquina, Eurocarto VIII, 1990. Enciclopedia Encarta 98. Microsoft (versió CD ROM), 1998. Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1987. Gran Geografia Universal, vol. I. Edicions 62, 2000. 700 anys de cartografia a les Illes Balears. Ajuntament de Palma, 1986.
ANNEX DOCUMENTAL El naixement de la geografia moderna Al segle XVII, dos esdeveniments marquen la formació d’una geografia científica: l’acumulació del capital mercantil crea la necessitat d’autèntics estudis de mercats per afrontar la competència. el pensament geogràfic s’allibera del teocentrisme. Bernhard Varen (1621-1650) publica la primera geografia General on recull les aportacions de Kant. La seva obra marca una tendència explicativa.
ANNEX DOCUMENTAL Als segles XVIII-XIX, amb els considerats pares de la geografia moderna, la geografia arriba a l’esfera universitària. Alexander von Humboldt (1769-1859) introduí el treball de camp, fixà la temàtica de la geografia general i inicià la geografia regional. Karl Ritter (1779-1859) fou el primer professor universitari de geografia. En la seva obra relaciona el medi físic i l’activitat humana.
ANNEX DOCUMENTAL A finals del segle XIX, dos fets marquen l’evolució de la geografia de l’època: la formació dels imperis colonials. les unificacions alemanya i italiana. Es creen les societats geogràfiques i apareix la primera escola geogràfica, l’alemanya. El 1879 es crea la càtedra de geografia a la Universitat de Bonn i el 1923 es funda la Unió Geogràfica Internacional. Ambdues dates marquen la consolidació científica de la disciplina.
ANNEX DOCUMENTAL Les escoles geogràfiques L’escola alemanya: considerada la primera, és hereva de Humboldt i Ritter. es decanta per la geografia general. el seu interès se centra en la geografia física. un dels seus iniciadors és, entre d’altres, Ratzel, creador de la geografia humana i un dels principals difussors del determinisme geogràfic. destaquen les obres de Köppen i Christaller. mostra una progressiva diversificació i consolidació de les tendències temàtiques especialitzades de la geogafia contemporània.
ANNEX DOCUMENTAL L’escola francesa: destaca el seu interès per la geografia humana. està molt lligada a la ciència històrica. aplica el mètode descriptiu i explicatiu. es decanta per la geografia regional. tendrà una gran influència sobre altres escoles (com, per exemple, l’espanyola). el seu fundador és Paul Vidal de la Blache el qual va definir el possibilisme. destaquen les obres de Martonne i L. Febrve.
ANNEX DOCUMENTAL L’escola anglosaxona: està molt influïda per l’escola alemanya i, per tant, pel determinisme. prioritza la geografia física però hi apareix la geografia cultural. també hi ha presència d’estudis de geografia regional. hi apareixen la geografia quantitativa i el corrent socialista (utòpic i científic). té enfocaments eminentment pràctics.
ANNEX DOCUMENTAL Corrents geogràfics recents En l’actualitat es fa evident una nova problemàtica: la multiplicitat de sabers geogràfics dificulta el desenvolupament de la geografia com una ciència de síntesi i obliga a l’especialització.
ANNEX DOCUMENTAL Els corrents de pensament són molt diversos. Destaquen: geografia regional tradicional. geografia cultural. geografia aplicada. geografia quantitativa o nova geografia. geografia de la percepció. geografia radical. geografia humanista.