EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70

Al juliol de 1936, una part de l’exèrcit espanyol es va alçar contra el govern legítim de la II República. Va començar així la Guerra d’Espanya entre els republicans i els feixistes de les forces rebels. L’1 d’abril de 1939 la Guerra d’Espanya es donava per acabada. Havien estat tres anys de lluita i de desfeta social. Començava al nostre país una nova etapa per a la vida política, socioeconòmica i cultural, marcada per la repressió contra els vençuts i la imposició d’un règim no democràtic, d’ideolegia feixista. Amb la fi de la guerra en el 1939, els nostres escriptors no van tenir altres opcions que l’exili, el silenci o escriure en castellà. La dictadura feixista de Franco va reprimir les cultures i llengües no castellanes, en un exercici clar d’intolerància i d’intransigència. Aleshores podem dir que els fets històrics que es desencadenaren a partir del 1936 van trencar la continuïtat de la literatura en la nostra llengua

MISÈRIA INTEL·LECTUAL Després de la guerra el que ens trobem és una situáció social i política dessoladora: -s’anul·len totes les institucions republicanes -s’eliminen els organismes culturals -es declaren il·legals els partits polítics -s’anul·len els sindicats Tot això derivarà en una situació de misèria intel·lectual ja que no hi havia llibertat d’associació, ni de premsa, ni de pensament ni d’expressió. A més a més la cultura valenciana pateix un procés d’espanyolització i consegüentment de castellanització .

Durant anys, homes i dones van ser perseguides, torturades, empresonades, acomiadades, assassinades... per lluitar per acabar amb un règim repressiu i dictatorial i lluitar per aconseguir la llibertat. La llibertat d’expressió va costar moltíssims anys d’aconseguir. I tot i els anys passats, en l’actualitat ens trobem, però, diferents instruments que la retallen de manera discriminada i es per això que des de diferents plataformes es treballa hui en dia per garantir la llibertat d’expressió

Molts escriptors hagueren de seleccionar allò que escrivien, altres van ser deportats i fins i tot hi va haver qui va patir penes de presó. Hi hagué qui va poder escolllir el camí de l’exili (que van ser molts). Els qui restaren al país patiren l’anomenat exili interior (no podien publicar res), perquè la narrativa (també el teatre) va ser el gènere que més va acusar la forta censura franquista. La dictadura del general Franco va tallar totalment l’activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil. I d’altra banda els que començaven a fer-ho després de 1939 es trobaven amb un panorama dessolador, sense cap referència a seguir TOT UN BUIT.

L’EXILI REPUBLICÀ CATALÀ Podeu trobar un treball sobre l’exili republicà català titulat: “Viatge als lloc de la memòria de l’exili republicà català” al bloc de l’IES Viladecavalls.

La falta d’escriptors, editors i de públic lector, així com l’aïllament dels models exteriors, va ocasionar que la producció narrativa valenciana coetània es mantinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes que s’utilitzaven en la resta d’Europa. Els nostres narradors foren figures aïllades, sense connexions els uns amb els altres. És per això que no es poden distingir grups literaris clarament definits i diferenciats.

LES PRIMERES NOVEL·LES EN VALENCIÀ DE LA POSTGUERRA Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les. -Les que responien al model de realisme del segle XIX, 1960: Enric Valor, L’ambició d’Aleix. -Les que representaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica o sentimental, 1962: Maria Ivars, Vides planes o 1965: la mateixa autora, Lúltim serf. -Aquelles que transmitien inquietuds catòliques, 1953: Miquel Adlert, I la pau. -O les que transmitien inquietuds socials, 1967: Maria Beneyto, La dona forta. Les vivències d’un jove davant les primeres urgències de l’amor, dins el context social tancat d’un poble de les comarques del sud en els feliços primers vint anys del s. XX.

REPRESA CULTURAL ELS ANYS 60 FINS A LA FI DELS ANYS 60 Als anys seixanta, gràcies a la recuperació econòmica s’esdevé la represa cultural. La continua pressió que patia el franquisme per l’oposició i la política internacional va fer que es suavitzaren les repressions en alguns àmbits de la vida pública i cultural. Fins a la fi de la dècada dels anys seixanta els narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques especials com la referència constant la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales.

LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA Les novel·les psicològiques es caracteritzen, bàsicament, per l’anàlisi minuciosa de la psicologia dels personatges, per la utilització de símbols per a representar-los i per la reflexió sobre el pas del temps. Hi hagué escriptors catalans que s’afegiren a aquesta tendència d’anàlisi psicològica i incorporaren a aquesta tècnica les experiències personals o col·lectives de la història recent i algunes innovacions narratives europees o americanes. Podem situar en aquest grup Mercè Rodoreda , Llorenç Villalonga i Maria Eurèlia Campany

LA PLAÇA DEL DIAMANT Amb la Plaça del diamant (1962), Rodoreda es consolida definitivament com una escriptora de talla internacional. La narradora-protagonista (Natàlia-Colometa) ens conta la seua vida.

Llig aquest text i indica qui narra els fets i quines sensacions hi descriu Des del meu racó, jo tenia una por molt grossa. I quan ell era a dins del llit, per donar-me exemple, com va dir, em vaig començar a despullar. Sempre havia tingut por d’aquell moment. M’havien dit que s’hi arriba per un camí de flors i se’n surt per un camí de llàgrimes. I que et duen a l’engany amb alegria… Perquè de petita havia sentit dir que et parteixen. I jo sempre havia tingut molta por de morir partida. Les dones, deien, moren partides… La feina ja comença quan es casen. Mercè Rodoreda, La plaça del diamant, Edicions Bromera

LA NOVEL·LA REALISTA Trobem narradors que escriuen obres realistes, que pretenen donar testimoniatge de la realitat i denunciar les injustícies socials. Alguns d’ells segueixen tècniques tradicionals, però altres incorporen les tècniques objectivistes o conductistes de la literatura nord-americana d’entreguerres i les dels autors francesos de nouveau roman. Se situen en aquest corrent Maria Aurèlia Campany, Josep Maria Espinàs, Enric Valor i Manuel Pedrolo.

També escrigueren novel·les de creació d’un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Dominguez Barberà, i en Bearn, on Llorenç Villalonga novelà la vida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del s. XIX.

Trieu entre aquestes frases una que servisca de lema per a encapçalar aquesta unitat 1 de literatura. Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició. Joan Fuster (escriptor català) Les cadenes es trenquen amb idees i no amb baionetades. Concepción Arenal (escriptora gallega) No hi ha més calma que l’engendrada per la raó. Sèneca (filòsof romà)

El que més agrada als tirans és la possibilitat de posar grillons al pensament. Anònim No haveu convençut un home pel fet d’haver-lo sotmés al silenci. Jhon Morley (escriptor i polític anglés)