La inestabilitat de les excavacions pot ser deguda entre altres motius a l’orientació de les discontinuïtats. La presència de discontinuïtats com diàclasis, falles, encavalcaments, discordances i, contactes mecànics, solen anar acompanyats de circumstàncies que augmenten la inestabilitat. La naturalesa de la superfície i rebliment de les discontinuïtats condiciona l’estabilitat a través d’algunes característiques com: - Estat i naturalesa de la rugositat: a major rugositat, major resistència friccional al moviment relatiu entre blocs aïllats per plans de discontinuïtat. - Naturalesa del material que constitueix els rebliments i la milonita o material trencat: la presència de rebliments blans o meteoritzats, indueix a la inestabilitat potencial degut a l’elevada plasticitat del material, expansivitat... - El gruix dels rebliments. - La transmissivitat hidràulica a favor de la xarxa de discontinuïtats. El control de les diferents discontinuïtats determina la cinemàtica de les falques i blocs que poden arribar a ser inestables. En termes generals, cal senyalar que quan més petit és l’espaiat entre discontinuïtats, major serà la seva importància; tanmateix, acostuma a ser freqüent que espaiats grans afavoreixen la inestabilitat tot formant grans blocs de matriu rocosa molt resistent i compacta Un model de l’enfonsament Llegenda del ‘mobi’ sense escala d’espai-temps Color roig: sòls plio-quaternaris Color marró: roques metamòrfiques fracturades Líniacions blanquinoses: discontinuïtats diverses Alvaro Arasa Tuliesa Col·legiat 1342