La representació (III) Parts de la tragèdia Pròleg: estructuralment la tragèdia comença amb el pròleg, recitat pels actors que informa els espectadors de la situació. Pot ser un monòleg o un diàleg Pàrode: entrada del cor en escena, cantant. Estàsims / Episodis: a continuació s'alternen de tres a cinc vegades els cants del cor (estàsims) amb els diàlegs dels actors (episodis). Èxode: l'última escena és l'èxode, amb la sortida del cor de l’escena.

La representació (IV). El públic Tant el cor i els actors com el públic que assistia al teatre eren ciutadans. El teatre, per tant, era considerat un fet cívic de gran importància, en la preparació del qual participava el poble i el destinatari del qual era el mateix poble. Per això als primers temps l'entrada era lliure i l'Estat fins i tot donava un ajut econòmic perquè els qui tenien pocs recursos poguessin assistir- hi sense perdre un dia de sou. Més endavant s'havia de pagar una entrada.

Les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol Les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol. El públic doncs es portava menjar i en el mateix teatre el venedors ambulants oferien les seves mercaderies. L'ambient devia ser força bulliciós, perquè es xiulava, s'aplaudia i es picava de peus. La graderia es dividia en sectors: la primera fila era reservada als sacerdots, als magistrats i als ciutadans distingits. Actualment es discuteix si les dones hi podien assistir. En tot cas, si ho feien, no devien ser gaire ben vistes i seien a les grades més altes.

El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V a. C El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V a. C.., quan viuen i competeixen entre si el tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tots tres atenesos i els únics que ens han deixat senceres algunes de les seves obres. Després, del s. IV a. C. en endavant la tragèdia entra en decadència. No sorgeixen nous autors de la mateixa categoria i es tendeix a repetir la representació dels grans tràgics del s. V a. C.

La tragèdia. Temes La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l'obra, un heroi o heroïna d'especial grandesa moral, s'enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.

Excepte els Perses d'Èsquil, totes les altres tragèdies conservades (32) tenen arguments procedents de la mitologia. Els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. Això feia que el grans trets de l'argument fossin ja coneguts pel públic L'important era, doncs, la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. Orestes i Clitemnestra

A través del mite la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de la concepció de l'home. Dos conceptes són essencials en la tragèdia: el sofriment (páthos) i el conflicte (agon). El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí l'aboca a la ruïna. El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra defensant idees oposades. L'objectiu de la tragèdia era l'aprenentatge i la catarsi (purificació de les emocions per mitjà de la pietat i el temor que provoca) dels espectadors

ÈSQUIL Biografia (Eleusis, 525-456 a. C.) va escriure unes 90 obres, de les quals es conserven completes només set tragèdies: Pertanyia a una noble i rica família de terratinents. Va ser testimoni de la fi de la tirania dels Pisistràtides i de les reformes de Clístenes. Participa a les guerres mèdiques: Marató i Salamina. El seu epitafi: Aquesta tomba amaga la pols d'Èsquil, fill d'Eufori i orgull de la fèrtil Gela Del seu valor Marató en va ser testimoni, i els medes de llarga cabellera, que en van tenir massa, d'ell. Dedicació constant al teatre

Perses (472 aC): és l'única tragèdia d'argument no mitològic, sinó extret de la història contemporània. L'acció se situa a la cort del rei persa Xerxes quan rep la notícia de la derrota de la flota persa pels grecs a Salamina (480 a. C..)‏ Càstig diví de la hybris de Xerxes

Orestia: és l'única trilogia que ens ha arribat sencera Orestia: és l'única trilogia que ens ha arribat sencera. Les tres tragèdies que la componen estan basades en el mite de la mort d'Agamèmnon i la venjança d'Orestes:

Agamèmnon: el comandant de l'expedició grega contra Troia, el rei Agamèmnon, torna a Argos després de destruir Troia, i és assassinat per la seva esposa, Clitemnestra, i el seu amant Egist. També morirà Cassandra

Coèfores: per ordre del déu Apol·lo el fill d'Agamèmnon, Orestes, ajudat per la seva germana Electra, venja el pare matant Egist i la seva pròpia mare.

Eumènides: les Fúries, divinitats de la venjança i dels remordiments, persegueixen Orestes, que cerca refugi a Atenes, on la deessa Atena funda el tribunal de l'Areòpag per jutjar-lo. Finalment Orestes, gràcies a Atenea, és absolt.

Suplicants Fugida de les 50 filles de Dànao, perseguides pels 50 fills d’Egipte a Argos Hospitalitat d’Argos i predomini de la justícia sobre l'interès

Prometeu encadenat Les Oceànides aconsellen Prometeu sotmetre’s a Zeus Io, perseguida pel tàban Hermes no aconsegueix treure el seu secret Enfonsament de la roca de Prometeu Prometeu personifica la personalitat del tità com a heroi individual, defensor dels febles contra el dictador

Set contra Tebes. Trilogia no conservada: Laios, Èdip, Set contra Tebes i drama satíric L’esfinx Lluita fratricida a les portes de Tebes entre Etèocles i Polinices

Característiques generals: Èsquil sovint tracta la falta (religiosa) i el seu càstig a través de successives generacions d'una mateixa família. Justícia divina, destí, responsabilitat Per a Èsquil l'home ha d'arribar al coneixement a través del patiment (páthei máthos). En el teatre d'Èsquil un tema central és la hybris (desmesura), que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí i que comporta el càstig (ate) dels déus, la seva ruïna. Missatge religiós amb fons polític Llenguatge elevat, amb abundància de figures retòriques, elements del llenguatge ritual i religiós, exotisme, arcaismes....

SÒFOCLES Sòfocles (Colonos, 497-406 a. C.) va escriure 123 obres, de les quals queden set tragèdies i un drama satíric (Rastrejadors). La seva vida coincideix amb l’època d’esplendor de Pèricles a Atenes: Guerres mèdiques Pentecontècia Guerra del Peloponnès Activitat pública: tresorer de la Lliga de Delos, estrateg amb Pèricles...

Àiax Tema: guerra de Troia, i bogeria d’Àiax

Les Traquínies / Les dones de Traquis Tema: Hèracles i la seva mort per culpa de la gelosia de Deianira Apoteosis d’Hèracles

Èdip rei: Èdip, esdevingut rei de Tebes després de desxifrar l'enigma de l'Esfinx i casar-se amb Iocasta, ha d'esbrinar qui va matar el seu antecessor, Laios, si vol alliberar Tebes d'una pesta enviada pels déus. Al final descobreix amb horror no solament que l'assassí és ell mateix, sinó que Laios Iocasta són els seus propis pares, que el van abandonar acabat de néixer per evitar el compliment de l'oracle segons el qual mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. En saber la veritat, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls. Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, sobre el mite d'Èdip i els seus fills:

Èdip a Colonos: Èdip és un vell captaire cec, que, guiat per les seves filles Antígona i Ismene, arriba a l'Àtica, on un oracle li ha anunciat que se salvarà. El cor de vells el vol expulsar, però el rei d'Atenes, Teseu, el deixa quedar-se. Aleshores Èdip mor en pau.