Catedral de Lleó

Fitxa tècnica Arquitecte: mestre Enrique; a la seva mort, el 1227, Juan Pérez Cronologia: 1258 – 1302 Estil: gòtic castellà Materials: pedra i formigó Sistema constructiu: arquitravat i voltat Dimensions: 108 m (llarg), 29 m (ample de la nau), 44 m (de punta a punta del transsepte)

Anàlisi formal ELEMENTS DE SUPORT I SUPORTATS La catedral de Lleó incorporà les noves tècniques de sustentació introduïdes al segle XIII: voltes de creueria i arcs apuntats amb nervis que es perllonguen en fines columnetes adossades als pilars i que arriben fins a terra; i arcbotants per la part exterior. Aquest nou sistema de repartiment de les forces permetia alliberar la càrrega dels murs i allotjar-hi enormes finestrals vidrats. L’alçària de les columnes i dels pilars crea l’efecte de gran verticalitat característic del gòtic. La coberta es va resoldre mitjançant una volta de creueria que es combina exteriorment amb contraforts i arcs rampants. Als murs destaca un cos alt de finestres (claristori) format per vitralls ogivals d’estil francès que representen imatges de sants i profetes.

Anàlisi formal ESPAI EXTERIOR I INTERIOR La façana occidental, que és la que dóna l’accés principal al recinte, s’inspira en la de Chartres: és flanquejada per dues torres quadrades acabades en pinacle que es desmarquen de l’edifici i es mantenen separades de la nau central, presidit per una rosassa. A la part inferior una triple portalada de gran profunditat constitueix el principal element decoratiu exterior del temple: la imatge de Jesucrist al timpà central, entre les de la Mare de Déu i la de Sant Joan, i les escenes del judici final a la llinda formen, en conjunt, un dels grups escultòrics més destacables del gòtic castellà. A l’extrem sud del transsepte hi ha una altra portalada, també triple, on ressalta l’estàtua columna de la Mare de Déu Blanca, situada al mainell de l’accés central. La catedral consta d’un cos principal de planta basilical cruciforme i un adossat a la part esquerra que engloba el claustre i les dependències religioses. Al lateral dret de la capçalera hi ha un afegit de construcció posterior.

Anàlisi formal A l’interior, la planta es basa en una reducció de la de la catedral de Reims, la nau de la qual té nou trams mentre que la de Lleó en té cinc. El recinte consta de tres naus –la central més alta que les laterals-, un gran transsepte també de tres naus, una capçalera de dos trams rectes, un absis amb deambulatori o girola, i cinc capelles radials de forma trapezoïdal. A la part central, entre el transsepte i l’absis, hi ha el recinte tancat del cor, que va ser construït posteriorment, entre el 1474 i el 1481. L’alçat interior respon a la triple divisió característica del gòtic clàssic: arcades, trifori o tribuna, i claristori o cos alt de finestrals. Així, als murs de la nau central, molt més elevada que les laterals, hi ha un trifori compost per finestres lanceolades (amb forma de ferro de llança) que sostenen al damunt un conjunt de 230 finestrals elevats, apuntats i decorats amb vitralls d’una policromia impressionant, i que a la façana occidental són coronats per una rosassa. Aquest conjunt d’obertures es va distribuir entre els contraforts i els arcbotants exteriors, i proporciona un interior il·luminat de 1200 m2.

Estil La catedral de Lleó va ser fruit de la influència directa del gòtic francès, tant pel que fa a la planta com a l’alçat i a la inserció dels grans finestrals vidrats. Incorporà, per tant, els trets més característics de les catedrals de Reims i de Chartres, de les quals és hereva directa malgrat la reducció de les proporcions (respecte a la de Reims, la catedral de Lleó és un terç més petita). Constitueix el model més representatiu de l’arquitectura gòtica a Castella i, tot i que inspirà altres obres civils i religioses (com la catedral de Burgos), el seu exemple no tingué gairebé continuació a causa de la complexitat tècnica.

Interpretació CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ Com a edifici religiós que és, i pel seu emplaçament al Camí de Sant Jaume,, la catedral de Lleó conté un extens programa iconogràfic que simbolitza els aspectes fonamentals de les creences religioses d’aquell temps. Així, a les portalades hi predomina el tema del judici final, motiu característic dels timpans ja des del romànic tardà, igual que les imatges de Crist en majestat i la Verge. D’altra banda, una arqueta de plata situada al peu de l’altar conté les restes de Sant Froilà, patró de la ciutat de Lleó. L’encàrrec de la seva construcció va ser fet el 1205 pel bisbe de Lleó, Manrique de Lara, sota el mecenatge del rei Alfons X. Les obres van començar el 1258 i van acabar al voltant del 1302. A partir del 1277, mort el mestre Enrique, la construcció fou dirigida per Juan Pérez, que també es féu càrrec de les obres de la catedral de Burgos.

Funció La catedral de Lleó respon al tipus de temple característic d’aquesta ruta sagrada: edifici religiós destinat al culte i a la veneració de les relíquies per part d’un gran nombre de pelegrins que recorrien el Camí de Sant Jaume. Això implicava un elevat trànsit de persones pel seu interior, fet que en va condicionar la distribució en naus laterals que regulaven els moviments d’entrada i sortida del temple, i l’existència d’una triple portalada i d’una girola o deambulatori a la capçalera. D’altra banda, s’ha volgut veure en aquesta construcció el desig de posar en relleu la importància del Regne de Lleó després que s’unís a Castella el 1230. Extret de : LLACAY, Toni, Visualart, Ed. Vicens Vives, 2009