JOAN MARAGALL I GORINA La poesia modernista

Biografia Va néixer el 1860 a Barcelona. Va aprendre l’anglès, l’alemany, l’italià i el francès. Va ser un traductor molt important de l’època. Va ser un dels poetes que va trencar amb la poesia dels certàmens i va començar a escriure de manera individual i moderna. *Al 1881 guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada “Dins sa cambra”.

Biografia 2 Es llicencia en Dret en contra de la voluntat del seu pare que volia que continués la tradició familiar a la industria tèxtil. Entra com a secretari de redacció al “Diario de Barcelona”, on va publicar articles en castellà sobre literatura, política i temes socials. Es va casar amb Clara Noble amb la qui va tenir tretze fills. L’any 1895 va escriure el seu primer llibre, “Poesies”. Va morir el 1911.

Característiques de la poesia modernista És l’expressió dels sentiments més íntims del poeta, la condició humana, la vida, la mort, la transcendència, la història i l’actualitat de Catalunya, el paisatge i la natura. Els primers signes de canvi en el camp literari es troben en la poesia de Maragall, amb el seu abandonament de la retòrica romàntica i el seu retorn al subjectivisme. També va deixar de banda les formes més complexes de la poesia. La poesia moderna té dues tendències principals: Formalista: Que els principis del text poètic són més literaris i són els que formen el text. Espontània: Que ve dels sentiments, no té a veure amb accions i fets.

Característiques de la poesia modernista 2 El vers lliure substitueix a les formes mètriques més clàssiques, encara que puntualment es fan servir. La rima es substitueix per el ritme interior del poema, fent-lo musicat, és a dir, marcant les síl·labes tòniques. S’utilitza molt el simbolisme i la metàfora.

L’obra Les seves obres es caracteritzen per ser poesies emotives i directes, amb un lèxic entenedor i senzill. En les seves obres hi explicava experiències vitals i més importants de la seva vida. La seva temàtica es molt variada, hi trobem poesies sobre la natura, la llegenda, l’amor, el cant de la seva terra i la seva ciutat, i els elements espirituals. Maragall va experimentar amb intencions i resultats diversos algunes de les variades propostes modernistes, al mateix temps que va reforçar la lírica directe, l’expressió i la sinceritat, amb què va descriure el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l'amor a la dona i als amics. El llibre “Poesies” va ajudar a reforçar el catalanisme, i el va obligar a apartar les formes més complexes de la poesia. “Enllà” és un dels exemples de la simplificació dels temes, de les tècniques mètriques, dels recursos lingüístics i dels procediments retòrics.

La ginesta Jo la prenc per la cintura: La ginesta altre vegada, la tisora va en renou desflorant tanta hermosura fins que el cor me n'ha dit prou. Amb un vímet que creixia innocent a vora seu he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu. Quan l'he tinguda lligada m'he girat de cara al mar... M'he girat al mar de cara, que brillava com cristall; he aixecat el pom enlaire i he arrencat a córrer avall. La ginesta altre vegada, la ginesta amb tanta olor, és la meva enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Feia un vent que enarborava, feia un sol molt resplendent: la ginesta es regirava furiosa al sol rient.

Comentari de la Ginesta Aquest poema tracta sobre la natura i l’amor cap a una persona estimada. El poema està format per cinc estrofes d’art menor heptasíl·labs, amb rima consonant. Totes les estrofes excepte la última té quatre versos, la última en té sis. Hi destaca la personificació de la seva enamorada, que és al ginesta, ja que a aquesta planta li aplica característiques humanes. Fa també una descripció del paisatge de Catalunya, fent una lloança amb la natura, realçant les coses positives i mes boniques.

La vaca cega Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se'n torna orfe de llum sota el sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua. Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el posat ferm d'altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Comentari de la vaca cega Aquest poema tracta sobre la natura. En la poesia el poeta ens diu el que veu i ens comunica les emocions que li produeix el paisatge. El poema està compost per versos decasíl·labs llargs, d’art major i pel que fa a la rima, els versos són blancs , encara que hi han algunes rimes assonants. El poema s’estructura de la següent manera, hi ha tres tercets i un quartet i per últim una estrofa de set versos. Una de les característiques és que el narrador en primera persona desapareix i descriu el paisatge i el que veu com un personatge observador. Ens intenta transmetre la bellesa del paisatge a partir de la personificació de la vaca com a ésser representatiu de la natura. La té en compte com si pogués sentir les mateixes emocions que sentim nosaltres.