UNITAT 14 SEGLE XX: FILOSOFIA DE L’ÉSSER I DE L’EXISTÈNCIA

ÍNDEX Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència FENOMENOLOGIA I EXISTENCIALISME EDMUND HUSSERL (1859 – 1938) MARTIN HEIDEGGER (1889 – 1976) LA CASA DE L’ÉSSER FILÒSOFS DE L’EXISTÈNCIA JEAN PAUL SARTRE (1905 – 1980) HERMENÈUTICA ENLLAÇOS

FENOMENOLOGIA I EXISTENCIALISME Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència FENOMENOLOGIA I EXISTENCIALISME Els desastres creen ruïnes durant la primera meitat del segle XX. Enmig d’una situació real catastròfica, la filosofia tracta de recuperar l’“en si” de les coses i l’autèntic ésser, oblidat per la història. Com que la ciència és un conjunt d’enunciats probable i ha abandonat la recerca de la veritat, la fenomenologia tractarà de reflexionar sobre les coses en si mateixes i elaborar un mètode per arribar a la seva veritat. La història de la filosofia ha anat deixant enrere la pregunta inicial sobre l’ésser que ara descobreixen Heidegger i Sartre en l’existència humana. El precedent d’aquestes filosofies és l’existencialisme de Kierkegaard. L’ésser humà té consciència de la seva existència i es fa a si mateix i al món en aquest existir.

EDMUND HUSSERL (1859 – 1938) Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència EDMUND HUSSERL (1859 – 1938) Davant de la pèrdua històrica del coneixement de la realitat, Husserl vol recuperar l’accés a les coses mateixes i elaborar un mètode per fer-ho. Husserl supera la distinció kantiana entre fenomen i noümen. El fenomen és la realitat en si. El fenomen està barrejat d’elements estranys i cal depurar-lo (epokhé) per captar l’essència última de les coses: noema. Procés de desvetllament: Prescindir dels coneixements filosòfics i científics afegits al fenomen en la història, perquè només són interpretacions. Desposseir el fenomen dels accidents per quedar-nos amb la idea abstracta. Alliberar el fenomen dels actes psíquics implícits en l’acte de conèixer. No es pot evitar la consciència: intencionalitat, “tenir consciència d’alguna cosa”. El fenomen “es dóna” davant una consciència disposada a recollir-lo. Unitat d’objectivisme i subjectivisme.

MARTIN HEIDEGGER (1889 – 1976) Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència MARTIN HEIDEGGER (1889 – 1976) El tema central de la seva filosofia és pensar l’ésser com a tal, i no pensar sobre alguna cosa concreta (ens) per conèixer-la. Heidegger vol pensar l’ésser, on s’identifiquen pensament i veritat. La metafísica occidental, en la seva recerca de la veritat, ha oblidat l’ésser i ha construït representacions, i s’ha desviat del lloc d’origen: l’ésser humà. L’ésser humà és l’únic que es pregunta per l’ésser, és el seu mode d’existir. L’ésser humà és ésser-aquí (dasein), la característica essencial del qual és ésser-en-el-món, inserit en l’entorn. En aquesta situació hi ha dues posicions: L’existència inautèntica de l’ésser humà que viu submergit en la vida social. El jo autèntic que s’enfronta, a través de l’angoixa, a la veritat de l’existència: el seu no-res, la seva mort. En mirar les coses a la llum del no-res, comprèn i aprecia el valor que tenen.

LA CASA DE L’ÉSSER Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència LA CASA DE L’ÉSSER El coneixement de la veritat de l’ésser condueix Heidegger cap a un element essencial: el llenguatge. El llenguatge és l’autèntica “casa de l’ésser”, és on habita l’ésser humà, l’impulsa amb la seva pròpia existència. La història de la filosofia és la història de la veritat de l’ésser: Objectivada en el món d’idees platònic. Subjectivada en els a priori transcendentals. Instal·lada en el llenguatge. L’ésser humà existeix en tant que parla i aquesta acció és l’autèntica veritat de l’ésser.

FILÒSOFS DE L’EXISTÈNCIA Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència FILÒSOFS DE L’EXISTÈNCIA L’existencialisme observa l’ésser humà com una entitat no acabada, que fa la seva vida i crea la seva pròpia existència (Kierkegaard, Ortega). Diferents tendències de l’existencialisme aborden temes diversos: llibertat, subjectivitat, autenticitat, soledat, existència, fer-se a si mateix. Existencialisme cristià Karl Jaspers (1883 – 1969) Gabriel Marcel (1889 – 1973) La filosofia de Jaspers se centra en la reflexió sobre l’individu: les situacions límit que el determinen (la mort, el patiment, el fracàs) i la llibertat que li és pròpia. Marcel s’interessa per l’existència irrepetible de l’ésser humà com a persona i el seu compromís davant si mateix i davant els altres. Aquest compromís és el misteri que envolta la persona.

JEAN PAUL SARTRE (1905 – 1980) Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència JEAN PAUL SARTRE (1905 – 1980) Com Heidegger, Sartre torna a plantejar la idea de l’Ésser des de l’ésser humà. Només ell té consciència del món com a ésser-en-si i de si mateix com a diferent, el no-res. Tres esferes de l’Ésser: En-si: l’existent, massa viscosa i indiferenciada. Per-a-si: la condició humana, diferent de l’en-si: el no-res. L’ésser humà necessita convertir el no-res en activitat i es llança: Cap al no-res: inclinació al buit mitjançant la interrogació i la llibertat. Cap a l’altre: recerca de comunicació amb els altres. Cap a l’ésser: tendeix cap a l’en-si per existir, però sent nàusea davant la massa viscosa. En-si-per-a-si: l’ésser humà voldria ser-ho tot: Déu. Per sortir de la seva contradicció, l’ésser humà intenta justificar-se, donar sentit a la seva existència: mala consciència. Més tard, Sartre va donar un gir a la seva filosofia. Va considerar la necessitat comprometre’s amb el món i adoptar una posició política al costat del marxisme.

Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència HERMENÈUTICA Teoria de la comprensió i interpretació de textos i altres produccions humanes. Per influència de Heidegger, se centra en la història de l’humà a través del llenguatge. Segons H. G. Gadamer (1900 – 2002), en el llenguatge hi ha dipositats tots els coneixements i valors humans. Per tant, és l’objecte principal d’estudi per comprendre l’ésser humà. Gadamer critica l’exclusió que ha fet la ciència de dos conceptes fonamentals: tradició i prejudici. A través de la tradició comprenem el passat, és el vincle entre el text i el seu intèrpret. El prejudici es projecta sobre el text i permet la comprensió prèvia, que haurà de confirmar-se. Tots dos determinen la posició de l’intèrpret, que està submergit en una situació històrica, la qual permet donar sentit a la interpretació.

ENLLAÇOS Unitat 14. Segle XX: Filosofia de l’Ésser i de l’existència Husserl Heidegger Sartre