LA FOTOGRAFIA DIGITAL (1) (2) (3) Ja hem vist el procés de fotografia analògica, amb enregistrament químic. Amb la fotografia analògica es va poder per primera vegada a la història enregistrar la imatge. Fins i tot es va poder enregistrar la imatge en moviment, què es va anomenar cinema. El procés per fixar aquesta imatge ja hem vist què és força complex, malgrat els esforços per simplificar-lo. Tampoc permetia enregistrar les imatges què s’estaven començant a emetre per televisió. De fet la única forma d’emetre per televisió imatges enregistrades prèviament era rodar-les amb una càmera de cinema, projectar-les sobre una pantalla i emetre-les amb una càmera de televisió. (1) (2) (3) Diferents dispositius, càmeres fotogràfiques (1), càmeres de vídeo (2) i telèfons mòbils capaços d’enregistrar imatges i vídeo digital.

L’ENREGISTRAMENT DIGITAL D’IMATGES L’enregistrament digital d’imatges es va fer possible pel circuit anomenat CCD. El nom CCD vol dir dispositiu de càrrega acoblada (Coupled Charge Device, en anglès). Aquest nom fa referència al mètode de lectura del dispositiu. En essència cada píxel d’una CCD consisteix en una cèl·lula fotoelèctrica, acoblada amb un condensador què acumulen els electrons emesos per la cèl·lula quan és il·luminada. Quan més electrons acumulin més llum haurà rebut el píxel de la CCD. El següent pas serà llegir la CCD. Evidentment si una càmera té 20 megapíxels, vol dir què té 20 milions de condensadors què s’hauran de llegir un a un, per construir la imatge. Evidentment disposar d’una connexió per a cada píxel seria un treball difícil d’abastar, car i escassament fiable. Circuit CCD, aquest dispositiu es troba a l’interior de qualsevol aparell capaç d’enregistrar imatges.

FUNCIONAMENT D’UNA CCD El primer pas en l’enregistrament de les imatges és exposar la CCD a la llum, igual què succeia amb la fotografia analògica. El mateix què amb la fotografia analògica arriba un moment en què la CCD es satura i ja no es capaç d’enregistrar més llum. Arribat a aquest punt el què obtindrem és una foto on els objectes més luminosos apareixen difuminats i amb poc detall. A la fotografia analògica la saturació succeia per l’esgotament del reactiu fotosensible. A la fotografia digital la saturació arriba perquè els píxels afectats ja no són capaços d’emmagatzemar més càrrega electrica. Una vegada hem exposat la CCD a la llum l’hem de llegir. Ja hem comentat què llegir cada píxel amb un cable individual seria una feina gairebé impossible. El què es fa és posar el connector en un costat del circuit. Aquest connector el què fa es llegir la càrrega de la primera fila. Esquema d’una CCD, el dispositiu lector es troba a sota de la línia inferior de la xarxa de condensadors.

LECTURA DE LA CCD Una vegada s’ha llegit la primera fila totes les càrregues es transfereixen a la què tenen al costat, i es torna a llegir la càrrega de la primera fila, què ara conté la càrrega de la segona fila. D’aquesta forma la CCD es va buidant de la càrrega a mesura què es va llegint, i es poden llegir un gran nombre de píxels amb un nombre reduït de contactes i en un temps raonable. En aquest procés la càrrega dels píxels es mou pel circuit com per una cinta transportadora, una vegada arriben al final verteixen la seva carrega què es llegeix. L’acoblament de càrrega és el procés pel què la càrrega es va transferint d’un píxel a un altre. Per tal d’aconseguir una foto en color hi ha una sèrie de filtres de colors què fa què cada píxel enregistri només llum d’un dels colors primaris d’una mescla additiva, vermell, verd i blau (Red, Green i Blue, RGB, en anglès) Procés de lectura d’una CCD a mesura què es van gegint la càrrega dels condensadors es van transferint d’un a l’altre fins què arriba a la primera línia, on es llegeix.

NEGATIU DIGITAL (1) (2) (3) (4) Canals de color d’una imatge del Parc Natural de Zhangjiajie , i imatge reconstituïda. (1) (2) (3) (4) Filtre de color vermell (R) Filtre de color verd (G) Filtre de color Blau (B) Imatge reconstituïda Una vegada llegida la CCD, s’obté un arxiu què conté tota la informació què és el negatiu digital. Aquest arxiu conté la imatge distribuïda en tres canals, un per a cada color primari de la mescla additiva, RGB. La major part de les càmeres comprimeixen aquesta informació per tal d’estalviar espai al dispositiu d'emmagatzegament. La compressió més comuna és l’algoritme desenvolupat pel Joint Photografic Experts Group, o JPG Aquest algoritme estalvia la informació a emmagatzemar, sense reduir gaire la qualitat de la imatge suavitzant la diferència de color entre un píxel i els del costat, i suavitzant el contorn dels objectes què apareixen a la imatge. Pot ser jpeg-1 per a imatges estàtiques o jpeg-4 pel vídeo.

