Literatura: La poesia tradicional; La cançó popular Índex Literatura: La poesia tradicional; La cançó popular Gramàtica: Els determinants numerals, quantitatius i indefinits Ortografia: L’accentuació Tipus de textos: El text expositiu; la carta i la conferència Temps verbals: El mode subjuntiu © Barcanova Autors del contingut del llibre de text: Lluís Homs i Josep Rosell

1. La poesia tradicional: la cançó popular

1. La poesia tradicional: la cançó popular 1.1. Què és la cançó popular La cançó popular és la composició poètica creada o adoptada pel poble i transmesa oralment de generació en generació. Totes segueixen uns mateixos models, cosa que les converteix en tradicionals. La lletra i la música d’aquestes cançons són senzilles, ja que havien de ser enteses i memoritzades fàcilment pels qui les escoltaven. Per això les repeticions i els paral·lelismes són recursos típics de la poesia popular.

1. La poesia tradicional: la cançó popular 1.2. Qui són els poetes populars Tot i que la poesia popular sol ser anònima, sempre hi ha hagut en l’inici un autor. Podia haver estat un versificador analfabet, home o dona, que componia cançons oralment, d’una manera improvisada. O també podia haver estat un poeta lletrat que havia compost cançons perquè les cantés el poble.

1. La poesia tradicional: la cançó popular 1.3. Els cançoners En el segle XIX la literatura popular va començar a ser estudiada. Fruit d’aquest interès, apareixen els cançoners, que són reculls de cançons populars de les terres de parla catalana. Entre els diversos gèneres recollits en el cançoner popular, cal destacar les corrandes, els goigs, les nadales i els romanços.

1. La poesia tradicional: la cançó popular 1.4. El romanç o balada El romanç és una cançó narrativa que generalment tracta una història dramàtica o commovedora. Els romanços presenten les característiques mètriques que relacionem a continuació: – Consten d’un nombre indeterminat de versos. – Els versos generalment són llargs: de catorze síl·labes, els més usuals, o de dotze síl·labes. – Els versos estan dividits en dues parts o hemistiquis de sis o set síl·labes (6 + 6 o 7 + 7), comptades fins a l’última síl·laba tònica en cada hemistiqui. – La rima és assonant* i sovint és la mateixa al llarg d’una cançó. Només en algun cas trobem rima consonant.*

2. Els determinants numerals, quantitatius i indefinits

2. Els determinants numerals, quantitatius i indefinits 2.1. Els numerals Els determinants numerals acompanyen un nom i en diuen la quantitat exacta (els cardinals: quatre, cinc), l’ordre que ocupa dins una sèrie (els ordinals: quart, cinquè) o una part (els partitius: un terç, un dècim).

2. Els determinants numerals, quantitatius i indefinits 2.1. Els numerals

2. Els determinants numerals, quantitatius i indefinits 2.1. Els numerals

2. Els determinants numerals, quantitatius i indefinits 2.1. Els numerals Altres numerals Els numerals col·lectius són aquells que indiquen grups: un parell de sabates, una dotzena d’ous, una vintena de gallines, un centenar de persones, un miler d’espectadors… Els numerals multiplicatius són aquells que expressen el nombre de vegades que volem augmentar una quantitat (el doble, el triple, el quàdruple…).

2. Els determinants numerals, quantitatius i indefinits 2.2. L’ús del guionet Usem el guionet entre les desenes i les unitats, i entre les unitats de cent i les centenes.

2. Els determinants numerals, quantitatius i indefinits 2.3. Els quantitatius Els determinants quantitatius van davant d’un nom per indicar-ne una quantitat de manera imprecisa.

2. Els determinants numerals, quantitatius i indefinits 2.4. Els indefinits Els determinants indefinits van davant un nom per determinar-lo d’una manera imprecisa.

3. L’accentuació

3. L’accentuació Algunes paraules s’escriuen amb un accent gràfic sobre la vocal tònica. Aquest signe ens ajuda a diferenciar paraules com ara les següents: fàbrica (la fàbrica de teixits) fabrica (fabrica fil) avis (els avis d’en Gil) avís (encara no han rebut l’avís)

3. L’accentuació Per escriure correctament els accents, convé saber les regles d’accentuació: • Les paraules agudes s’accentuen quan acaben en una d’aquestes dotze terminacions: -a –as // -e -es –en // -i -is –in // -o –os // -u -us Cal tenir present que no s’accentuen mai els mots aguts acabats en diftong: cantareu, esplai, palaus. • Les paraules planes s’accentuen quan no acaben en cap de les terminacions anteriors. Els mots plans acabats en diftong, sí que s’accentuen: cantàveu, sortíeu, sabéssiu. • Les paraules esdrúixoles s’accentuen totes.

3. L’accentuació 3.1. Els tipus d’accent Hi ha dos tipus d’accent: l’accent obert (à, è, ò) i l’accent tancat (é, ó, í, ú). Per escriure l’accent adequat, cal que recordis els punts següents: – La a és una vocal oberta; per tant, només pot dur l’accent obert. – La i i la u són vocals tancades; per tant, només poden dur l’accent tancat. – La e pot tenir el so obert [E] (novè) i el so tancat [e] (també). – La o pot tenir el so obert [O] (això) i el so tancat [o] (camió).

3. L’accentuació 3.1. Els tipus d’accent Determinades normes et poden ajudar en alguns casos concrets.

4. El text expositiu: la carta i la conferència

4. El text expositiu: la carta i la conferència

El mode subjuntiu

El mode subjuntiu El mode subjuntiu, en canvi, l’utilitzem per expressar fets o accions que encara no són reals, ja que només existeixen en la ment de l’emissor, com un desig, una temença, una possibilitat, una necessitat, etc. Tant de bo s’acabin les guerres! És possible que mai no hi hagi pau al món. Molt em temo que no sigui possible. No perdis mai l’esperança!

El mode subjuntiu El present de subjuntiu dels verbs regulars es conjuga d’acord amb el model a què pertany cada verb.