SEGLE XIII RAMON LLULL CREADOR DEL CATALÀ . HISTÒRIA DE LA LLENGUA SEGLE XIII RAMON LLULL CREADOR DEL CATALÀ . SEGLE XIV CANCELLERIA REIAL SEGLE XV SEGLE D´OR. A finals s´introdueix el castellà. SEGLE XVI, XVII, XVIII DECADÈNCIA . A nivell literari, però n´hi ha literatura popular. SEGLE XIX. RENAIXENÇA. SEGLE XIX,XX. FIXACIÓ ORTOGRÀFICA. POMPEU FABRA. NORMES DE CASTELLÓ

LA RENAIXENÇA RECUPERAR EL PRESTIGI I LA VITALITAT SOCIAL I CULTURAL DE LA LLENGUA CREAR UNA LITERATURA EN TOTS ELS GÈNERES, UN MODEL DE LLENGUA MODERN I APTE TAMBÉ PER A LES NOVES NECESSITATS EXPRESSIVES, UNA PREMSA I UNES EDITORIALS. REPRENDRE LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA CULTA I DIVULGAR ELS CLÀSSICS MEDIEVALS. RECONÉIXER LA PRÒPIA IDENTITAT COM A POBLE. INTERESSAR LES CAPES BURGESES PER LA LLENGUA I LA CULTURA QUE ELS EREN PRÒPIES. POTENCIAR LES INSTITUCIONS JA EXISTENTS (REAL ACADÈMIA DE BONES LLETRES DE BARCELONA) I CREAR-NE DE NOVES (JOCS FLORALS, LO RAT PENAT)

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA És un procés mitjançant el qual una llengua minoritzada pot accedir a totes les funcions socials reservades fins aleshores a la llengua dominant. La normalització té com a objectiu fer “normal” l´ús d´un idioma, que s´utilitze normalment a tots els àmbits i funcions de la vida social: a casa, al carrer, als mitjans de comunicació, a l´ensenyament, a les institucions públiques i polítiques, en qualsevol mena de relació interpersonal, en qualsevol lloc i en qualsevol moment, etc.No es tracta d´una qüestió de “quantitat” (nombre de parlants que la utilitzen), sinó de “qualitat” (àmbits d´ús). La normalització lingüística no es fa sola, no és cap fenomen espontani, sinó que és una gran decisió social, cultural i política, presa conscientment pels membres o per una part representativa dels membres d´una comunitat lingüística.

LA NORMATIVITZACIÓ LINGÜÍSTICA Al segle XIX, durant la Renaixença es reprén el cultiu literari de la nostra llengua. Pel que fa a la manera d´escriure, hi imperava l´anarquia més absoluta. Els escriptors de la Renaixença només aspiraven a una restauració dels usos literaris i no creien en la possibilitat de convertir la nostra llengua en una llengua nacional moderna i en plenitud d´ús. Al darrer terç del segle XIX, l´interés per la fixació ortogràfica del català anava en augment per la necessitat de normalitzar-ne l´ús en els diversos àmbits de la vida social. Les publicacions periòdiques es feien ressó d´aquesta urgència de reglamentar l´espressió escrita d´un idioma que anava conquerint nous àmbits. Pompeu Fabra fou qui abordà amb rigor científic els problemes gramaticals del català i proposà solucions viables per a la seua codificació. Fabra tingué el projecte de convertir una llengua subordinada i desintegrada en una llengua destinada a servir de vehicle de comunicació general de la societat.

LA NORMATIVITZACIÓ LINGÜÍSTICA Pompeu Fabra és l´autor de la regulació ortogràfica, lèxica i gramatical de Català a través de L´IEC Amb la normativització lingüística el Català aconsegueix accedir a totes les funcions socials fins aleshores reservades a la llengua dominant. El procés de fixació d´una llengua té tres parts fonamentals: Ortogràfica, és a dir, la fixació de les regles que determinen la representació gràfica dels diversos fonemes de la llengua. Morfosintàctica o gramatical, que estableix les formes morfològiques i sintàctiques pròpies de la llengua i n´estudia els usos. Lèxica, que ha de fer l´inventari de tots els mots que en són propis.

LES NORMES DE CASTELLÓ El 12 de novembre de 1932 a la Societat Castellonenca de Cultura eren signades les anomenades Normes de 1932, que no són altres que l´adaptació de les Normes de l´institut, amb la incorporació de lleugeres particularitats valencianes que afecten sobretot la morfologia verbal. Les Normes de Castelló suposaven el reconeixement de la necessitat de mantenir una ortografia i una normativa unificades arreu de tot el domini lingüístic, més enllà de les fronteres polítiques. La difusió de la teoria de Fabra al País Valencià i les Balears i la seua adaptació a les respectives peculiaritats regionals van estar protagonitzades per Manuel Sanchis Guarner i F. de Borja Moll.

