Lorenzo Arteaga Álex Lliso Lucía Gil Nuria Montoliu 5’25 Suficient L’ESCOLA JÒNICA Lorenzo Arteaga Álex Lliso Lucía Gil Nuria Montoliu

FORMACIÓ DE L’ESCOLA JÒNICA L’escola Jónica va aparèixer a les colònies greges de Jònia, el que actualment anomenem l’oest de Turquía, al segle VI a.C. El seu fundador va ser el gran filòsof Tales de Milet, el qual defensava que l’aigua era la substancia principal de la formació de totes les coses i buscava una explicació mitjançant la Natura.

L’Escola Jònica La continuïtat de la reflexió filosòfica de Tales, a través de Anaximandre,Anaxímenes i Heràclit donà lloc al fet que se'ls agrupara en "Escola Jònica", les seues principals característiques són: L’ARJÉ; OPOSICIÓ A LES TEORIES MÍTIQUES SOBRE L’ORIGEN. - Els milesis, també anomenats "físics", es preocupen per determinar el principi últim, la naturalesa última de la realitat, plantejant-se per tant el problema de la unitat en la diversitat. - Hi ha algun tipus de llei que regula el funcionament de l'univers i és possible trobar-la mitjançant la raó; la idea de llei remet, en aquest cas, a un principi d'unitat del real.

Tales -Va ser un filòsof, matemàtic, geòmetra, físic i legislador grec. -Va viure i va morir a Milet, polis grega de la costa jonia (hui a Turquia). -Va ser l'iniciador de l'escola de Milet a la qual van pertànyer també Anaximandro (el seu deixeble) i Anaxímenes (deixeble de l'anterior). -En l'antiguitat se'l considerava un dels Set Savis de Grècia. Des del segle V a. C.. se li atribueixen importants aportacions en el terreny de la filosofia, la matemàtica, l'astronomia, la física, etc; així com un actiu paper com a legislador a la seua ciutat natal. -És considerat l'iniciador de l'especulació científica i filosòfica grega i occidental. -Va començar a usar el pensament deductiu aplicat a la geometria, i se li atribueix l'enunciació de dos teoremes geomètrics que porten el seu nom.

Pensament -Respecte a la seua obra, uns afirmen que no va escriure res i uns altres li consideren autor de diverses obres, entre elles una "Astrologia nàutica". -Quant a la seua cosmologia, afirmava que la terra estava sobre l'aigua. Se li atribueix l'afirmació "tot és aigua", ja que deia que l'aigua era l'element originari de la realitat, el principi de totes les coses, o bé en el sentit que totes les coses estaven constituïdes o formades per aigua. -La idea de Tales procedeix de la mitologia oriental; no obstant això, tendeixen a atribuir-li un origen experimental, ben derivat de l'experiència de l'humit i de la importància de la humitat en el desenvolupament de la vida, o bé de l'observació de l'evaporació de l'aigua, que fa que aquest element es transforme en un altre. En tot cas va ser el primer que va plantejar la qüestió de la naturalesa última del món, concebent les coses com a formes canviants d'un primer i únic element: l'aigua. -Una cosa important del seu pensament és que va concebre la noció de la unitat en la diversitat, intentant explicar a partir d'ella les diferències que es perceben en la multiplicitat del real, i que aquest principi o "*arjé" era de caràcter material. -Tales és considerat el primer filòsof, enfront de les explicacions de la realitat de caràcter mític i religiós, on ens ofereix per primera vegada una explicació basada en la raó, és a dir, en la qual no s'apel·la a entitats sobrenaturals per a explicar el real, rebutjant-se l'heterogeneïtat entre la causa i l'efecte: si la realitat és física, la seua causa ha de ser també física (l'aigua, per exemple).

