Davant l’amenaça d’un perill mortal, el salmista demana al Senyor que respongui favorablement a la seva demanada, alliberant-lo de la mort (vv. 1-3)

Presentación del tema: "Davant l’amenaça d’un perill mortal, el salmista demana al Senyor que respongui favorablement a la seva demanada, alliberant-lo de la mort (vv. 1-3)"— Transcripción de la presentación:

1

2

3 Davant l’amenaça d’un perill mortal, el salmista demana al Senyor que respongui favorablement a la seva demanada, alliberant-lo de la mort (vv. 1-3) No és fàcil determinar amb precisió de quin perill es parla en el Salm, i hom podria pensar tant en una acusació injusta com en una malaltia greu. Els vv. 6-7 són un cant d’acció de gràcies que el salmista entona per endavant, perquè està segur de rebre l’ajut diví. La darrera súplica, per al rei i per a tot el poble (vv. 8-9), probablement hi fou afegida més tard, a causa de l’ús litúrgic del Salm.

4 En aquest Salm trobem una súplica que un home angoixat adreça a Déu des de la seva situació d’abandó i desempara: “Clamo a vós, Senyor, que sou el meu penyal; no feu el sord al meu crit; si vós no me’n feu cas, seré com un de tants que s’enfonsen a la terra dels morts”. Com podem veure, aquest home emplaça Déu perquè pronunciï una paraula sobre ell, perquè sap que tota paraula que surt de la boca de Déu li donarà la vida, l’aixecarà de la seva prostració i abandonament... Per això puntualitza: “no feu el sord... si vós no me’n feu cas...” Jesucrist és la Paraula feta carn que Déu envia per donar vida a tothom qui, enmig de les seves angoixes i afliccions, se sent representat pel nostre salmista. Escoltem com comença sant Joan el seu Evangeli: “Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes” (Jn 1,1-4) Ser cristià significa que hom és tan savi que acull l’Evangeli com el més important de la seva vida. En ell, l’home experimenta d’una manera vivencial que Déu l’estima amb un Amor tan infinit i etern com infinit i etern és l’Evangeli que el salva. Per això, ningú, ni tan sols la mort, ens “arrencarà dels seus braços.

5 Clamo a vós, Senyor, que sou el meu penyal;
no feu el sord al meu crit; si vós no me’n feu cas, seré com un de tants que s’enfonsen a la terra dels morts.

6 amb les mans alçades vers el santuari.
Escolteu la meva veu suplicant, quan us crido auxili amb les mans alçades vers el santuari.

7 No em llanceu amb els culpables ni amb els qui van amb males arts;
parlen amb to d’amic als seus companys, però coven malícia en el cor.

8 Beneït sigui el Senyor, que escolta la meva veu suplicant. El Senyor és la muralla que em protegeix; el meu cor hi confia. M’ha defensat, i m’he rejovenit tot jo; vull lloar-lo de tot cor.

9 El Senyor és la muralla del seu poble, dóna la victòria al seu Ungit.
Salveu el vostre poble, beneïu la vostra heretat. Sigueu el seu pastor, preneu-los sempre als vostres braços.

10 Sou la meva Roca. En un món on tot trontolla i tot canvia, on l’home és inconstant i voluble com una ploma a mercè del vent, on no hi ha res d’estable, no hi ha res de fix, no hi ha res que sigui permanent; en un món d’inseguretat i d’inconstància... vós romaneu mentre tot passa. Sou ferm, fix, etern. Sou l’únic que dóna seguretat i ofereix garanties. Només en vós puc trobar refugi, sentir-me segur i assaborir la pau. Vós sou la meva Roca. Entorn meu tot és estantís. He d’anar a poc a poc i amb molta cura; i la pau desapareix de l’ànima. Aquesta és la meva gran prova: que jo mateix no estic ferm. Sóc un manat de dubtes. No és pas que hagi deixat de fiar-me dels altres, sinó que no puc fiar-me de mi mateix, i per això necessito urgentment i vitalment tenir algú al costat en qui pugui recolzar-me. Aquest sou vós, Senyor. Sou la meva Roca. Només de mirar-vos trobo descans. Només de saber que sou aquí, em sento ja tranquil en el meu interior. Noto la vostra sòlida presència, i m’envaeixen la tranquil·litat i la pau. En un món de canvis, vós sou la meva Roca, Senyor: “El Senyor és la muralla que em protegeix; el meu cor hi confia. El Senyor és la meva Roca”.

11 Escolteu-nos, Senyor, ara que us invoquem:
mireu, tenim enemics que respiren violència i el nostre cor defalleix; cerquem el vostre rostre, Senyor; no ens amagueu la vostra faç, mostreu-nos els vostres camins, perquè un dia puguem gaudir de la vostra felicitat en el país de la vida, pels segles dels segles. Amén.