EL DESCONSOL. Josep Llimona Escultura segle XX

1.- Classificació Autor: Josep Llimona Cronologia: 1907 Títol: Desconsol Autor: Josep Llimona Cronologia: 1907 País: Catalunya Estil: Modernisme i Simbolisme

2.- Tema Reflecteix el sentiment del desconsol a partir de la figura d’una dona jove caiguda sobre un esglaons. La noia té els cabells sobre el rostre i deixa que l’expressió de la seva tristesa sigui un tors abatut, amb els músculs sense tensió ni força.

3.- Descripció de l’obra a.- Elements tècnics Material: Marbre Tècnica: Talla. Consisteix en treballar un bloc compacte: l'escultura ja hi és, i tot el que cal fer és treure'n el material que hi sobra. Quan l'escultor va rebaixant la pedra o la fusta, genera volums negatius, i la part que queda sense tocar és el resultat final, o sigui, que en aquest cas l'artista ha de pensar de negatiu a positiu. Amb aquest sistema es corre el gran risc de no poder afegir res en cas d'error, i per això se solen fer alguns estudis previs molt minuciosos. Cromatisme: Monocroma.

b.- Elements formals Visió: Unifacial Ritmes: La figura de la noia marca una forma de S sobre els graons sobre els quals reposa. No hi ha un eix de simetria, per tant, és totalment asimètrica. Hi ha un contrast molt marcat entre els volums rodons de la noia i els geomètrics dels graons. Tipus de representació: Escultura exempta (o de volum rodó). Sedent.

Composició: És una obra realista que presenta alguns detalls d’idealisme: - tractament naturalista: pit, ventre, cames i braços (confereixen vitalitat a la figura).    - tractament detallista però idealitzat: tors, mans, peus i cabells. (símbol de la perfecció de l’anatomia femenina; expressió d’abatiment: no hi ha cap múscul en tensió). Quant al poliment: Hi ha uns grans contrastos:     - - Esglaons: poc polits i amb marques de desbast.        - Figura: molt polida. La llum es reflecteix sobre el marbre blanc i fa uns magnífics efectes de llum i ombra.   A l’escultura el moviment no hi es present. La figura representada vol transcendir la captació d’un instant i convertir-se en la imatge universal de la tristesa i l’abatiment.

4.- Dependències i influències posteriors En l’obra de Llimona hi veiem influències de Rodin. Llimona aprengué a modelar les formes a partir de la tècnica de Rodin. Aquesta tècnica consistia en un modelatge esfumat que deixava els cossos a mig desbastar amb l’objectiu que la retina de l’observador els donés la forma definitiva. Es pot comparar amb la Danae de Rodin en: - l’ús del modelat esfumat. - la composició de la figura. - l’esforç per obtenir el moviment i la màxima expressió. - la correcta utilització de la llum.

Influències posteriors: Poques. Aviat el Noucentisme, amb autors com Josep Clarà, reivindicà una bellesa femenina més serena i equilibrada, seguint el camí de l’escultor perpinyanès Arístides Mailloll. D’altra banda, alguns escultors modernistes, com Pau Gargallo, van abandonar l’estètica modernista en què s’havien format i s’endinsaren en l’aventura de les avantguardes.

5.- Relacions amb obres similars de l’autor Les primeres obres encara acadèmiques ens mostren una sèrie de personatges típics i històrics del país, com l’estàtua eqüestre de "Berenguer el Gran" (1888) i la "Modèstia" (1891). Ramon Berenguer III el Gran

Més tard, el seu estil deriva cap a uns models ja plenament modernistes amb influencies de Rodin i Meunier. Pertanyen a aquest període "La primera comunió“, “Sant Jordi" i "l'Idil·li". A partir de 1900 comença a esculpir els seus famosos nus femenins d’una gran elegància, suaument eròtics i tendrament malenconiosos que seguirà desenvolupant com un dels elements més destacats de la seva obra. L’any 1914 crea el seu impressionant "Crist ressuscitat" per a el Rosari monumental de Montserrat en col·laboració con Gaudí. Combina la tendresa i la força viril en obres com "l'Estudiant" una de les obres mestres de l’escultura catalana, en el monument al Doctor Robert (Plaça de Tetuàn de Barcelona) i també en l’estàtua eqüestre de Sant Jordi al Parc de Montjuïc de Barcelona. El geni de Llimona es va manifestar també en altres camps com la imatgeria funerària amb treballs com els panteons del cementiri del Sud-oest de Barcelona i els dels cementiris de Sitges i d’Arenys.

Nu

Cementiri d’Arenys

Cementiri de Sitges

6.- Diferències amb altres solucions coetànies Aquesta composició, d’estil clarament modernista, contrasta en l’ambient de l’escultura catalana, que encara s’interessava per temes historicistes o anecdòtics i es caracteritzava pel tractament rígid imposat per l’academicisme.  