Plató i Tales Tals de Milet ​ va ser un filòsof, matemàtic, geòmetra, físic i legislador grec. Va viure i va morir a Milet, polis grega de la costa jonia. Va ser l'iniciador de l'escola de Milet a la qual van pertànyer també Anaximandro i Anaxímenes. En l'antiguitat se'l considerava un dels Set Savis de Grècia. Es relaciona amb Plató en què el seu teoria tracta sobre que l'ànima, la considera com a dadora de vida, moviment i divina. Com en l'època en la qual viu, encara no es diferenciava entre éssers vivents i no vivents. Tales atribueix vida a l'aigua, perquè com l'aigua es mou sola (vegen-se els mars o els rius), aquesta ha de tindre ànima, ja que l'ànima és el que fa moure's les coses. I també és divina (està plena de déus) perquè l'ànima és divina per a ell. ''Així per tant, l'aigua per a Tales és, l'origen de tot, està plena de déus i té vida pròpia''. I de manera semblant que amb l'aigua, raona envers les pedres imant. Com aquestes es mouen soles, pensa que estan vives, o que '' hi ha una cosa viva en ella ''

Anaximandre -Va nàixer a Milet (610 a. C.) i va morir en 538-522 a. C -Va ser un filòsof i geògraf de l'Antiga Grècia. -deixeble i continuador de Tals, a més de company i mestre d'Anaxímenes. -Se li atribuïx només un llibre, conegut amb el títol “Sobre la Naturaleza”. -va considerar que el principi de totes les coses (arje) és l'ápeiron. -En temps de Plató, la seua filosofia havia caigut en l'oblit; va ser Aristòtil qui la va redescobrir.

Pensament -El pensament d'Anaximandre se centra en el principi de totes les coses (arché) és ápeiron (sense límits, sense definició) , la qual cosa vol dir indefinit. -Este ápeiron és immortal i indestructible, ingènit i imperible, però que d'ell s'engendren totes les coses. -El arché significava el començament de l'univers o el primer element de totes les cosas.Es el que explica el començament de l'univers amb una explicació racional amb una o diverses substàncies. -Tot ix i tot torna a l'ápeiron segons un cicle necessari. D'ell se separen les substàncies oposades entre si en el món i, quan preval l'una sobre l'altra, es produïx una reacció que restablix l'equilibri segons la necessitat. -Anaxiandre afirmaba que tot l’Univers estava format per un gran nombre de cilindres còsmics, i que totes les coses tornen amb el temps a l’element que les va originar.

Arje: L'arje és ara l'ápeiron,es dir, l'indeterminat, l'il·limitat, que és precisament, el concepte del que anem buscant. El que és principi de determinació de tota realitat ha de ser indeterminat, i precisament ápeiron designa de manera abstracta esta qualitat. L'ápeiron és etern, sempre actiu i semovent. Esta substància, que Anaximandre concep com quelcom material, és «lo divino» que dóna origen a tot. Cosmos: Descriu la formació del cosmos per un procés de rotació que separa el fred del calent. El foc ocupa la perifèria del món i pot contemplar-se per eixos orificis que cridem estreles. La terra, freda i humida, ocupa el centre. Els oposats es troben units en l'ápeiron, i se separen per a formar totes les coses anivellats per certs cicles de dominància de cada u. Així, el món es va formar quan es va separar ho frig de ho calfe.

Anaxímenes -Va ser un filòsof grec, deixeble de Tales i de Anaximandro. -Va nàixer a Milet en el 590 a. C. El seu pare va ser Eurístrato. - Va ser deixeble i company de Anaximandro sent uns vint-i-dos anys més jove que ell. -Va ser el primer a analitzar el còmput geomètric de les ombres per a mesurar les parts i divisions del dia, i va dissenyar per a això un rellotge de sol, que denomina “sciothericon”. -Se li atribueix la composició d'un llibre, "Sobre la naturalesa", escrit en dialecte jònic, i en un estil senzill i sense superfluïtats.

Pensament -S'oposa a Anaximandro i a Tales quant a la determinació del primer principi o "arjé" que Anaxímenes considera ser l'aire. Probablement haja pres aquesta elecció a partir de l'experiència, influint l'observació dels éssers vius i la importància del fenomen de la respiració. -Com a presa com "arjé" un element particular, el seu pensament suposa una reculada respecte a Anaximandro; però Anaxímenes ens ofereix un mecanisme d'explicació de la generació de les coses a partir d'un altre element diferent d'elles: aqueix mecanisme de generació es recolza en les nocions de "condensació" i "rarefacció". Per condensació de l'aire, diu que es formen els núvols; si els núvols es condensen es forma l'aigua; la condensació de l'aigua de lloc a la constitució del gel, de la terra; i la condensació de la terra dona lloc a la constitució de les pedres i els minerals; el procés invers el representa la rarefacció: si la pedra perd condensació donarà lloc a la formació de terra; al seu torn, si la terra perd condensació es transforma en aigua; i seguint el procés de pèrdua de condensació, de l'aigua sugirían els núvols, d'aquestes l'aire i, finalment, la condensaciónn de l'aire produiria el foc.

