UNITAT 7 TENDÈNCIES MÉS RELLEVANTS DE LA POESIA DES DE LA POSTGUERRA FINS A FINALS DELS ANYS 70

INTRODUCCIÓ En un primer moment, la poesia va seguir les tendències anteriors a la Guerra Civil: la tradició simbolista i l'avantguardista. En ambdós casos es tracta d'una poesia hermètica, que connecta amb les preocupacions metafísiques i religioses de l'època, i que se sol qualificar injustament d'evasió de la realitat, perquè no debades reflecteix preocupacions que tenen el seu origen en un medi social i polític que no satisfà les aspiracions humanes.

Trobem la influència de I'existencialisme francés (Jean Paul Sartre i Albert Camus) i de l'humanisme cristià en un grup de poetes que van optar per aquests dos models diferents en la forma expressiva: simbolisme i avantguardisme:

Poesia simbolista. Es desenvolupa sota la influència de Carles Riba i dos poetes morts prematurament tot just acabada la guerra: Bartomeu Rosselló-Porcel i Màrius Torres. El poder suggeridor de Ia paraula (la metàfora i el símbol), el rigor formal i l’angoixa vital en són els trets més característics. Hi destaquen Blai Bonet, Joan Teixidor, Xavier Casp, Joan Valls i Matilde Llòria. A més, convé no oblidar Ia tasca d'autors com Josep Carner (Nabí, 1941) i Agustí Bartra (Màrsias i Adita,1948) que, des de I'exili, afigen la llunyania i el desarrelament als temes esmentats.

Nabí (que vol dir 'profeta' en hebreu bíblic) és l'obra mestra de Josep Carner. El poema exposa, en deu cants, la peripècie de Jonàs quan Jahvé li confia la missió d'anar a predicar a la ciutat assíria de Nínive i ell s'hi refusa. Per l'art suprema de Josep Carner, aquesta vella faula bíblica, que ensenya la lliçó amorosa del perdó i la pietat, es converteix en un dels monuments més alts de la literatura de tots els temps.

Poesia avantguardista Poesia avantguardista. Experimenta amb el llenguatge i la preséncia dels recursos visuals. Cal destacar-hi Josep Palau i Fabre i Joan Brossa. El primer va tindre un paper important en la immediata postguerra com a organitzador de la vida cultural universitària. Els seus Poemes de I‘Alquimista (1952) parlen de preocupacions existencials, la solitud de l’ésser humà i la sensació de desempararnent. Joan Brossa va conrear les formes poètiques més clàssiques juntament amb els elements visuals més atrevits, i un llenguatge cultíssim al costat de formes més quotidianes i col·loquials. A la seua obra és present la denúncia social, la sàtira antifraquista i la reivindicació nacionalista. En destaca El saltamartí (1969), Poesia rasa (1970) i Poemes visuals (1975).

JOAN BROSSA

A partir dels anys 60, Salvador Espriu i Pere Quart (pseudònim de Joan Oliver) canvien l'orientació envers el realisme social o l’exposició de la realitat amb tota la cruesa perquè servisca de denúncia de les injustícia causades per la dictadura: desigualtats, pobresa, repressions, exili, censura, etc. Es va caracteritzar per: a) una actitud profètica del poeta, que assumeix el destí del poble oprimit i poetitza les seues aspiracions històriques i socials. b) La descripció de realitats amargues de la guerra i la postguerra. c) El destinatari és la societat en el seu conjunt i no un grup d’escollits. Per tant, cal usar un llenguatge directe i comunicatiu, viu i de vegades col·loquial. e) Sovint, la poesia esdevé narrativa. f) Els temes freqüents són la denúncia de les injustícies, la demanda de llibertat, sobretot d’expressió, la sensació d'exili interior, la reflexió sobre la funció del poeta i de la poesia.

La senzillesa aparent d'aquesta poesia amaga una simbologia rica en ressonàncies religioses, que de vegades representen l’opresió, la censura i la moral asfixiant, però d’altres, simbolitzen la lluita col·lectiva, la dignitat de l'ésser humil i el compromís del poeta amb el Poble. Entre aquest grup de Poetes destaquen Gabriel Ferrate, Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, a més dels ja esmentats Pere Quart i Salvador Espriu.

SALVADOR ESPRIU

La Nova Cançó Amb el mateix esperit que els poetes del realisme social, durant els anys seixanta es va formar un grup de cantants (Els Setze Jutges) que, influïts per cantautors francesos com Georges Brassens, Jacques Brel i Georges Moustaki, van gravar discos, van fer concerts multitudinaris i van ser perseguits per la censura a causa de la intenció política de les seues cançons. Aquest grup peoner estava format entre altres, per Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Francesc Pi de la Serra i Joan Manuel Serrat. Més tard, s'hi van incorporar Ovidi Montllor, Pau Riba, Jaume Sisa, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, i grups com Al Tall, Els Pavesos, UC i Coses (cançó popular), i La Trinca (cançó satírica i paròdica)' Els cantautors van crear cançons de gran qualitat musical i literària, però també van difondre la nostra poesia clàssica i van donar a conéixer els autors realistes dels anys seixanta. Així, Raimon posa música a poemes de Salvador Espriu; Ovidi Montllor, a Vicent Andrés Estellés; i Ramon Muntaner, a Pere Quart.

Raimon: “Veles e vents”

Al Tall. “El Tio Canya”

Video baixat

MARIA DEL MAR BONET

ANYS SETANTA Els últims anys del franquisme i la transició estan dominats per joves poetes que tenen en comú el rebuig del realisme i un afany d'experimentar amb el llenguatge, concebut com un instruments d'indagació en la pròpia experiència i intimitat. La poesia no és només comunicació, sinó sobretot, alquímia, com deia Josep Palau i Fabre, poeta, que juntament amb carner, J. V. Foix i Joan Brossa han influït en aquesta generació. èLa poesia esdevé hermética, formalista i amb ressonàncies avantguardistes. Entre aquest grup de poetes cal destacar Pere Gimferrer, M. Mercè Marçal, Josep Piera, Joan Margarit i Andreu Morell.

DESCRIU LES TENDÈNCIES MÉS RELLEVANTS DE LA POESIA EN EL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS ALS FINALS DELS ANYS 70. Durant el període de postguerra, la poesia esdevindrà el gènere representatiu de les essències nacionals. L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana.  És precisament a l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es perpetua el codi postsimbolista heretat del noucentisme. Paral·lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, la menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart, amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu, amb la Pell de Brau (1960), sense oblidar autors de renom, com ara Miquel Martí i Pol, amb obres com La fàbrica (1972). Cal destacar també Gabriel Ferrater, amb Les dones i els dies i el tractament novedós dels seus temes: l’erotisme franc i el pas del temps. No hem d’oblidar els poetes valencians Lluís Alpera o Vicent Andrés Estellés amb Llibre de meravelles (1971). En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell -canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.