La cançó de Rotllan Escrit a finals del segle XI, és la cançó de gesta francesa més antiga i la més bella entre les conservades. Narra uns fets històrics succeïts, en l’espai d’una setmana, tres-cents anys després que haguessen ocorregut. La tradició va treballar bona cosa per embellir els fets.

Gènesi del poema A finals del segle XI, un clergue francés establert a Anglaterra, abat de Malmesbury i Peterboroug, anomenat Turoldus, va refondre la Cançó de Rotllan que hui es pot llegir segons el manuscrit d’Oxford. La seua intenció era redactar-la en elegants versos, anotar-la i proporcionar als joglars una versió més moderna i més bella. [Manuscrit d’Oxford] 

Els fets històrics En proclamar-se Abd al-Rabman, a Córdova, emir independient dels califes de Damasc, alguns governadors s’hi oposaren; entre ells, el de Saragossa, fidel al Califa de Damasc. Alguns d’aquests governadors, com Al-Arabi, senyor de Barcelona i de Girona, viatjaren a Paderborn (Westfàlia), on convenceren Carles, rei dels francs, perquè els recolzara amb una expedició militar. Carles hi va acceptar en veure la possibilitat de crear un protectorat al sud dels Pirineus des d’on poder controlar els moviments dels musulmans a la península ibèrica. El seu exèrcit va arribar a Saragossa, però els governadors s’havien sotmés a l’emir de Còrdova. La ciutat els va oposar resistència i no la van poder conquerir. Llavors se’n van tornar a França amb alguns presoners, entre el quals hi havia Al-Arabi. A Navarra (Roncesvalles) van ser atacats pels moros, que van aconseguir alliberar Al-Arabi. En arribar al cim dels Pirineus, la reraguarda, on figurava Rotllan, marqués de Bretanya i nebot del rei, fou aniquilada pels bascos (15 d’agost del 778).

La deformació llegendària El rei Carles, emperador nostre, el Gran, set anys sencers romangué a Espanya: fins la mar conquerí l’altiva terra. Ni un sol castell se li resisteix, ni resta per forçar muralla, ni ciutat, sinó Saragossa, que és en una muntanya. La té el rei Marsili, que no estima Déu. Serveix Mahoma i resa a Apol·lo. Sense remei, li arribarà la desgràcia. Exageracions i personatges històrics que hi tingueren res a veure. Visió inexacta de la península ibèrica i del món musulmà. Només començar el poema se’ns diuen coses que no són veritat: Carlemany no fou emperador ni nomenat Carlemany fins la coronació de nadal del 800. No s’hi va estar set anys, sinó set mesos a tot estirar. No va conquerir Espanya, sinó només ocasionalment la ruta Roncesvalles-Pamplona-Tudela. Saragossa no és en una muntanya, sinó al pla. Marsilie, nom llatí, no és nom per a un rei moro. No és creïble que no estime Déu, és a dir, Al·là, ni que servisca Apol·lo -junt amb Mahoma-.

Els personatges Presència equilibrada: cinquanta-sis per cada bàndol. Regits per conceptes plenament feudals: Carlemany, per venjar la mort de Rotllan, no lluita contra el reietó de Saragossa, sinó contra Baligant, emir de tots els sarraïns. I el venç perquè té raó i Déu l’assisteix (visió providencialista): Paien unt tort e chrestiens unt dreit. El joglar inspira els cavallers a combatre contra els enemics de la fe amb la confiança que Déu farà seua una causa justa.

Protagonistes Carlemany és un venerable ancià (els moros pensen que té més de dos-cents anys), de llarga barba blanca, cos vigorós i positura altiva. Està constantment auxiliat per Déu mitjançant l’arcàngel Sant Gabriel, parla poc, medita molt i estima els qui componen el seu consell. Rotllan representa el valor cavalleresc. Però és temerari i prepotent. Sovint comet actes d’indisciplina militar. No es presenta un protagonista idealitzat perquè així, l’autèntic heroi és Carlemany, i Rotllan troba un perfecte complement en Oliver.

