Gramàtica: El nom. El gènere i el nombre Índex Literatura: La poesia Gramàtica: El nom. El gènere i el nombre Ortografia: La o i la u àtones Tipus de textos: El text informatiu; els avisos Temps verbals: L’imperfet d’indicatiu © Barcanova Autors del contingut del llibre de text: Lluís Homs i Josep Rosell

1. La poesia Índex

1. La poesia 1.1. Els orígens de la poesia La paraula poesia prové del grec poiesis, que significa ‘creació’. El poeta era considerat el creador del llenguatge: es dedicava a l’art de construir versos treballant amb els sons i amb els sentits de les paraules. I amb els versos componia poemes èpics, que evocaven històries d’antics herois, o bé componia poemes lírics, que expressaven els seus sentiments i les seves emocions. A l’antiga Grècia els aedes cantaven els poemes acompanyats d’un instrument musical: una cítara o una lira. Els rapsodes, en canvi, es limitaven a recitar els poemes acompanyats d’un bastó amb el qual donaven cops a terra per marcar el ritme dels versos.

1. La poesia 1.2. Què és la poesia? La poesia és l’art d’expressar sentiments, emocions i pensaments per mitjà de l’ús creatiu del llenguatge. La creació poètica es caracteritza sobretot per la concentració expressiva, l’ús predominant d’imatges i la versificació. – La concentració expressiva. La poesia utilitza un llenguatge sintètic, és a dir, molt resumit o esquemàtic. – L’ús predominant d’imatges. La poesia és el fruit d’una forma molt personal de mirar i interpretar el món. Aquesta mirada tan singular és l’origen de tota una sèrie de recursos expressius que el poeta utilitza per crear un llenguatge poètic propi. Entre aquests recursos, destaquem la metàfora, la prosopopeia i la metonímia.

1. La poesia 1.2. Què és la poesia? La metàfora és un recurs expressiu que consisteix a canviar el nom d’una cosa pel nom d’una altra que s’hi assembla. La prosopopeia és un recurs expressiu que consisteix a parlar dels animals o de les coses com si fossin persones (també s’anomena personificació). La metonímia és un recurs expressiu que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra que li és pròxima; per exemple: designar una part pel tot, el continent d’una cosa pel contingut, l’efecte d’una cosa per la causa, etc., o viceversa.

1. La poesia 1.2. Què és la poesia? – La versificació. Sovint la poesia s’identifica amb l’art de compondre versos, és a dir, amb la versificació. Un vers, que és una ratlla d’un poema, ha de complir unes exigències mètriques, que normalment tenen en compte el metre, el ritme i la rima. Els versos sovint s’agrupen i s’encadenen els uns amb els altres per formar estrofes.

1. La poesia 1.2. Què és la poesia? El metre és el nombre de síl·labes d’un vers. El ritme és la combinació de síl·labes fortes i fluixes. Quan les síl·labes fortes (en negreta, en l’exemple) apareixen en la mateixa posició en tots els versos, aquests presenten el mateix ritme. La rima és la repetició d’uns mateixos sons al final dels versos a partir de l’última vocal tònica. En la rima consonant es repeteixen tots els sons; en la rima assonant es repeteixen els sons vocàlics.

2. El nom. El gènere i el nombre Índex

2. El nom. El gènere i el nombre 2.1. Classificació dels noms Els noms es poden classificar en diversos grups:

2. El nom. El gènere i el nombre Canvis en l’arrel En alguns noms, en canviar de gènere i de nombre, es produeixen petites variacions en l’arrel. Les més freqüents són les que pots observar en els exemples següents: (un) llop (una) lloba (uns) llops (unes) llobes (un) nebot (una) neboda (uns) nebots (unes) nebodes Terminacions especials Alguns noms presenten terminacions especials. Fixa-t’hi: (un) metge (una) metgessa (un) actor (una) actriu

2. El nom. El gènere i el nombre Arrels diferents El masculí i el femení adopten de vegades arrels diferents: l’amo la mestressa - el cavall l’euga el marit la muller - el toro la vaca Noms invariables Hi ha alguns noms que, pel que fa al gènere, són invariables: el dentista la dentista un cantaire una cantaire Pel que fa al nombre, també hi ha alguns noms que són invariables. Fixa’t en els exemples següents: un llapis tres llapis un focus tres focus

2. El nom. El gènere i el nombre El gènere dels noms de les coses Els noms de les coses tenen un sol gènere, que depèn de la tradició. Així doncs, considerem que el sol és masculí i, en canvi, la lluna és femení perquè des d’antic ho diem així. Noms masculins i que, per tant, cal utilitzar precedits de el o un: el nas el pebre un avantatge Noms femenins i que, per tant, cal utilitzar precedits de la o una: una dent la xocolata la remor

2. El nom. El gènere i el nombre El gènere dels noms de les coses Noms que es diferencien pel gènere el canal El canal agafa l’aigua del riu i la porta als camps de conreu. la canal La canal recull l’aigua de la teulada. el fi No entenc quin és el fi que et proposes. la fi No he vist ni el començament ni la fi del partit. el llum El llum de la cuina fa pampallugues. la llum La llum natural va molt bé per treballar.

