Som davant d’un salm de confiança individual, amb elements de súplica Som davant d’un salm de confiança individual, amb elements de súplica. Una persona que s’ha refugiat en el temple de Jerusalem, confia plenament que el Senyor el declararà innocent. Té dues parts (1-6; 7-13) i una conclusió (v. 14). ► La primera (vv. 1-6) expressa la confiança absoluta que el salmista posa en el Senyor. El fidel, per a expressar els seus sentiments, se serveix d’imatges de caire militar. Per a ell, el Senyor és com una fortalesa que ningú no aconsegueix destruir (v. 1). Encara que els seus enemics siguin tan nombrosos com un exèrcit i li declarin la guerra, ell continuarà confiant en Déu (v. 3). Els adversaris són comparats també als animals salvatges que roseguen i devoren la carn de les persones (v. 2). El salmista manifesta el seu desig d’habitar per sempre més en el temple, que rep els noms de “casa del Senyor” (v. 4), “recer”, “roca” (v. 5). ► La segona part (vv. 7-13) és una súplica nascuda de la confiança. Els verbs en imperatiu o optatiu (“escolteu”, “compadiu-vos”, “no us amagueu”, “no sigueu sever”, “ no em deixeu abandonat”, etc.) demostren que som davant una súplica individual... ► La conclusió és una invitació a la confiança: “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor!” (v. 14). Segurament deu ser un sacerdot qui parla adreçant-se al fidel, reforçant la idea que Déu li farà justícia sense tardar.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Compost potser en dues etapes. En el seu estat actual, crida l’atenció l’admirable ritme de sentiments: - Afirmació del credo “Déu és salvació”. - Matís: aquesta salvació comporta una participació de l’home, un combat. - El coratge prové d’una font: la pregària. - I la vida amb els seus combats segueix el seu curs, ansiosa. - Però tot culmina de nou en una certesa, recolzada en Déu. 2. AMB JESÚS Una vegada més, descobrim que Jesús recità aquest salm. Heus ací algunes al·lusions commovedores: “Els malvats s’acosten per destrossar la meva carn...” La flagel·lació, la passió... “Falsos testimonis s’aixecaren contra mi...”(Mt 26,59)... “No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?” (Lc 2,49). 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Una de les actituds espirituals que el món modern necessita més urgentment és l’esperança. Tenir confiança. Donar confiança. Tenir fe en l’èxit. Lluitar per això. L’esperança no és una virtut lenitiva i fàcil: és una actitud valenta i forta. No és només una virtut “humana”, sinó un “do de l’Esperit”, una virtut teologal que es fonamenta en la pregària, en el desig d’intimitat amb Déu... “L’única cosa que cerco”. És veritat això?

El Senyor m'il·lumina i em salva, que protegeix la meva vida, ¿qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿Qui em pot esfereir?

Quan m’envesteixen homes malvats per devorar les meves carns, són ells, els enemics, els meus rivals, els qui ensopeguen i cauen. Ni que acampés contra mi tot un exèrcit, el meu cor no temeria; per més que em declaressin la guerra, jo em sentiria confiat.

Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l’estima del Senyor i vetllar pel seu temple. Ell m’amaga al seu costat, en dies de desgràcia; m’encobreix dintre el recer de casa seva, m’encamina a la roca inaccessible.

Ara, doncs, s’aixeca el meu cap sobre els enemics que m’envolten. A casa d’ell ofereixo sacrificis, ofereixo aclamacions, himnes i càntics en honor del Senyor. Escolteu el meu clam, Senyor, compadiu-vos de mi, responeu-me.

De part vostra, el cor em diu: «Busqueu la meva presència.» Arribar davant vostre és el que vull; Senyor, no us amagueu. No sigueu sever fins a rebutjar el vostre servent, vós que sou el meu ajut. No em deixeu abandonat, Déu meu, Salvador meu.

Si mai m’abandonessin pare i mare, el Senyor em recolliria. Ensenyeu-me, Senyor, la vostra ruta, conduïu-me per camins planers. Penseu que tinc enemics,

no em deixeu a mercè d’ells. Es presenten falsos testimonis urgint la meva condemna. N’estic cert, fruiré en aquesta vida de la bondat que em té el Senyor. Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi.

CERCO EL VOSTRE ROSTRE Aquest és el desig de la meva vida que recull i resumeix tots els meus desigs: contemplar el vostre rostre. Paraules atrevides que jo no hauria gosat pas pronunciar si no me les haguéssiu donades vós mateix. En altres temps, ningú no podia veure el vostre rostre i continuar vivint. Ara us traieu el vel i descobriu la vostra presència. I un cop sé això, ¿què més puc fer la resta dels meus dies, sinó cercar aquest rostre i desitjar aquesta presència? “De part vostra, el cor em diu: «Busqueu la meva presència.» Arribar davant vostre és el que vull; Senyor, no us amagueu”. Sé moltes coses de vós; fins i tot vaig arribar a creure que en tenia prou amb el que sabia, i que això era tot el que jo podia donar de mi enmig de la foscor d’aquesta existència transitòria. Ara, però, sé que puc aspirar a molt més, perquè vós m’ho dieu i em crideu i em convideu. I ho desitjo amb tota la meva ànima. Arribar davant vostre és el que vull. Tinc ciència, però vull experiència. “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor!”.

Senyor, Déu nostre, força dels qui en Vós esperen. Vós, que no lliuràreu per sempre el vostre Fill a l’acarnissament dels seus adversaris, sinó que l’escoltàreu quan us cridà i li concedíreu de gaudir de la felicitat en el país de la vida, no ens amagueu tampoc a nosaltres el vostre rostre i feu que els qui us hem invocat quan ens trobàvem envoltats de perill, puguem gaudir de la vostra felicitat, pels segles dels segles. Amén.