1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1

Presentación del tema: "1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1"— Transcripción de la presentación:

1 1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1
1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.4 La reconstrucció del saber des de bases segures Com podria tenir noves certeses? Cal repassar allò de què s’ha dubtat: [pàgina 202 o esquema pàgina 198]. Camí a seguir: per destruir la hipòtesi del geni maligne cal demostrar que Déu existeix i és veraç. Punt de partida: analitzar els continguts del pensament. Tipus d’idees Punt de partida: “Pensem idees” (evidència) però no totes semblen iguals: Adventícies: aquelles que em mostren els meus sentits i que semblen procedir de fora de mi. Factícies: aquelles que han estat inventades o produïdes per mi. Innates: les trobo en el meu pensament (formen part de la meva naturalesa) i se m’imposen per si mateixes de manera immediata i evident. Pressupòsit bàsic del racionalisme: l’existència de les idees innates que són les úniques fiables i el punt de partida de tot coneixement segur. Pàgina 202 Text pàgina 202

2 1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1
1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.4 La reconstrucció del saber des de bases segures Demostracions de l’existència de Déu Punt de partida: idea (innata) d’un ésser summament perfecte i infinit (Déu). Aquesta idea no pot ser: Adventícia: ja que mai no n’he tingut coneixement a través dels sentits. Ni factícia: ja que és impossible que una cosa imperfecta i finita (jo) pugui engendrar la idea d’una cosa perfecta i infinita (Déu). Argument gnoseològic: a partir de la presència en nosaltres de la idea del que és perfecte i infinit. Dos supòsits bàsics en les dues primeres proves: Hi ha d’haver almenys tanta realitat en la causa com en l’efecte. El que és més perfecte no pot provenir del que és menys perfecte. Prova (argumentació): Tinc en la meva ment la idea d’un ésser perfecte i infinit. Jo no sóc perfecte ni infinit (no puc ser-ne la causa). La causa haurà de ser alguna cosa perfecta i infinita: Déu. Per tant, Déu existeix i és la causa que posseeixi en mi la idea d’un ésser perfecte i infinit. Pàgina 203 Imatge pàgina 204 Text pàgina 204

3 1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1
1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.4 La reconstrucció del saber des de bases segures Argument de la causalitat: a partir de la imperfecció i la dependència del meu ésser. Prova (argumentació): Existeixo, penso i tinc la idea d’un ésser perfecte i infinit: De qui rebo la meva existència? Considera dues possibilitats: Si fos jo l’autor del meu ésser: no, ja que m’hauria donat totes les perfeccions (en ser perfecte) i això no passa. Si fossin els meus pares o una causa menys perfecta que Déu. En aquest cas, haurà de ser una cosa que pensi i que posseeixi la idea d’un ésser perfecte i infinit: De qui rep el seu ésser?: a) Si és ella mateixa: haurà de ser Déu. b) Si és una causa anterior hi haurà d’haver una causa última que: Sigui causa si mateixa. Que pensi i que posseeixi aquella idea. Aquesta causa, ja que ha de ser perfecta i infinita, no pot ser una altra causa que Déu: Per tant, Déu existeix. Pàgina 205 Text pàgina 205

4 1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1
1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.4 La reconstrucció del saber des de bases segures Argument ontològic: a partir de la definició de la idea de Déu. Resulta de la combinació de: La idea innata de Déu com un ésser perfecte i infinit. L’aplicació del criteri de veritat. Prova (argumentació): - Si trobo una idea innata al meu enteniment, tot allò que concebi clara i distintament en aquesta, li pertanyerà efectivament. - És inconcebible que a la idea de l’ésser summament perfecte li falti una de les seves perfeccions (existir). Per tant, Déu existeix (en ell l’existència és inseparable de la seva essència). Com a conclusió de les tres proves: Déu (substància infinita o res infinita) existeix. Pàgina 206 Text pàgina 206

5 1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1
1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.4 La reconstrucció del saber des de bases segures Eliminació de la hipòtesi del geni maligne Prova (argumentació): - Déu és un ésser summament perfecte. - Enganyar és una imperfecció. Per tant, Déu és veraç (no vol que m'enganyi quan alguna cosa es presenta al meu esperit com a clara i distinta) i, per tant, el geni maligne no existeix. Conseqüències: Déu apareix com a garantia de l'evidència racional. Restabliment de la veritat en l’àmbit de les matemàtiques. Sobre la naturalesa de la veritat i l’error La veritat s’obté quan la meva raó actua rectament (criteri de veritat + mètode). L’error sorgeix de la llibertat humana de poder acceptar o no (la voluntat) allò que l’enteniment concep. Per tant, hi ha dues facultats amb activitats pròpies: L’enteniment a qui correspon concebre o conèixer. La voluntat a qui correspon jutjar: dubtar, afirmar o negar. Pàgina 207 Text pàgina 207

6 1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1
1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.4 La reconstrucció del saber des de bases segures La demostració de l’existència del món extramental Plantejament inicial: 1) Disposem d’una facultat passiva que ens permet rebre les idees (sentir), per tant, 2) hi ha d’haver alguna facultat activa que sigui capaç de produir-les. Quin és l’origen de les idees que anomenat adventícies? a) No sóc jo: aquestes idees no responen a mi voluntat. b) Podrien procedir de Déu però c) la major part dels éssers humans tenim la inclinació a creure que procedeixen de les coses materials. Clau de la demostració: Com que Déu és perfecte i veraç és impossible que vulgui que ens enganyen tots en pensar així, per tant, el món material (substància extensa o res extensa) existeix . Déu garanteix que les coses (que són materials) són la causa de les meves idees (adventícies) però no que aquestes siguin tal com les percebem pels sentits. Pàgina 207 Text pàgina 207 Pren-ne nota! pàgina 208 José Vidal González Barredo