Dialectologia…….dialectes geogràfics SOCIOLINGÜÍSTICA………CIÈNCIA QUE ESTUDIA L´ÚS LINGÜÍSTIC I EL FET MATEIX QUE LA LLENGUA SIGA EFECTIVAMENT USADA

ACTITUDS I CONDUCTES ENVERS LA LLENGUA: LLEIALTAT LINGÜÍSTICA(resistència d´una llengua) AUTOODI(sentiment d´inferioritat) PREJUDICIS LINGÜÍSTICS(judicis lingüístics)

LLEIALTAT LINGÜÍSTICA És un terme molt útil per explicar el fenomen de resistència d´una llengua en una comunitat malgrat els factors exteriors contraris al seu manteniment. La lleialtat lingüística es relaciona amb un sentiment de pertinença a un grup determinat i és imprescindible per a la normalització de l ´ús de la llengua en una comunitat. La lleialtat lingüística només és efectiva quan va acompanyada d´un procés de normativització, d´estandardització i de normalització.

AUTOODI És el sentiment d´inferioritat que experimenten determinats individus per poseir els trets que els identifiquen com a membres d´un grup. L´actitud més simple és, naturalment, la de negar la pertinença a aquest grup.Quan una comunitat lingüística és objecte de discriminació, els seus membres poden adoptar l´idioma dominant i abandonar-ne el propi. Es produeix , així , la deslleialtat lingüística. L´odi envers la llengua pròpia és la característica més significativa d´aquest fenomen i es manifesta amb el refús a usar-la fora dels àmbits o les situacions on encara és considerat normal el seu ús.El parlant odia la seua llengua perquè l´associa a totes aquelles experiències negatives en què l´ús de la llengua pròpia esdevenia un entrebanc en les relacions socials: aconseguir l´ascens social, gaudir del progrés de la societat moderna que oferia els seus productes de consum en la llengua dominant, accedir a un mercat més ampli i, per tant, amb més guanys econòmics

PREJUDICIS LINGÜÍSITCS Són judicis de valor no racionals emesos sobre una llengua o sobre una varietat lingüística-o sobre els parlants, en tant que parlants- generats per la ignorància o la malvolença, que responen a estereotips i al neguit que produeixen les diferències. Les actituds prejudicials se solen manifestar en forma de dicotomies: hi ha llengües dolces i llengües aspres; llengües fàcils i difícils; llengües amb molts parlants i amb pocs parlants; llengües de cultura i llengües primitives; o bé dins d´una llengua unes varietats lingüístiques es consideren superiors i d´altres, inferiors.

LLENGÜES EN CONTACTE Idèntic tractament social, és a dir, cap d´elles no es considera superior. Alguna de les llengües esdevé vehicle exclusiu, o marcadament privilegiat, de l´expressió culta, alhora que les altres són rebaixades a la categoria d´inferiors, aptes només per a la comunicació domèstica.

BILINGÜISME Podem definir-lo com la pràctica d´usar alternadament dues llengües. Però aquesta pràctica alternativa és més pròpia de l`àmbit individual que del col.lectiu; per tant, parlarem de bilingüisme individual. Bilingüe és l´individu capaç de fer servir dues llengües a un mateix nivell Parlem de bilingüisme social, quan el bilingüisme afecta col.lectius sencers que formen grups socials. En aquest cas, s´usen dues llengües-una de pròpia i una altra pròpia d´un altre grup-que es van alternant segons unes normes d´ús establertes.

LLENGUA MINORITÀRIA/LLENGUA MINORITZADA El terme majoritari o minoritari fa referència al nombre de parlants Llengua minoritària serà aquella que disposa d´un nombre reduït de parlants en un context determinat. És el cas, a Europa, del suec (8 milions de parlants), del danés (5 milions). Llengua minoritzada és aquella que, encara que puga ser parlada per la major part de la població d´un lloc veu restringits els seus àmbits i funcions en un territori determinat en benefici d´una altra llengua-la denominada llengua dominant-que pot ser minoritària en aquest territori: català, occità….

CONFLICTE LINGÜÍSTIC Dues varietats lingüístiques competeixen entre elles provocant la invasió o el desplaçament d´una de les dues llengües dels àmbits d´ús de l´altra.

DIGLÒSSIA S´usa per expressar una situació en què dues llengües coexisteixen en una comunitat, però amb funcions d´ús diversificades i especialitzades. Aquesta duplicitat de funcions fa que un idioma es destine a ser vehicle de comunicació en els àmbits de la cultura, de les esferes de poder, en la comunicació formal i escrita, solemne i oficial, en l ´àmbit educatiu formal (l´anomenarem llengua A). L´altre idioma, l´autòcton, és considerat per la majoria dels parlants més inferior o baix que l´A, vehicle per usar-se només en els nivells familiars o col.loquials, escrit poques vegades, i d´àmbits d´ús reduïts i “planers” ( l´anomenarem llengua B.