Giacomo Leopardi, l’Infinito. 1-Introducció. 2-Anàlisi del contingut (I i II) 3-Anàlisi de la forma. 4-Conclusió de l’obra. Àxel Gaitan

1-Introducció: vida i obra. Giacomo Leopardi (Recanati, 29 de juny de 1798 – Nàpols, 14 de juny de 1837) va ser un poeta, filòleg, filòsof i erudit romàntic italià. La seva educació el formà en els clàssics i diverses llengües. Als 17 anys va començar a escriure poesia. La seva obra poètica es recull en la quarantena de Cants. El poema “l’Infinit” es el primer dels sis idil·lis, on s’expressen situacions, afectes i aventures històriques del seu ànim. Fou escrit el 1819. És dels més memorables on Leopardi es refereix sempre a un lloc real, no es tracta d’una metàfora, conegut avui dia com Colle dell Infinit.

2-Anàlisi del contingut (I) Leopardi primer descriu un paisatge que il·lustra les imatges que li son estimades, com el turó on es troba sol. La barda és un obstacle per veure-hi l’horitzó, però alhora és un incentiu per encendre la seva imaginació que s’expandeix cap als espais infinits, on els silencis sobrehumans i la quietud regnen al seu pensament. Aquesta profunda quietud no es provocat pel mateix silenci, es aquest conjunt el que casi espantar el cor del poeta. L'autor és portat de tornada a la realitat pel so del vent que mou les fulles de les plantes al seu voltant , aquest soroll li recorda als rumors de l'època actual en què viu , i que l’infinit silenci és la veu del passat, la veu de les èpoques mortes.

2-Anàlisi del contingut (II). El tema predominant del poema l'equivalència entre l’infinit i el pensament. Els dos últims versos, de vital importancia, (verbs "negar" i "naufragar") mostren que el poeta gaudeix quan es perd en l'infinit. Contempla el paisatge per evadir-se i suggerir un moment indescriptible i trascendent.

3-Anàlisi del contingut. Consta de 15 versos , hendecasíl·labs solts; diferents termes apareixen en el poema, destacant la formació clàssica de l'autor. Es podria dividir en dos parts, perfectament simètriques, de 7 versos i mig. A la primera es descriu el paisatge i la segona és purament reflexiva. Una característica del poema es la utilització de paraules vagues, indefinides, que deixen al lector fer ús de la seva lliure interpretació. Com a figures retòriques destaquen la metàfora, el hipèrbaton i la paradoxa (comentada a la conclusió). Tot el poema és un hipèrbaton, utilitzat per lligar un discurs transcendent on el “jo” poètic té més importància, es un poema purament existencial. A la part final del poema es fa ús d’una metàfora que te com a elements el mar i l’infinit, fa semblança de la profunditat i la varietat en l’aspecte superficial del mar amb el de l’infinit on a la vegada en veu una paradoxa en tota la segona part del poema. La paradoxa final amb la importància de l’últim vers: a la vegada que “per poc, el cor no se m’espanta” (al “jo” poètic) per aquest silenci i aquesta quietud li és “dolç naufragar en aquest mar”. Com ja he dit el poema es purament existencial i a més part del contingut està relacionat, aquest existencialisme, amb el poema “Nocturn” del poeta anglès William Wordsworth.

4-Conclusió. Música: res millor per complementar un poeta romàntic que un compositor romàntic http://www.youtube.com/watch?v=GZbuA7r17uk Quadre: precisament el pintor alemany Caspar David Friedrich havia pintat El caminant, sobre les boires. Esta considerat la representació gràfica del lloc on el “jo” poètic es troba. Quadre que abans heu vist de fons...