UNITAT 13 SEGLE XX: FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA I DEL LLENGUATGE.

Presentación del tema: "UNITAT 13 SEGLE XX: FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA I DEL LLENGUATGE."— Transcripción de la presentación:

1 UNITAT 13 SEGLE XX: FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA I DEL LLENGUATGE

2 ÍNDEX Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge
EL NEOPOSITIVISME PRECURSORS WITTGENSTEIN (1889 – 1951) EL LLENGUATGE LÒGIC L’ANÀLISI DEL LLENGUATGE NATURAL EL CERCLE DE VIENA LA FILOSOFIA ANALÍTICA KARL POPPER (1902 – 1994) CONCEPCIONS SOBRE LA CIÈNCIA LA NOVA FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA ENLLAÇOS

3 EL NEOPOSITIVISME Unitat 13.
Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge EL NEOPOSITIVISME L’antic problema de la veritable realitat va ser desplaçat per la filosofia moderna (racionalisme, empirisme) cap a la certesa subjectiva. Amb el neopositivisme, es posa de manifest que la veritat és una paraula i només els enunciats són veritables (o falsos). El neopositivisme és una tendència filosòfica que investiga el significat dels enunciats i fonamenta el coneixement científic sobre bases empíriques. El neopositivisme s’endinsa en la investigació lògica i lingüística com a instruments de la ciència i rebutja la metafísica com un discurs sense sentit. Aquesta constatació suposa, un cop més, la separació entre ciència i metafísica.

4 de Russell i Wittgenstein
Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge PRECURSORS L’empiriocriticisme d’Avenarius i Mach L’atomisme lògic de Russell i Wittgenstein Inaugura la filosofia de la ciència. Seguint Hume, Kant, Comte i Stuart Mill: Separen ciència de metafísica. Se centren en els processos psicològics del coneixement. Investiguen la metodologia científica. Es construeix sobre la tradició empirista, el positivisme del segle XIX i la lògica matemàtica. Segons Bertrand Russell (1872 – 1970) hi ha una correspondència entre el llenguatge i la realitat. La lògica és un llenguatge ideal que pot expressar l’articulació de les coses i les seves relacions. A partir dels enunciats atòmics i moleculars, la lògica pot demostrar, per mitjà de les seves regles, la veritat o falsedat d’un raonament.

5 El primer Wittgenstein
Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge WITTGENSTEIN (1889 – 1951) Va néixer a Viena. Va estudiar enginyeria a Berlín, va ampliar coneixements a Manchester, on va començar a interessar-se per les matemàtiques, i va conèixer Russell a Cambridge. Segons Wittgenstein la tasca de la filosofia ha de ser “aclarir el pensament” i no explicar la realitat. Dues etapes molt diferenciades en la seva trajectòria: El primer Wittgenstein El segon Wittgenstein Estudi del llenguatge lògic com a expressió de l’estructura del món. Tractatus logico-philosophicus. Estudi dels usos del llenguatge natural. Investigacions filosòfiques.

6 EL LLENGUATGE LÒGIC Unitat 13.
Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge EL LLENGUATGE LÒGIC Sistematitza l’atomisme lògic de Russell en el Tractatus logico-philosophicus (1922). És un conjunt de proposicions ordenades al voltant de set afirmacions: Afirmacions La realitat està constituïda per fets. El fet es defineix com a relacions entre objectes. La proposició és figura lògica dels fets. Isomorfisme entre llenguatge i realitat. El pensament és la proposició amb significat, és a dir, la proposició verificable. Queden excloses les proposicions sense sentit, no verificables, o pseudoproposicions, que responen a pseudoproblemes. 5 i 6. Desenvolupament del procediment lògic. 7. “Del que no es pot parlar, val més no dir-ne res”. Wittgenstein es refereix als pseudoproblemes ètics, estètics, existencials.

7 L’ANÀLISI DEL LLENGUATGE NATURAL
Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge L’ANÀLISI DEL LLENGUATGE NATURAL Amb les Investigacions filosòfiques, redactat entre 1936 i 1949, Wittgenstein canvia d’orientació i fa autocrítica per haver abandonat l’estudi del llenguatge natural. No és possible “sortir a fora” del llenguatge. Cal investigar els seus límits i cercar la possibilitat que el llenguatge natural sigui també significatiu. Conceptes d’ús i joc: el llenguatge ordinari adquireix sentit pel seu ús en un determinat context (joc). La filosofia ha de comprendre els jocs lingüístics i aclarir els malentesos, equívocs i errors d’ús produïts per la història. L’origen de la metafísica es va produir per un “ús estrany” del llenguatge. Creu que “el pensament és alguna cosa”, existeix. Aquests dos moments de Wittgenstein tindran com a resultat dues tendències: el Cercle de Viena i la filosofia analítica del llenguatge ordinari.