3. La o i la u àtones Índex

3. La o i la u àtones Molts parlants pronuncien pontet (pont petit) i puntet (punt petit) de la mateixa manera: p[u]ntet, ja que neutralitzen les vocals o i u quan es troben en una síl·laba àtona (passen a sonar u). Del so que tenen aquestes vocals àtones [u], en diem u feble. Tot seguit veurem les normes ortogràfiques que ens faciliten l’escriptura d’aquestes vocals.

Ortografia de la o i la u àtones a fi de paraula Les normes ortogràfiques diferencien dues situacions: a) quan la vocal neutralitzada es troba a fi de paraula, i b) quan la vocal neutralitzada es troba a l’arrel. Ortografia de la o i la u àtones a fi de paraula NORMA 1 Normalment les paraules masculines que acaben amb el so [u] s’escriuen amb o. Igualment s’ha d’escriure -os en les formes del masculí plural, tant dels noms com dels adjectius. un ferro uns ferros un gerro uns gerros el calaix els calaixos el text els textos feliç feliços gros grossos CASOS ESPECIALS (la u forma part de l’arrel) S’escriuen amb u les paraules que acaben amb els grups -au, -eu, -iu, -ou: el palau els palaus el museu els museus un adhesiu uns adhesius el sou els sous A més a més, hi ha algunes paraules d’origen culte que acaben en -u. Les més importants són individu, residu, ingenu, continu, perpetu, mutu i superflu.

Ortografia de la o i la u àtones a fi de paraula NORMA 2 La primera persona del present d’indicatiu s’escriu amb o: canto, perdo, serveixo, dormo. VARIANTS DIALECTALS En els parlars valencià i balear la primera persona del present d’indicatiu presenta formes que no acaben en -o: – Valencià: cante, perd, servesc, dorm. – Balear: cant, perd, servesc, dorm.

Ortografia de la o i la u àtones en l’arrel d’una paraula NORMA 3 En l’arrel d’una paraula, s’escriu o quan hi ha una altra paraula de la mateixa família que té una o tònica en la mateixa posició. Per exemple: – collaret s’escriu amb o perquè deriva de coll (que té una o tònica en la mateixa posició) – calorós s’escriu amb o perquè deriva de calor (que té una o tònica en la mateixa posició) En canvi, s’escriu u quan hi ha una altra paraula de la mateixa família que té una u tònica en la mateixa posició. Per exemple: – punyal s’escriu amb u perquè deriva de puny (que té una u tònica en la mateixa posició) – punxada s’escriu amb u perquè deriva de punxa (que té una u tònica en la mateixa posició)

Ortografia de la o i la u àtones en l’arrel d’una paraula NORMA 4 Hi ha algunes paraules que s’han de memoritzar per saber amb quina lletra s’han d’escriure. Les més importants són les següents: – S’escriuen amb o: avorrir, botifarra, brúixola, capítol, cobrir, complir, joglar, joventut, pèndol, podrir, rètol, rossinyol, sofrir, sorgir, sospirar, títol, triomfar. – S’escriuen amb u: bufetada, butlletí, butxaca, focus, globus, muntanya, muntar, subornar, sufocar, suportar, tramuntana, turmell, turment.

4. El text informatiu: els avisos

4. El text informatiu: els avisos 4.1. Llengua oral Característiques comunes dels missatges que s’emeten per megafonia: – Intenció o objectiu: Informar o demanar col·laboració. – L’emissor (qui parla): És la persona encarregada de la megafonia, que dóna la forma adequada al missatge. L’emissor ha de parlar a poc a poc i vocalitzar molt bé perquè tothom l’entengui. – Els receptors (els qui escolten): És tota la gent en general, que ha de prestar atenció als avisos públics. Per això convé guardar silenci quan, en un espai públic, se n’emet un. – Tractament Formal: vostè/vostès/ senyores i senyors/ … – Llenguatge Formal: correcte i educat; clar i entenedor. – Fórmules: Encapçalament (salutació)/ tancament (agraïment).

4. El text informatiu: els avisos 4.2. Llengua escrita Al vestíbul de l’escola hi deu haver un tauler d’anuncis. Convé donar-hi un cop d’ull cada setmana per si hi ha algun avís important. Potser algun dia n’hi trobaràs un com aquest:

L’imperfet d’indicatiu Índex

L’imperfet d’indicatiu Utilitzem l’imperfet d’indicatiu per referir-nos a un fet, una acció o un estat que es desenvolupa al llarg d’un temps passat indicant que durava, que encara no s’havia acabat (aquell dia nevava, tothom corria, la gent sofria). L’imperfet d’indicatiu dels verbs regulars es conjuga d’acord amb el model a què pertany cada verb.