Escultura segles XVIII i XIX EROS I PSIQUE Escultura segles XVIII i XIX

1.- Dades bàsiques Autor: Antonio Canova Cronologia: 1787- 1793 Títol: Eros i Psique Autor: Antonio Canova Cronologia: 1787- 1793 Material i tècnica: Marbre/talla Forma: Grup exempt País: Itàlia Estil: Neoclassicisme Ubicació original: Saló de la vil·la de lord Cawdor a Como d’on fou robada i obsequiada a Napoleó. Ubicació actual: Museu del Louvre. París.

Talla. Consisteix en treballar un bloc compacte: l'escultura ja hi és, i tot el que cal fer és treure'n el material que hi sobra. Quan l'escultor va rebaixant la pedra o la fusta, genera volums negatius, i la part que queda sense tocar és el resultat final, o sigui, que en aquest cas l'artista ha de pensar de negatiu a positiu. Amb aquest sistema es corre el gran risc de no poder afegir res en cas d'error, i per això se solen fer alguns estudis previs molt minuciosos.

2.- Breu biografia Pàg. 39 (llibret) Sovint s’ha retret a Canova que no acabés de desenvolupar un estil plenament personal i que les seves obres no semblessin fetes pel mateix artista. Algunes vegades és proper a Bernini, altres romàntic i en altres mostra un gran dramatisme més propi del barroc o, també, un barroc suavitzat, solemne i fred. En totes les seves obres hi veiem: - Ideal de bellesa - Interès per la figura humana - Puresa de línia - Claredat compositiva - Utilització de materials nobles.

Apol·lo i Dafne. Bernini (1625)

Bernini (Barroc; s. XVII)/ Thorvaldsen (Neocla. XIX)

Lucrècia morta Campeny Cleòpatra

Magdalena penitent Tomba de M. Cristina de Saxònia

3.- Descripció de l’obra a.- Descripció b.- Iconografia: Una parella, ell un jove alat (Eros) i ella una noia de gran bellesa (Psique) es besen i es fonen en una tendra abraçada. b.- Iconografia: És un tema mitològic extret de L’ase d’or, obra de l’escriptor llatí Apuleu (segle II dC). Psique era una noia de gran bellesa de la qual es va enamorar Eros. Va rebre de Venus l’encàrrec de dur-li un càntir que li havia de donar Proserpina i que contenia el secret de la bellesa. Psique va obrir el càntir i va caure en un son profund del qual no es despertà fins que Eros la besà.

Oberta i simètrica. c.- Funció d.- Composició e.- Línies compositives Estètica i ornamental. L’obra va ser encarregada per un lord per tal de decorar el saló de la seva vil·la. Poc temps després va ser robada per Murat, un dels generals de Napoleó. Quan aquest la va veure, en va quedar enamorat i va decidir tutorar l’escultor. Canova va ser un artista protegit per Napoleó i va treballar per les noves classes dirigents sorgides després de la Revolució. d.- Composició Oberta i simètrica. e.- Línies compositives Inspirada en una pintura d’Herculà: Faune i Bacant. En forma de X. Els braços d’aquesta X són les ales d’Eros, una cama d’aquest i el cos i les cames de Psique. En el centre d’aquesta X hi ha les cares afrontades dels dos amants que estan a punt d’unir-se en un bes. Aquesta forma en X dóna sensació de moviment a la figura → en un instant els seus cossos encara estaran més junts. La posició dels braços i mans contribueixen a dotar l’escultura d’un erotisme i una passió molt evidents. Els braços d’Eros encerclen Psique i una de les seves mans li agafa el pit. Els braços de Psique envolten el cap d’Eros i l’acosten vers la seva cara. És el centre de la composició.

f.- Recursos tècnics L’escultura presenta una visió unifacial Els cossos són tractats d’una manera idealitzada. No presenten cap arruga. Són vistos com uns cossos adolescents perfectes. Aquesta perfecció i sensació de blanesa l’obté l’escultor gràcies al poliment del marbre. Canova esculpia en marbre d’una gran blancor que, posteriorment, polia amb pedra volcànica i una barreja de calç i àcid i que el feia lluir extraordinàriament. Sobre aquest marbre tan polit, la llum es reparteix per tota la superfície de l’escultura, provocant un difuminat dolç i suau i donant a les figures un efecte immaterial i eteri. Monocroma. Els escultors neoclàssics no empraven el color perquè creien, erròniament, que els clàssics no l’utilitzaven.

4.- Sinificat de l’obra a.- Elements propis de l’estil Aquesta escultura presenta les característiques pròpies de l’escultura neoclàssica: tema mitològic; treball del marbre per assolir la bellesa ideal; claredat compositiva basada en la puresa de la línia.Malgrat això, les línies compositives en X i el centre circular li donen un moviment barroquitzant. b.- Relació entre la forma i la funció: Com a obra de recerca estètica Canova va fer esbossos previs per tal d’assegurar-se el resultat final. És una obra amb un moviment harmoniós que la identifica amb el nou estil neoclàssic.

d.- Relació de l’obra amb l’època: c.- Iconologia Amor i Psique, déus de l’amor i la raó respectivament, representen el gran problema filosòfic de l’època. Signifiquen la lluita entre la passió i la raó, entre els sentits i la intel·ligència, entre allò que és de naturalesa humana o divina i, tammateix, entre els interessos neoclàssics i l’esperit romàntic consegüent d.- Relació de l’obra amb l’època: Les descobertes de les ruïnes de Pompeia i Herculà; els estudis de l’antiguitat clàssica de Winckelmann; la divulgació dels llibres clàssics amb edicions filològiques cada vegada més erudites i el liberalisme polític, fonamentat en part en principis de l’antiguitat, van fer que a finals del segle XVIII i principis del XIX es visqués un moment de retorn al passat del món occidental.

5.- Transcendència de l’obra Canova influirà, entre altres, en els escultors neoclàssics catalans. L'interès pel classicisme que es va despertar a Catalunya al final del segle XVIII i que va perdurar en les primeres dècades del segle XIX es fa patent en les obres de l'escultor Damià Campeny, un dels artistes més remarcables del neoclassicisme català i el protagonista indiscutible d'un dels episodis de renovació plàstica més fructífers. Lucrècia i Cleopatra, les escultures més representatives d'aquest moviment, sintetitzen modèlicament el coneixement que tenia Campeny del llenguatge clàssic, en bona part fruit de la influència de l'escultor italià Antonio Canova, el més destacat d'aquell període.