Portalada de Sant Pere de Moissac

Presentación del tema: "Portalada de Sant Pere de Moissac"— Transcripción de la presentación:

1 Portalada de Sant Pere de Moissac

2 Context L’actual església de Sant Pere de Moissac data del final del segle XII i ocupa el lloc de l’edifici primitiu. Aquest es trobava en una de les quatre rutes de pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, que van ser obertes al voltant de l’any 1000, que començava a Le Puy, creuava Conques i Moissac, i entrava en la península Ibèrica per Roncesvalles. El timpà, d'autor desconegut, va ser decorat després d’haver-se acabat el claustre de l’església, l’any 1110.

3 Descripció formal La portalada de Moissac està precedida pel timpà esculpit en el qual hi ha centrada la imatge de Crist en Majestat, envoltada pel tetramorf i els 24 ancians de l’Apocalipsi. Aquests es distribueixen de manera simètrica en tres franges horitzontals, separades per una sanefa en forma d’onades del mar, i adaptades –com la resta de figures- a les limitacions del marc arquitectònic. La composició es vertebra a partir de la figura de Crist, a al qual s’adrecen directament totes les mirades de la resta de personatges, tot provocant una unitat escènica centrípeta (cap a dintre). Igualment, s’ha de ressaltar l’ocupació total de tots els forats de l’espai compositiu, en un exemple clar d’horror vacui. La talla escultòrica present dos models. Un primer que sorprèn per la minuciositat i el realisme dels detalls, la gestualitat i l’expressivitat dels 24 ancians, els rostres dels quals estan tractats d’una manera completament individualitzada que s’anticipa així al gòtic.

4 En canvi, la representació de Crist en majestat segueix els paràmetres del romànic: ús de la perspectiva jeràrquica –proporcions més grans que la resta de figures-, presentació frontal i plana, solemnitat hieràtica o simetria compositiva, aspectes que li confereixen una evident aurèola sobrenatural i atemporal. La resta de decoració de la portalada es troba a: La llinda, que tanca l’espai del timpà; el mainell, amb una iconografia que supedita del tot la seva forma a l’espai arquitectònic, i els brancals laterals, les figures de les quals destaquen per la gran expressivitat i dinamisme. Cronologia: Estil: romànic Tipologia: relleu Material: pedra Tema: bíblic Localització: església de Saint Pèire De Moissac, Llenguadoc, França.

5 Temàtica Al timpà es mostra una representació de la teofania –visió de Déu al final del temps-, basada en el text de la segona arribada de Crist al món, narrada a l’Apocalipsi de Sant Joan. L’escena és dominada per la imatge de la Maiestas Domini, el Crist Jutge de cos sencer beneint amb la mà dreta i aguantant un llibre a l’esquerra. Acompanyant el crist Jutge hi ha els símbols dels quatre evangelistes (àguila, Joan; lleó, Marc; brau, Lluc; àngel, Mateu), i les 24 ancians de l’Apocalipsi que porten les corones plenes de perfums, que simbolitzen les oracions dels sants, i el violí o la cítara per cantar les lloances que dediquen a Déu Totpoderós. La llinda està decorada amb rodes de foc que representen el foc de l’Apocalipsi. Als laterals de la portalada hi ha esculpits relleus amb escenes de l’Antic i del Nou Testament, i també representacions al·legòriques de la luxúria i de l’avarícia. Al muntant dret s’hi ha representat Sant Pere, i a l’esquerre, el profeta Jeremies, mentre al mainell hi ha representacions d’animals fantàstics. Jeremies, al muntant esquerre

6 Models i influències Maestro Mateo: Pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostela ( ) Tot i que algunes teories diuen que deriva d’una miniatura mossàrab, el timpà de Moissac no es podria explicar sense el model del timpà de l’abadia de Cluny a la qual va estar vinculada fins al 1047. Paral·lela en el temps a altres grans portalades com la de l’església de la Madeleine de Vézelay o de la Sainte Foy de Conques, la portalada de Moissac va ser considerada en el seu moment una obra mestra, i va servir de model a altres esglésies franceses, com la de Sainte Marie de Souillac, i potser va ser coneguda pel Maestro Mateo. Extret de: TRIADÓ, J.R. Història de l’ Art Ed. Vicenç Vives, 2009