Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual TEMA 9 Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l’obra de J. V Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l’obra de J. V. Foix (1) i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l’experimentalisme: Els miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa. (1) J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic.

La poesia no-realista presentà les característiques següents: Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d’acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins del text o del discurs que conformava l’escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument. Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d’escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX –el simbolisme, l’vantguardisme, el surrealisme, etc.-, el discurs poètic es considerà alié a la lògica del realisme. Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà d’utilitzar-se per a narrar. Usada amb imaginació i ambigüitat, s’emprà per a suggerir i evocar. d) La poesia, eina d’investigació va ser considerada de nou com una eina d’investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d’accés al món de les idees, que va donar lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric.

e) Nous arguments: els poetes plantejaren punts de vista innovadors: la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l’afany d’universalisme. L’any 1973 la poesia valenciana, simultàniament al que s’esdevenia en la poesia catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala) s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolen ganivets a tren de por) i Salvador Jàfer (1974: L’esmorteïda estela de la platja). Amadeu Fabregat fixà en l’antologia generacional Carn fresca (1974) aquest canvi d’orientació.

Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s’acceptà el mestratge de tots els gran poetes del segle XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart…

Als anys 90 els poetes abandonaren la idea d’actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Tendiren cap a l’autobiografisme i l’intimisme i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d’altres consideracions, prevalgué la pretensió de l’obra ben feta. S’hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

JOSEP PIERA (Beniopa, 1947) és un dels poetes valencians de referència JOSEP PIERA (Beniopa, 1947) és un dels poetes valencians de referència. Concep l’escriptura com la crònica personal d’un temps, com l’expressió escrita d’un món específic i d’una comunitat determinada. La seua obra, com la memòria mateixa, és plena de ramificacions complexes. Un dels seus principals fils conductors és la consciència de ser mediterrani.

ODA A SANTORINI El fosc delit ardent que vaig buscant per aquest mar de llum i d’esperances, delit de ser aquell infant d’estels que un dia va sentir-se somni d’àngel, m’ha dut ací, com nau a la deriva, fins al teu port de pedres esmolades, lluna blau Egeu, foc adormit. Com l’ocell que renaix en immolar-se. illa del cel, nascuda de la flama, erma de verd, fèrtil en hecatombes, et desitjava tant, tant t’estimava, que abans de posseir els teus abismes ja et volia com ets, filla de l’alba amb vinyes arrapades a la vida, cingles d’estral, platges de freda lava, on l’home, com les roques, canta i plora.