Pàgina 411 L’ésser humà s’ha transformat en un nen: és l’arribada del superhome. La innocència del nen. Per ell no existeix un món definit i ple de sentit.

Presentación del tema: "Pàgina 411 L’ésser humà s’ha transformat en un nen: és l’arribada del superhome. La innocència del nen. Per ell no existeix un món definit i ple de sentit."— Transcripción de la presentación:

1 Pàgina 411 L’ésser humà s’ha transformat en un nen: és l’arribada del superhome. La innocència del nen. Per ell no existeix un món definit i ple de sentit sinó que es relaciona de manera originaria amb les coses (renova tots els criteris i valoracions): crea i projecta nous sentits (se sent únic i idèntic amb l’energia de la terra). L'acceptació del temps i la caducitat. Se situa de manera expressa i voluntària en el temps (que ja no es nega), coneix la seva finitud i accepta la seva caducitat però no deixa, per això, de projectar-se vers al futur amb noves metes finites i temporals. Exerceix la voluntat de poder a la recerca de la plenitud. Des de la capacitat libèrrima de dotar de sentit tot el que és, exercita la voluntat de poder: en cada nou projecte busca una vida més elevada en un continu destruir el que és per buscar el que encara no és. Com això és possible? Això és possible perquè la voluntat de poder és també un principi còsmic. 3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.3. La voluntat de poder [Antropologia | Metafísica ]

2 Pàgina 412 La voluntat de poder com a principi còsmic. Les categories de la teoria del coneixement tradicional són incapaces d’aprehendre aquesta concepció de la realitat com a esdevenir. La realitat és un perpetu fluir en el temps. Tot el que existeix, des del moment en què està en el temps, es projecta vers al futur, és moviment i vida, és voluntat de poder. La Terra és el si de totes les coses: l’originari poder creador. En el seu moviment productiu és anomenada vida (voluntat de poder de la Terra). El “joc de la vida” és la seva lluita polar que genera allò existent. El constant antagonisme de tot el que existeix que dona lloc a les diferències, les coses finites i els límits que sempre estan en moviment. Aquest joc còsmic és la vertadera realitat (metafísica). S’accepta tal qual és amb totes les seves contradiccions (que li són essencials) i no se’n fa una interpretació moral. 3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.3. La voluntat de poder [ Metafísica ]

3 Pàgina 412 L’ésser com a esdevenir en el temps i la seva interpretació com a perspectiva. Què és la realitat? Per tant, la realitat de l’ésser es mostra canviant i no unívoca, es constitueix en perspectiva (depèn de l’individu, els seus instints i el moment concret). L’error es creure que alguna d’aquestes perspectives és l’única vertadera (i negar totes les altres). La veritat és saber que tota perspectiva és parcial. Però no és un simple relativisme: no totes les perspectives valen igual (hi ha a favor i contràries a la vida): quan el superhome exerceix la voluntat de poder crea i copsa noves perspectives i selecciona aquelles que intensifiquen i porten a la seva plenitud la vida mateixa. L’ésser és sempre interpretació (valoració) Que es fa des de les forces, impulsos o instints que dominen l’individu (perspectiva) En el precís moment en que es contempla un fet (temps) Els fets són formes buides que cada individu o cultura s’encarrega d’omplir, de dotar de sentit El seu sentit varia segons l’individu i els instints que el dominen a cada moment Els instints estan en continua lluita i no sempre són compatibles entre si 3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.3. La voluntat de poder [Antropologia | Metafísica]

4 Pàgina 413 És el seu pensament més profund i complex. Quina és la relació entre la voluntat de poder i el temps? L’abisme del temps: la concepció lineal del temps. Quan el superhome exerceix la voluntat de poder busca superar-se a si mateix contínuament però la concepció del temps tradicional posa límits a aquest acte de creació: La immutabilitat del passat (que no es pot canviar). És possible seguir ascendint sobre si mateix infinitament? (futur). Davant un temps infinit (l’abisme del temps) tots el projectes caduquen, tot risc és inútil, tota grandesa esdevé petita, tot sentit esdevé un sense sentit. Apareix l’«esperit de pesadesa» de nou, de gravetat que esgota totes les forces amb les quals podem projectar cap amunt les creacions de la nostra pròpia vida. Però, és comparable el temps amb una línia infinita dividida per l’ara en dues parts heterogènies, el passat i el futur? No serà això només és una determinada perspectiva? Podrem superar-la amb una nova valoració del temps? Imatge Pàgina 413 Passat Ara (Present ) Futur 3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.3. L’etern retorn [ Metafísica ]

5 Pàgina 414 L’etern retorn d’allò que és idèntic: la concepció cíclica del temps. El temps és ara concebut com a un cercle (passat i futur fosos entre si): tot ha d’haver existit ja i tot ha de tornar a ser. Si, s’ha de comprendre que en l’instant resideix el centre de gravetat de l’existència. L’«esperit de pesadesa» es converteix en «alegre lleugeresa» : és l’instant el que decideix: cada instant posseeix un significat que transcendeix la vida individual i deixa la seva empremta en tot futur de repeticions que han de seguir. Però apareix una nova paradoxa: Si tot torna, tot esforç és inútil perquè no només es repeteix la grandesa, sinó també la nostra misèria. → És possible trobar un sentit que sostingui la voluntat de poder? Passat Ara (Present ) Futur Text Pàgina 414 3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.3. L’etern retorn [ Metafísica ]

6 Pàgina 415 La fugacitat de l’instant enfront la metafísica de l’eternitat. «Sofriment del món»: l’experiència fonamental de l’existència humana és el coneixement bàsic de la seva caducitat: una vida minúscula comparada amb la immensitat del temps: “Tot passa, on alguna cosa brilla, espera ja la seva mort”. Però la fugacitat de l’existència només és un saber parcial sobre aquesta: «El plaer més gran i més profund del món»: Significació eterna de l’instant: “en cada cosa finita i única brilla l’eternitat de l’univers”. El coneixement de l’etern retorn d’allò que és idèntic porta a viure'l de la manera més profunda i decidida perquè no solament viu els curs del temps sinó que el configura a través dels actes creatius de la seva voluntat de poder. El superhome, en l’instant, experimenta el ferm assentament del que existeix a la Terra, el que és caduc i passatger substitueix el que és permanent: perquè tota caducitat de la vida coneix, no obstant això, la seva indestructibilitat. L’amor fati: l’acceptació del positiu i el negatiu. La percepció del temps ha canviat: ara té un caràcter flotant, lleuger i dansarí. El superhome conserva la seva voluntat (fins i tot en la repetibilitat del temps) i la base del seu ímpetu creatiu és el plaer del món, «l’amor fati» (l’amor al destí): “S’ha d’estimar la vida de manera que es desitgi tornar a viure-la, perquè, efectivament, tot torna a repetir-se. No s’ha de voler que res sigui diferent perquè per poder dir sí autènticament a alguna cosa, cal dir sí a tot” Text Pàgina 415 3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.3. L’etern retorn [ Metafísica ] José Vidal González Barredo