LA MANIPULACIÓ D’IMATGES (1) (2) A la fotografia (1) veiem la imatge tal com l’ha va fer la càmera, es veuen dues persones, però el fons és molt brillant i no es distingeixen les cares, què han quedat subexposades. Si aclarim la fotografia, es poden veure amb nitidesa la cara de les persones, però el fons perd nitidesa, ja no es veu el jardí del fons, queda sobreexposat. Des del primer moment què es va iniciar la fotografia, es va plantejar la possibilitat de manipular les imatges. En principi es manipulaven les imatges, jugant amb el temps d’exposició a la llum, als reactius de revelat, o als de positivat. També es manipulaven les imatges, superposant un negatiu amb un altre. D’aquesta manera es podien enregistrar objectes què d’altra manera no hauria estat possible, o apareixerien amb poc detall. Per exemple: Es poden fer fotos d’estrelles, augmentant el temps d’exposició fins a 3 o 4 s. Es poden fer fotos d’objectes astronòmics del cel profund (Galàxies i nebuloses) superposant un negatiu sobre l’altre per tal d’eliminar el soroll de fons, i així sumar temps d’exposició de fins a 20 min. Es poden il·luminar objectes què apareixen foscos al negatiu augmentant el temps d’exposició als reactius de revelat o de positivat. Es poden fer fotos en blanc i negre amb filtres de color, per tal de veure només un dels colors primaris de l’espectre. Es poden reconstruir les fotos en color, superposant els negatius en blanc i negre fets amb els filtres dels colors primaris.

L’EDICIÓ D’IMATGES (1) (2) (3) (4) La irrupció de la fotografia digital va revolucionar el mon del retoc fotogràfic. El què abans s’havia d’aconseguir treballosament al laboratori, ara es pot fer fàcilment amb l’ordinador i el programari adequat. De la mateixa manera què la fotografia en color s’aconsegueix mesclant làmines o grans dels colors primaris de l’espectre, els programes de retoc fotogràfic, disposen els píxels en diferent capes. D’aquesta manera tenim cada foto distribuida en tres capes, una per a cada color primari. La superposició de les tres capes ens dona la immatge en color. Manipulant la intensitat de cada capa podem exagerar un color i amagar els altres tres. També podem manipulant la brillantor de la imatge, fent què els objectes foscos apareguin més clars. També podem manipular el contrast fent què els diferents colors apareguin més propers els uns als altres. (1) (2) (3) (4) 4 possibles retocs per a la imatge : S’augmenta la brillantor, els objectes apareixen més clars, però als més brillants es perd definició. Es minva el contrast, els objectes apareixen més clars en general, però els què ja eren foscos continuen apareixent foscos. S’augmenta la saturació, els objectes apareixen amb colors més vius, però poc naturals. Es minva la saturació, la fotografia acaba apareixent en blanc i negre.

EQUIVALÈNCIES ENTRE RETOC FOTOGRÀFIC ANALÒGIC I DIGITAL. Retoc analògic Retoc digital Sobrerrevelat, s’exposen els negatius més temps als reactius de revelat. Subrevelat, s’exposen els negatius meyns temps als reactius de revelat. Sobreexposició a la llum. Subexposició a la llum. Aplicació de filtres de color a l’exposició/positivat. Augment de la brillantor. Disminució de la brillantor. Augment de la saturació. Disminució de la saturacio. Augment del contrast cap al color complementari a l’escollit.

FUNCIONAMENT DELS PROGRAMES D’EDICIÓ D’IMATGES (1) Els programes d’edició d’imatges, treballen dividint cada imatge en diferents capes. Sobre cada capa inicialment es projecta un filtre de color què forma la imatge sencera. Podem afegir capes extra on anem col·locant els diferents elements què anem afegint, retalls d’altres fotos, gràfics o figures què superposem. Treballant sobre aquestes capes podem ressaltar una o altra aplicant les diferents eines de què disposen: Eina de color: Permet modificar la brillantor de la fotografia, el contrast, el balanç de color i la saturació. També ens permet pintar un àrea seleccionada de la foto amb diferents colors. Eina de dibuix: Ens permet dibuixar sobre la imatge què estem treballant, traçant línies poligonals o a mà alçada. Eina de clonació: Ens permet copiar diferents parts d’una foto a la mateixa o una altra imatge. Eina de retall: Ens permet retallar parts d’una imatge, per copiar-la a un altre lloc i a una altra imatge. Eina d’animació: Ens permet crear una imatge animada a partir dels diferents fotogrames emmagatzemats a cada capa. A la diapositiva següent veiem on es troba cada apartat al programa d’edició d’imatges GIMP (GNU Image Manipulation Program).

FUNCIONAMENT DELS PROGRAMES D’EDICIÓ D’IMATGES (2)