Plató i Anaxímenes Anaxímenes de Milet ​​ va ser un filòsof grec, deixeble de Tales i de Anaximandro. Va coincidir amb Anaximandro que el principi de totes les coses és infinit; encara que, a diferència del ápeiron del seu mentor, parla d'un element concret: l'aire. I es relaciona amb la teoria de Plató en què ell considerava que el arché, el principi de totes les coses, és l'aire. D'ell ha eixit tot per condensació i rarefacció. No obstant això, l'aire no s'entén en el seu sentit més literal, perquè l'ànima també seria d'aquest element.4​ L'aire domina i manté unit al cosmos, de la mateixa manera que l'ànima ho fa amb el cos.

Heràclit d’Efes Heràclit nasqué a la colònia jónica d’Efes i visqué (probablement) entre el 544 i el 484 a.C. Va morir quasi 60 anys abans que nasquera Plató. Qui conegué la teoría a través de Cràtil, deixeble d’aquell. Com a filósof jónic, era immanetista, es a dir que pensa que el principi perteneix a la natura i que aquesta mateixa es troba inmersa en totes les coses. ‘’Tot es mou, doncs res permaneix’’. Heràclit

Pensament Heràclit ens parla que la diversitat d’éssers es troba regida per un principi anomenat ‘’logos’’ (raó), la qual no es material. El ‘’logos’’ no es una intel·ligencia, ni humana ni divina. Es una realitat impersonal activa a la natura que regula les seues manifestacions. És un foc inteligent, armonitzador… té una sabiduría única que dirigeix el cosmos a mode de “timonel que pilota la nau”. Viu i dona vida, fa possible la coexistencia dels éssers i la convivència de les persones. Habita a les profunditats de l’ànima. Es pot percebre mitjançant la meditació/reflexió. No es perceptible pels sentits. Armonitza les tensions dinàmiques y forces oposades de manera que conviuen tota la vida amb els èssers vius.

Plató i heràclit Plató accepta la seua teoría de que la realitat està en permanent canvi en el sentit que la realitat física és evanescent, tot canvia i res no hi ha d’estable en l’univers. Ho accepta referit al món sensible en el qual hi han realitats físiques, materials i sensibles. Plató extragué la conclusió que és impossible aconseguir un coneixement vertader i cert de la realitat física, ja que d’allò que canvia no pot haver-hi coneixements. https://youtu.be/VYkEVc5Bej4

Conclusió S’hi ha de destacar com a important la frequent ‘’oposició’’ entre Heràclit y Parménides. Ja que com hem nomenat abans, el primer ha sigut defensor del canvi, encara que el segon defensa la inmutabilitat dels éssers. No obstant això tal oposició no es justifica, doncs per a Heràclit, el més real y essencial és el logos inmutable y permanent. Per tant, no resulta exacte diure que defensa el canvi permanent, encara que així ho van interpretar Plató y Aristótil.

El treball no està malament del tot El treball no està malament del tot. Això sí, presenta nombroses mancances i aspectes incomplets que cal destacar i corregir. Així, la biografia està correcta i completa pel que fa als filòsofs milesis, però no tant respecte a Heràclit. En l’exposició es centràreu massa en Heràclit (del qual faltaria desenvolupar algunes teories molt importants, com la que fa referència al canvi continu de totes les coses i la teoria dels oposats), mentre que pràcticament ni anomenàreu als seus antecedents. En canvi, en el treball presentat sí que hi apareixen. Finalment, quant a la influència en Plató, calia haver aprofundit molt més en la relació entre l’ontologia d’Heràclit i la de Plató, fent referència sobre tot al Món Sensible. El material i la bibliografia utilitzada no és massa abundant ni divers. Caldria haver buscat informació en altres webs. La presentació amb diapositives està bé, però no s’ha de posar tant de text. I els vídeos seleccionats són correctes.