7.- Relació amb l’entorn arquitectònic i urbanístic Al 1917 es va fer una rèplica per al Parc de la Ciutadella que té una funció clarament estètica.

8.- Significat i funció de l’obra en relació amb la clientela La imatge del desconsol és una noia jove, nua i en una postura de màxim abatiment. El títol de l’escultura no és anecdòtic ni el tema tampoc. Des de la mort de la seva esposa, Mercè Benet, ocorreguda el 5 de març de 1901, quan tenia 33 anys i després de 10 anys de matrimoni, el dolor, la desesperació i la melangia dominaven la vida de Josep Llimona. Ni les seves fortes conviccions religioses ni la presència dels seus 8 fills distreien Llimona del seu estat d’ànim trist i abatut. Fruit d’aquesta situació és el nu femení, assajat per primera vegada en el Desconsol. Els nus de Llimona no busquen la sensualitat sinó que representen noies joves, amb una aura de castedat, puresa i serenor. Són nus místics i cristians. S’ha dit que la noia encarna la fugitiva joventut femenina; la dona envelleix però el marbre conserva per sempre l’esplendor del moment.

Funció: Havia de formar part d’un grup funerari destinat al cementiri de Montjuïc. El Desconsol va ser presentada a la cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, el 1907, i obtingué el premi d’honor. N’hi ha diverses còpies, de les quals la més popular és la que decora, des del 1917, l’estany que hi ha davant del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella a Barcelona.

8.- Context històric i artístic L’obra de Llimona que analitzem data de principis del segle XX, però les seves arrels arranquen del segle XIX. El segle XIX és una centúria de canvis ràpids i transcendentals (revolucions burgeses, liberalisme i romanticisme, expansió colonial, etc.) El fet més important serà la Revolució Industrial que no és només un canvi tècnic (nous materials, noves fonts d’energia, augment producció), sinó que té moltes repercussions socials: creixement de la població; aparició d’una nova classe social (proletariat); concentració demogràfica a les ciutats; suburbis que creixen sense control i barris burgesos ben dissenyats; sorgiment de les ideologies socialistes, etc.

- A finals del segle XIX i principis del XX hi havia a Catalunya una burgesia industrial pròspera, culta i nacionalista que dóna suport als artistes modernistes.

Artístic: El Modernisme va representar un brillant alliberament de formes. Davant de la norma anterior - l'academicisme - el Modernisme representa llibertat, la possibilitat de desenvolupar qualsevol forma, qualsevol color, qualsevol idea. La escultura no va ser una excepció en aquest plantejament. L'expressió de les seves figures ens mostra la vida en totes les seves varietats davant del fred academicisme imperant anteriorment. El Modernisme català va seguir el mateix criteri i va omplir les cases, els carrers, les places, els teatres, els hospitals, les esglésies amb aquests nous conceptes.  Aquest conceptes es van expressar en escultura en dues orientacions diferents: - Per una banda com un art decoratiu formant part dels edificis. - Per altra banda com a expressió d'una personalitat independent, lliure de compromisos arquitectònics. Ambdues manifestacions tenen una magnífica presencia en el Modernisme català, ja que normalment els diferents artistes varen desenvolupar les dues especialitats, a més d'altres relacionades com el disseny de medalles.  El taller dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana va ser a l'origen de l'escola escultòrica del Modernisme català. Aquí, Josep Llimona, un dels millors exemples d’escultor modernista català, va fer estudis de perfeccionament dels seus coneixements artístics.

Eusebi Arnau es també un gran escultor que va desenvolupar la seva activitat principalment col·laborant amb arquitectes, en especial Domènech i Montaner. Miquel Blay també va col·laborar amb Domènech i Montaner, en especial al Palau de la Música Catalana que mostra a l'angle de la façana la seva brillant escultura “La cançó popular”. Pau Gargallo va ser deixeble d'Eusebi Arnau i va treballar en el seu taller. Va tenir magnífiques relacions amb els artistes que freqüentaven els "Quatre gats", com Nonell, Picasso i altres. Els  contactes d'Arnau amb Domènech i Montaner van ser el punt de partida de la seva col·laboració per la realització dels treballs escultòrics d'edificis com el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau. Les escultures de Gargallo no només es van fer en pedra, sinó també en bronze. Pau Gargallo es quelcom de diferent en la escultura modernista catalana, ja que al final de la seva dissortadament curta vida, ja representava figures fora dels estàndards figuratius fent de la escultura quelcom de diferent a una estricta copia de la realitat.   A Catalunya el modernisme estigué estretament vinculat amb el simbolisme. Per als simbolistes l’art havia de ser conceptual i transmetre idees per tal d’evitar convertir-se en un simple reflex de la realitat.