Amb molta espontaneïtat, el salmista descriu la seva actitud humil i confiada davant de Déu, fundada en la renúncia a tota “aspiració desmesurada” (v. 1). Aquesta actitud s’expressa admirablement en la imatge del nen que descansa tranquil a la “falda de la mare” (v. 2). El verset final amplia la perspectiva a tot Israel, per exhortar a tenir aquest mateix esperit d’humilitat i confiança en el Senyor.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Aquí escoltem un Israel tranquil, que no té cap esperança de grandesa política i en té prou de ser el poble “estimat” de Déu. Arriba a renunciar fins a les “meravelles” del temps de l’Èxode fetes a favor seu. És feliç únicament sentint-se un “nen” estimat. 2. AMB JESÚS El misteri de Nadal ens ha familiaritzat amb la “icona” de la mare i l’infant. Mai no contemplarem prou aquesta imatge. Per més que sigui familiar, quotidiana, universal, mai no és banal, sota qualsevol cel, en totes les races, entre rics i entre pobres. Un nen en braços de la seva mare pot semblar molt natural, ordinari, potser profà. Ara bé, des que el Fill de Déu en persona es va abandonar en braços de Maria, aquesta humil realitat va prendre un caràcter sagrat: una revelació de Déu s’oculta en aquesta icona. 3. AMB EL NOSTRE TEMPS La primera estrofa d’aquest salm, que expressa la pau desitjada, ens convida a ser realistes. La pau és una espècie de conquesta. La tranquil·litat de l’ànima es construeix pel rebuig de l’agitació. Cal renunciar al “cor superb”, a la “mirada ambiciosa”, a les “grans proeses”. Cal renunciar a les preocupacions excessives, als desitjos pertorbadors. Però la “pau de Déu” no neix d’una vida sense preocupacions ni dificultats. Neix sobretot de situacions destructores: una gran decepció, un fracàs, una pèrdua, una malaltia, un dol...

El meu cor no és ambiciós, Senyor; no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses, o de coses massa altes per a mi; em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons.

Israel espera en el Senyor ara i per tots els segles.

PREGÀRIA DE L'INTEL·LECTUAL Massa paraules, Senyor, massa idees. Fins a la pregària he portat el pes dels meus raonaments, la càrrega irracional de la raó. Tinc el vici del sil·logisme, sóc esclau de la raó i víctima de d'intel·lectualisme. Enterboleixo les meves oracions amb els meus càlculs i afebleixo el fil de les meves peticions amb la xerrameca dels meus discursos. Reconec el meu defecte i vull tornar a la senzillesa i la innocència del nen que encara viu en mi. Això em dóna alegria. «El meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi; em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare.» Faig callar els meus desitjos, Senyor. Faig callar la meva ment, els meus conceptes, els meus coneixements, les meves teories, les meves elucubracions. He pensat tant, tantíssim, en la meva vida que de l’enteniment que em vau donar per a trobar-vos n’he fet un obstacle que no em deixa veure-us. Em dono per vençut, Senyor. Domeu la meva raó i refreneu el meu pensament. Feu callar el meu enteniment i pacifiqueu la meva ment. Poseu fi al soroll de la meva ànima que no em deixa sentir la vostra veu dintre meu. Deixeu-me descansar en els vostres braços, Senyor, com un nen a la falda de la mare. Quantes coses em diu aquesta imatge! Acluco els ulls, relaxo els nervis, sento el càlid tacte, l’afecte, la protecció, i em quedo adormit en plena senzillesa i confiança. Aquesta és l’oració que més bé em fa, Senyor.

Oh Déu, que us digneu mirar la baixesa dels humils i humiliar l’altivesa dels superbs; concediu-nos el do de la humilitat per a configurar-nos amb el vostre Fill que, essent Déu, s’anorreà per nosaltres. Ell, que viu i regna pels segles dels segles. Amén.