Teatre del segle XIX

Dates històriques 1833: règim liberal, exclaustracions, desamortitzacions, 1868: sexenni liberal. La 1a República. 1874: Restauració borbònica

Fets històrics Cap a 1840, la línia que separa la menestralia de la pagesia es fa més flexible, la qual cosa provoca l’aparició d’una classe social nova: l’obrera, el proletariat. Com a conseqüència de l’expansió topogràfica: Teatres d’estiu, en envelats, places, jardins, construccions de fusta,... Com a conseqüència de l’expansió demogràfica: Tallers (entitats populars)

La vida teatral ( ) Teatre popular Teatre de “sala i alcova”, en pisos Teatre públic (reglamentat per la Monarquia)  Teatre de la Santa Creu (monopoli fins 1833)  teatre en vers, en castellà o en italià  en català, només sainets Teatre particular (societats en clubs privats)  el Liceu (1847)

L’evolució dels gèneres dramàtics Sainet: peça breu de caràcter còmic que caricatura situacions quotidianes desmesurades o idealitzant-les. En heptasíl·labs assonantats. Fixa l’atenció, en funció dels propòsits de l’autor, a una de les capes socials de l’època. Aquest gènere teatral experimenta un gran creixement entre 1864 (L’esquella) i 1879 (primera obra de Guimerà).

Els gèneres dramàtics II Comèdia burgesa de costums: representa l’evolució del sainet, quan eixampla les seves dimensions i en apropar-se més als personatges. També retrata la quotidianitat i, com a conseqüència, el català és considerat l’idioma més idoni. També experimenta un gran creixement entre 1864 i1879.

Els gèneres dramàtics III Drama romàntic històric o lacrimogen: encara que s’hi parli d’una temàtica que evoca fets i personatges de la història nacional catalana, hom no hi discuteix el castellà com a “idioma d’escenari”.  canvia la perspectiva històrica: TIÓ (1840)  canvi lingüístic: ANGELON (1856)

FREDERIC SOLER

1a època: Serafí PITARRA Sobresurt en algun d’aquests tallers per la seva facilitat per crear i caricaturar personatges. Estrena algunes peces còmiques amb el pseudònim de Serafí Pitarra, la paternitat de les quals, però, rebutjarà. Escriu sainets i paròdies dels drames romàntics seriosos Caricatura la història de Catalunya, cosa que, per tant, l’allunya, volgudament, de la Renaixença. Participa en l’agrupació “La Gata”.

“La rosa i la murtra” Si la rosa és la columna vertebral, la murtra és l’entorn, és allò adjacent. Per exemple, a París, a les primeres dècades del s. XVIII, el teatre de les fires comença a fer competència als oficials. L’anomalia del teatre català és que l’aparició de la murtra és anterior a la de les roses. I, per desgràcia, quan Soler fa el canvi, la murtra va desaparèixer. I, mentre que al París del XVIII l’objecte de burla preferent era la tragèdia neoclàssica, a Barcelona era el drama romàntic, sobretot el de caire històric i medievalitzant.

La paròdia: tres mètodes Translativa: empra un gènere literari diferent del parodiat (òperes representades al Liceu les converteix en poemes que descriuen l’acció, ridiculitzant-la l’escena). Genèrica: agafa la tragèdia neoclàssica o el drama cavalleresc medieval i reconstrueix els trets que els caracteritzen, convertint en ridícula la matèria heroica medieval). En sentit estricte: executa la contrafigura d’algun drama, variant la condició social dels protagonistes i aplicant-los un comportament més groller.

2a època: Frederic SOLER Èxit de Vidal i Valenciano amb Tal faràs, tal trobaràs (1865): fita que indica el CANVI. Pressions d’amics perquè apliqui el seu talent a obres més ambicioses. Intent d’integrar-se als quadres rectors de la Renaixença. Funda l’empresa “El Teatre Català”. Amb Les joies de la Roser, el teatre català incorpora amb naturalitat la preceptiva del DRAMA ROMÀNTIC. Ho fa anacrònicament, i no s’actualitza amb Europa fins l’arribada del Modernisme).  Pitarra es dilueix en Frederic Soler, l’home que el va crear i que després el va absorbir. O ho intentà (perquè sempre arrossega aquest caràcter faceciós).

Les joies de la Roser El teatre català incorpora els preceptes del ROMANTICISME en teatre. Consciència i voluntat de fer el canvi: la qualifica de “drama de costums veritablement catalans” (tradició que persistirà durant anys en el teatre català).

2a època II: Frederic SOLER Drama de costums veritablement catalans:  Determinisme providencial, executat per un dels personatges. Els antagonistes, retratats negativament. Sempre triomfa la bondat sobre la maldat.  Temps de l’acció: una Edat Mitjana reinventada i duta als límits de la contemporanetat  Acció i temps: ocorre en petites viles de l’interior i, sovint, més precisament, en una masia. Per presentar a l’espectador urbà el model de les arrels silvestres de la catalanitat (encara que aquesta, en Soler, sigui més sentimental que política).

Drama de costums veritablement catalans: Retrata les diverses estratificacions de la societat catalana. Participa de la proposta conservadora expressada per Vidal i per altres sainetistes coetanis. Sovint, l’autor aconsella a cada u d’ocupar el lloc que li pertoca d’acord amb l’edat, els sentiments i la formació cultural. Advertint doncs, del perill del desclassament; i defensant el dret successori (transmissió de béns i la plenitud moral a la generació següent, enfortiment del clan,...).

Muntanya, platja i ciutat Drama urbà Drama rural Comèdies de pescadors i mariners

Obres teatrals de Frederic Soler TALLERS-SAINETS (Serafí PITARRA) Don Jaume el Conquistador L’engendrament de don Jaume La botifarra de la llibertat (1860) PARÒDIES (Serafí Pitarra) L’esquella de la torratxa (1864) Estricta El castell dels tres dragons (1865) Genèrica Els herois i les grandeses (1866) Genèrica DRAMES ROMÀNTICS (ja seriós i renaixentista) Les joies de la Roser (1866) Drama rural COMÈDIES DE COSTUMS Si us plau per força (1866) COMÈDIA URBANA COMÈDIA RURAL

Altres autors importants Manuel Angelon (primer en català) Josep Robrenyo (temes políticosocials) Eduard Vidal i Valenciano Conrad Roure Josep Maria Arnau Josep Bernat i Baldoví Eduard Escalante Bartomeu Ferrà

Més informació Unitat 5: el teatre del segle XX “jugantamblallengua.blogspot.com” Si podeu, també és interessant, divertida i fàcil de llegir l’obra d’Eduard ESCALANTE, El trobador en un porxe.

Àngel Carrera i Rocadembosch Història de la literatura catalana RIQUER, COMAS, MOLAS Ariel (Vol. 7)