Personatges secundaris Oliver és el perfecte contrast i complement de Rotllan: tan valent i tan fort com ell, però també és disciplinat, discret i prudent (Rollant est proz e Oliver est sage.) Ganelon, padrastre de Rollan, és valent, elegant i gallard. Té un cor tendre i s’estima la dona i el fill, que han romàs a França. Però decideix venjar-se de les fanfarronades i la prepotència del fillastre amb una confabulació amb els moros de Saragossa. L’arquebisbe Turpin, clergue “matamoros”, és l’altre gran guerrer destacable al poema. Lluita com un lleó i abans de la lluita imposa com a penitència ferir i matar. El narrador en destaca les belles i blanques mans, que alhora manegen l’espasa i la llança com consagren i beneeixen. Entre els personatges femenins cal destacar Bramimonda, muller del reietó de Saragossa, que l’anima i l’aconsella amb sensatesa. Quan Carlemany obliga els moros a convertir-se al cristianisme o morir a la forca, dispensa Bramimonda d’aquest dilema i se l’emporta a França perquè es convertisca “per amor”, cosa que al capdavall fa. En batejar-se adopta el nom de Juliana.

La mort d’Alda Alda és la bella germana d’Oliver i promesa de Rotllan. En conéixer-ne la mort, cau morta, tot i que Carlemany li ofereix la mà del seu propi fill, Lluís. La popularitat d’aquest personatge, sobretot de la seua dramàtica mort, el va fer protagonista de tot un cicle de romanços. L’ emperador ha tornat d’Espanya i arriba a Aix, la millor seu de França; puja al palau i entra a la sala. Ací se li acosta Alda, una bella donzella, i diu al rei: “On és el capità Rotllan, que em jurà prendre per companya?” Carles sent dolor i pesar, ploren els seus ulls i s’estira la barba blanca: “Germana, cara amiga, preguntes per un mort. Et donaré compensació molt avantatjosa: és Ludovic, no podria dir-ne altre millor; és el meu fill i m’heretarà les marques. Alda respon: “Estrany m’és aquest llenguatge. No plaga a Déu, als sants ni als àngels que jo continue viva després de Rotllan”. Perd el color, cau als peus de Carlemany. A l’instant és morta; Déu se n’apiade de l’ànima! Els barons francesos la ploren i la planyen.

Estil La senzillesa n’és la principal característica. Les frases són breus i el vocabulari, més que ric, és precís. Evita el llenguatge figurat i la retórica es limita a unes poques comparacions i a una senzilla adjectivació. El més destacable estilísticament són els recursos que donen al poema l’estil iteratiu tan característic de l’èpica joglaresca, pensada per a la recitació oral i, en molts casos, per a la memorització d’extensos fragments com les repeticions, els paral·lelismes i el recurs de les sèries bessones, que, a més, serveix per manternir la intriga.

Les sèries bessones XLI Diu el pagà: “Molt n’estic meravellat, de Carlemany, que és canós i vell; calcule que deu tenir dos-cents anys o més; per tantes terres el seu cos ha fet lluitar, tants colps ha rebut de llances i estocades, tants rics reis ha portat a la mendicitat. Quan es cansarà per fi de guerrejar?” “Mai -diu Ganelon-, mentre visca el seu nebot. No hi ha semblant vassall sota la capa del cel. Molt semblant en valor és el seu company Oliver. Els dotze pars, que Carles té en tanta estimació, formen l’avantguarda amb vint mil cavallers. Segur està Carles, que ningú no li fa por”. La sèrie bessona repeteix l’estrofa anterior, de vegades amb les mateixes paraules, de vegades amb sinònims o amb alteracions en l’estructura sintàctica. I canvia, finalment, la rima. XLII Diu el sarraí: “Meravella sent molt gran per Carlemany, que és canós i blanc; calcule que té més de dos-cents anys. Per tantes terres com ha anat conquerint; tants colps ha rebut de bones llances penetrants, tants rics reis ha morts i vençuts en batalla. Quan per fi es cansarà de guerrejar?” “Mai –respon Ganelon-, mentre visca Rotllan. No hi ha semblant vassall d’ací fins a orient. Molt semblant en valor és Oliver, el seu company. Els dotze pars, que Carles s’estima tant, formen l’avantguarda amb vint mil francesos. Segur està Carles; no li fa por cap ésser vivent.