8 EL CERCLE DE VIENA Unitat 13.
Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge EL CERCLE DE VIENA Viena , al voltant del filòsof Schlick es reunien científics de diverses disciplines: Carnap, Neurath, Gödel, Popper, per debatre: Problemes sobre metodologia científica. Rebuig de la metafísica. Unificació de les ciències seguint el model de la física. Problema de la verificació. Distingeixen dos tipus d’enunciats: els formals, propis de la matemàtica i la lògica, i els empírics, propis de les ciències fàctiques. Els enunciats empírics es poden verificar. En canvi, els enunciats de la metafísica no es poden verificar. Són, doncs, enunciats sense sentit. Criteris de verificació: observació intersubjectiva, proves experimentals. Aquests criteris es revelen insuficients i el problema queda per resoldre. Popper plantejarà la falsació com alternativa.

9 LA FILOSOFIA ANALÍTICA
Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge LA FILOSOFIA ANALÍTICA Oxford i Cambridge. Anys 40. Austin, Searle, Ryle se submergeixen en l’anàlisi del llenguatge ordinari: equívocs i paradoxes, usos i problemes. Austin Searle Ryle A partir de la noció d’ús de Wittgenstein, es proposa elaborar un catàleg dels usos possibles de les paraules. Estudia les funcions del llenguatge en relació amb la seva capacitat per produir efectes (actes de parla). Analitza els errors dels filòsofs en considerar el subjecte de la proposició com una cosa existent (problema de la veritat).

10 Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge KARL POPPER (1902 – 1994) Comparteix amb el Cercle de Viena el seu ideal científic i antimetafísic. Es va oposar al mètode inductiu i als criteris de verificació. Popper adopta dues idees bàsiques: El “problema de la inducció” de Hume: no es poden establir principis universals a partir d’observacions particulars. La ciència és una forma de concebre el món. Les dues conviccions el porten a formular el criteri de falsació: posar a prova les hipòtesis científiques i, si superen el control, llavors considerar-les provisionalment vàlides. Mètode científic de contrastació empírica: testar les teories, tractar de refutar-les. Si la teoria resisteix, és corroborada; en cas contrari s’ha demostrat falsable i, per això, científica, encara que no vàlida. La falsabilitat és un criteri de demarcació entre ciència i metafísica. Els enunciats metafísics (“Déu existeix”, “L’ànima és immortal”) no poden ser falsats.

11 CONCEPCIONS SOBRE LA CIÈNCIA
Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge CONCEPCIONS SOBRE LA CIÈNCIA El criteri de falsació resol els problemes del mètode científic: el criteri de verificació i la significació dels enunciats. La ciència és un sistema de conjectures sotmeses a control. Si són falsades es corregeixen; si superen el control s’admeten provisionalment com a vàlides. Racionalisme crític: la ment humana construeix teories científiques que dóna per vàlides però les sotmet a crítica i revisió. Aquest plantejament permet el progrés científic i anima el científic a plantejar hipòtesis audaces. Les teories científiques són coneixements vàlids però són fal·libles. Popper se situa entre l’escepticisme (veritat inabastable) i el dogmatisme (veritat absoluta). Des de la seva posició positivista, Popper ha criticat el marxisme i la psicoanàlisi, perquè no compleixen el criteri de la falsació, només troben verificacions als seus principis.

12 LA NOVA FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA
Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge LA NOVA FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA Thomas S. Kuhn (1922 – 1996) Paul K. Feyerabend (1924 – 1994) Progrés científic no és acumulació de coneixements sinó revolució. La ciència està feta de consensos i ruptures que marquen paradigmes al llarg de la història. El paradigma és la visió dominant en un context històric determinat , la “ciència normal” acceptada per la comunitat de científics. En el si del paradigma sorgeixen problemes que el posen en crisi. Altres models el volen substituir i se n’imposa un, cosa que provoca la revolució científica. Segons Feyerabend ciència, mite, religió i metafísica són formes de coneixement diferents, cap és millor que les altres. La ciència imposa les seves teories per motius tan poc racionals com la propaganda o l’oportunisme. El seu anarquisme metodològic es pot resumir en la frase “en ciència, tot val”.

13 ENLLAÇOS Unitat 13. Segle xx: filosofia de la ciència i del llenguatge
Wittgenstein Karl Popper Neopositivisme