La diversitat lingüística de Catalunya Institut Gallecs 2n Batxillerat

La diversitat lingüística de Catalunya La societat catalana actual ofereix una mostra de diversitat lingüística, tant pel que fa a la gran quantitat de llengües que s’hi parlen com a la diversitat de funcions i estatus que tenen aquestes llengües.

La diversitat lingüística de Catalunya Podem distingir: - Les llengües pròpies: llengües originades històricament al territori català. Les llengües incorporades: llengües que tenen una presència rellevant o molt rellevant en la societat, tot i no haver-s’hi originat ni ser-ne un signe d’identitat diferencial. Altres llengües: llengües presents en la nostra societat sense un estatus gaire definit. L’àrab i l’amazic són presents a Catalunya, per exemple.

Llengües pròpies El català és la llengua pròpia de Catalunya, compartida històricament per la societat catalana amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord, Andorra, la Franja de Ponent, l’Alguer i la regió del Carxe a Múrcia. L’any 1979 el català va recuperar l’oficialitat i és un dels signes d’identitat nacional de Catalunya.

Llengües pròpies L’aranès és la llengua pròpia de la Vall d’Aran. L’any 1990 l’aranès va ser declarat llengua oficial i el sap parlar més de la meitat de la població. La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua de la comunitat sorda de Catalunya. El seu canal de transmissió no és audiooral, sinó visuoespacial, perquè s’articula amb les extremitats superiors, el tors i la cara i es percep amb la vista. És utilitzada per unes 32.000 persones, només una quarta part de les quals són sordes. Des de l’any 2010, l’Institut d’Estudis Catalans és l’autoritat normativa d’aquesta llengua.

Llengües incorporades El castellà és una llengua amb un pes específic molt important dins de la societat catalana. - És una llengua present en la història lingüística del territori català. És una llengua oficial. La Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 2006 reconeixen el caràcter oficial del castellà a Catalunya. És la primera llengua per a més de la meitat de la població i la segona per a la resta. És una llengua d’ús internacional. Els estudis més recents situen el castellà com la segona llengua amb més parlants del món, darrere del xinès mandarí. Aquest pes demogràfic va acompanyat d’una importància cultural notable.

Llengües incoporades - L’anglès també té un paper important dins de la societat catalana. La seva rellevància ve donada pel fet de ser la llengua d’ús internacional més estesa i pel seu pes en els camps científic i tecnològic. Altres llengües: Es calcula que la nova immigració ha aportat a Catalunya més de tres-centes llengües, com l’amazic, l’àrab i un gran nombre de llengües africanes (mandinka o wòlof), asiàtiques (xinès mandarí, xinès cantonès, el panjabi o l‘urdú) o americanes (guaraní o quítxua).

Fenòmens de contacte entre llengües Conceptes: Sociolingüística: disciplina que s’ocupa de la variació de la llengua en funció de l’ús que en fan els parlants i, sobretot, de l’ús de llengües diferents en una mateixa societat. Bilingüisme individual: quan l’individu domina, més o menys equilibradament, dues llengües i tria una o l’altra en funció de factors com la pròpia comoditat, el propòsit específic de comunicació, la voluntat d’integrar-se en una comunitat, etc. Bilingüisme social: quan dues llengües coexisteixen en el si d’una societat determinada en què una d’aquestes llengües és la pròpia del territori i l’altra, la llengua afegida. Normalment comporta un conflicte lingüístic.

Fenòmens de contacte entre llengües Bilingüisme territorial: quan un espai polític té dues zones clarament diferenciades des del punt de vista lingüístic. És el cas de Bèlgica, on es parla neerlandès a Flandes i francès a Valònia. Diglòssia: situació de dues llengües en contacte en què els parlants en fan servir una per a usos formals (llengua A o llengua alta) i una altra per a usos informals (llengua B o llengua baixa).

Fenòmens de contacte entre llengües Més conceptes: - Minorització: és el procés de disminució de l’ús d’una llengua per part de la comunitat que la parla al territori que li és propi. La pèrdua d’àmbits d’ús beneficia la llengua que es vol imposar en aquest territori i pot acabar conduint a la substitució lingüística.

Fenòmens de contacte entre llengües - Ecolingüística: estudia les relacions del llenguatge i l’entorn social. S’intenta afavorir l’equilibri lingüístic dins dels estats multilingües. - L’equilibri respectuós amb la diversitat lingüística que propugna l’ecolingüística s’aconsegueix amb la normalització de la llengua pròpia. La normalització inclou tres processos simultanis i complementaris: - La normativització: l’establiment i la difusió de la normativa oficial de la llengua. - la normalització: el canvi de les actituds lingüístiques que afavoreixen la substitució. - la planificació lingüística: l’actuació organitzada de l’Administració pública a favor de la normalització de la llengua.