El Trastorn Bipolar: canvis cerebrals associats amb l'estat d'ànim i el deteriorament cognitiu Silvia Alonso Lana Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Deusto a Bilbao, Silvia Alonso obtingué la tesis doctoral el 2016 per la Universitat de Barcelona, sota la co-direcció del Dr. Eduard Vieta i la Dra. Edith Pomarol-Clotet. Especialista en Neuropsicologia Clínica. Els últims vuit anys ha treballat com a investigadora a FIDMAG-Germanes Hospitalàries i ha format part de la xarxa nacional d'investigació en salut mental CIBERSAM. La seva recerca s'ha focalitzat en l'estudi de les bases neurobiològiques del trastorn bipolar mitjançant l‘ús de tècniques de neuroimatge estructural i funcional. El trastorn bipolar és un trastorn de l’estat d’ànim caracteritzat per la presència d’episodis de mania i depressió juntament amb períodes de remissió clínica o eutímia. El desenvolupament de modernes tècniques de neuroimatge ha fet possible l’ús de mètodes no invasius per estudiar les alteracions cerebrals estructurals i funcionals subjacents. No obstant, encara queden qüestions per resoldre. Una d’elles seria fins a quin punt els canvis observats durant els episodis de mania i depressió es mantenen en eutímia, i per tant, poden ser considerats marcadors de tret del trastorn, així com investigar si aquests marcadors poden reflectir vulnerabilitat genètica i/o si es relacionen amb símptomes també persistents del trastorn com és el deteriorament cognitiu.   Durant els últims deu anys, des de la unitat d’investigació FIDMAG-Germanes Hospitalàries s’han dut a terme nombrosos estudis per tractar de resoldre aquestes qüestions encara pendents. En aquest sentit, els resultats d’aquesta tesi van trobar que, durant la realització d’un paradigma de memòria de treball, els pacients amb mania i depressió mostraven una hipoactivació a l’escorça parietal superior i prefrontal dorsolateral. A més, també es va observar alteracions en la desactivació de l’escorça frontal medial, el qual es va interpretar com una clara evidència de ser un marcador de tret, ja que la seva afectació era present de forma similar tant en els episodis aguts com d’eutímia. Aquesta regió forma part de l’anomenada xarxa neuronal per defecte (DMN, per les seves sigles en anglès), una sèrie de regions que s’activen de forma conjunta durant tasques de repòs i es desactiven conjuntament durant la realització d’un ampli ventall de tasques que requereixen demandes atencionals externes. Aquesta alteració de la DMN es va observar igualment, tot i que de forma menys marcada, en els germans sans dels pacients amb trastorn bipolar, indicant així la possible base genètica d’aquesta alteració. No obstant, quan es van estudiar mostres de pacients en eutímia amb o sense deteriorament cognitiu associat, la disfunció en la desactivació de l’escorça medial frontal no semblava ser responsable del deteriorament cognitiu present, que en canvi si que es va relacionar amb una activació reduïda en l’escorça prefrontal dorsolateral dreta. En conclusió, aquests resultats evidencien la implicació de la DMN en el trastorn bipolar, tot i que la naturalesa d’aquesta disfunció i la seva relació amb la simptomatologia d’aquest trastorn roman encara desconeguda.