Introducció a la filosofia moderna

Filosofia (ciència) medieval: física aristotèlica + teologia cristiana Renaixement: Influència del platonisme i del pitagorisme: matematització de la natura Interès per les artesanies – enginyeries (arts i oficis, sabers útils: construcció, navegació, guerra, producció) Revolució científica (ss. XVI-XVII) Idealització de la natura: només es contemplen els trets matematitzables (figura, grandària, moviment; l’espai només és un receptacle buit tridimensional; “les matemàtiques, i no l’observació ingènua, ens mostren la vertadera realitat” Reflexió sobre el mètode: Bacon – inducció (aspecte empíric) Galileu – mètode resolutiu-compositiu (aspecte racional): resolució (anàlisi): es rebutgen els aspectes no quantificables composició (síntesi): hipòtesi formulada matemàticament i prediccions verificació (experiment) Descartes (Regles per a la direcció de l’enginy [1628-29]; Discurs del mètode, 2 [1637]) Geocentrisme Repòs – estat natural Món supralunar – infralunar Mov. naturals - violents

La modernidad filosófica tiene como uno de sus caracteres básicos una irrenunciable preocupación metodológica. (...) Los filósofos, tanto los del XVII como los del XVIII, sentían una auténtica desazón cuando se enfrentaban con la filosofía que la historia anterior les había legado. Lo que Kant dirá de la metafísica como campo de batalla, y de su proceso histórico como una marcha a tientas (KrV, B XV), es una constante de todos los filósofos, comenzando por Descartes (DM, 1). La necesidad del método se convierte en algo indiscutible. El método no es sólo una necesidad, sino una necesidad primaria y fundamental, porque sólo desde una previa aclaración metodológica puede originarse un pensamiento filosófico que no sea simplemente correcto, sino verdadero. No se puede olvida que estamos en una época donde la verdad –o la aspiración a ella- es una exigencia del filosofar. (Sergio Rábade, Método y pensamiento en la modernidad, Narcea, Madrid, 1981)

Conseqüències filosòfiques Gir epistemològic de la filosofia moderna: l’èmfasi no es posa en la realitat (món) sinó en les condicions per a conèixer-la (jo). Renúncia a la recerca de causes últimes o essències dels moviments (qualitats ocultes, formes substancials) Matematització de la realitat: s’adopta la matemàtica com a model de saber: ideal deductiu [sistema axiomàtic] → precisió, rigor, predicció distinció entre qualitats primàries (objectives: forma, grandària, volum, moviment, massa) i qualitats secundàries (subjectives: olors, colors, gust-disgust) correspondència entre el coneixement i la realitat (ordre i necessitat matemàtics → ordre i necessitat de la realitat): l’estructura de la realitat pot ser esposat deductivament problemes: llibertat, contingència. Autonomia de la raó en el coneixement de la veritat. Rebuig de l’argument d’autoritat (Aristòtil i l’escolàstica; la Bíblia). Imatge mecanicista del món

Dues posicions filosòfiques i una síntesi Racionalisme Descartes, Leibniz, Spinoza, Malebranche Autosuficiència de la raó com a font de coneixement: primers principis = idees innates (les posseeix l’enteniment; intuïció); no són adventícies (provenen de l’experiència) ni factícies (elaborades per la ment a partir d’altres idees) Confiança en el poder cognoscitiu il·limitat de la raó Ideal deductiu (model matemàtic) Possibilitat de la metafísica com a ciència Empirisme Bacon, Hobbes, Locke, Berkeley, Hume L’experiència és la font del coneixement i marca els límits del que es pot conèixer: negació de les idees innates Importància de l’observació i de l’experimentació; inducció Denuncia el caràcter il·lusori de la metafísica. Kant: gir copernicà: síntesi de racionalisme i d’empirisme.