EL PROBLEMA DE LA VERITAT El problema de la veritat: Què entenem per veritat? El problema de la certesa: Com podem saber que el que pensem que és veritat és realment veritat? Com podem estar segurs que els nostres coneixements són veritat?

Veritat de fets: autenticitat Supongamos que se nos muestra una copa de vino. La tomamos por tal, pero resulta que no lo es: es vino falsificado. ¿Qué quiere decir esto? Para comprenderlo, reflexionemos sobre cómo rectificamos nuestro error. Apelamos a otro líquido que sea indudablemente auténtico, esto es, que presente los rasgos o caracteres peculiares del vino. Es decir, nuestro error se funda en que el vino, él, es falso, y es falso porque presenta un aspecto engañoso, ocultando su aspecto verdadero. Parece vino, pero no lo es. Para rectificar el error, obligamos al líquido en cuestión a descubrir su aspecto verdadero, y lo comparamos con el aspecto que ofrecía antes el vino. Todo ello supone, pues, que, en una u otra forma, lo que llamamos las cosas está constituido por una serie de rasgos fundamentales que las caracterizan. Por esto, es posible que parezcan una cosa y sean otra. Esta especie de «fisonomía» o «aspecto» es a lo que el griego llamó eidos, literalmente ‘figura’. A su «patencia» es a lo que más especialmente denominó verdad (aletheia). XAVIER ZUBIRI, Naturaleza, historia, Dios

Veritat de proposicions: correspondència es corresponen veritat Pensament IDEES Realitat COSES Aristòtil: «Dir d’allò que és que no és, o d’allò que no és que és, és fals; mentre que dir d’allò que és que és, i d’allò que no és que no és, això és vertader». Veritas:«adaequatio rei et intellectus»

Veritat de proposicions: coherència Una proposició és vertadera si no entra en contradicció amb la resta de proposicions acceptades. És també el tipus de veritat pròpia de les proposicions formals, que al no dir res sobre la realitat, només es poden valorar en relació amb la coherència (no contradicció) de les altres veritats acceptades dins del sistema o teoria. Hegel (Stuttgart, 1770-1831) va ser el primer filòsof en plantejar explícitament aquesta concepció de la veritat

Veritat de proposicions: èxit, utilitat La veritat no és una qüestió purament teòrica, sinó que es decideix a la pràctica. El coneixement està al servei de l’acció. Per tant, la veritat d’una proposició o tesi dependrà de la utilitat o eficàcia amb què contribueix a aconseguir els objectius proposats. La veritat depèn de l’efectivitat que tingui a l’hora d’augmentar el benestar o la felicitat. William James (New York, 1842-1910) va ser un dels principals representants del pragmatisme clàssic, que defensa que només és veritat allò que funciona realment.

EL PROBLEMA DE LA CERTESA Com podem estar segurs de la veritat dels nostres coneixements? Per la seva evidència: perquè la seva veritat s’imposa directament, sense cap mena de dubte, a la nostra ment. René Descartes (França, 1596-1650) va proposar aquest criteri al “Discurs del mètode”. Pel consens: perquè la seva veritat ha de ser acceptada per qualsevol ésser racional. La veritat no pot ser merament subjectiva, ha de ser intersubjectiva. Podem considerar a Jürgen Habermas (Alemanya, 1929) un dels seus teòrics. No podem estar mai segurs de la veritat dels nostres coneixements; només podem considerar uns millors que els altres, però no hi ha cap criteri vàlid que ens permeti assegurar la seva veritat. Karl Popper (Austria, 1902-1994) va defensar aquest caràcter hipotètic de tots els nostres coneixements.

ELS LÍMITS DEL CONEIXEMENT ESCEPTICISME Nega la possibilitat d’assolir un coneixement vertader: tot coneixement roman sota el dubte. DOGMATISME Confia en la possibilitat d’adquirir un coneixement segur i universal i, a més, en el seu progrés continu. RELATIVISME Nega l’existència d’una veritat absoluta de valor universal. La veritat depèn de (es relativa a) cada home, de cada cultura, de cada moment històric, etc. CRITICISME Defensa que la veritat existeix, però que l’única manera de perseguir-la és dubtar i sotmetre a examen o crítica qualsevol idea. PERSPECTIVISME Encara que no nega l’existència d’una veritat absoluta, afirma que cada subjecte coneix aquesta des d’un determinat punt de vista o perspectiva.