Església de San Lorenzo, Florència Brunelleschi Església de San Lorenzo, Florència

Església de San Lorenzo Arquitecte: Filippo Brunelleschi (1377 – 1446) Cronologia: 1421 – 1470 Localització: Florència (Itàlia) Estil: Renaixement (Quattrocento) Materials utilitzats: pedra Sistema constructiu: arquitravat i voltat.

Parlar de l’església de San Lorenzo és parlar de la primera església plenament renaixentista. Brunelleschi reinterpretà la basílica romana, l’església paleocristiana i l'arquitectura romànica per tal de construir una església que estigués més d’acord amb la perspectiva humana i que al mateix temps destaqués per la sobrietat, rebutjant tot ornament innecessari.

Anàlisi formal ELEMENTS DE SUPORT I SUPORTATS A ambdues bandes de la nau central s’alcen esveltes columnes corínties, els capitells de les quals es perllonguen en originals fragments d’entaulaments (compostos d’arquitrau, fris i cornisa). Sobre aquestes columnes recolzen arcs de mig punt que col·laboren a sostenir el cos de finestres superior i la coberta plana que corona la nau central. Les naus laterals estan cobertes per voltes de quatre punts (o bufades) suportades, d’una banda, en les corresponents arcades de la nau central i de l’altra, en els murs laterals; presidits aquests als seu torn per pilastres que secunden els arcs de mig punt que s’obren a un seguit de capelles adossades. Aquestes pilastres corínties culminen en un entaulament que es correspon en alçada i forma amb la graciosa imitació que fan els capitells de les columnes de la nau central.

Al creuer hi ha una cúpula semiesfèrica sobre petxines; Brunelleschi, amb gran encert, va recuperar aquest sistema de transacció d’una construcció de planta quadrada a una coberta semiesfèrica i que permet el pas del quadrat al cercle.

ESPAI EXTERIOR I INTERIOR Brunelleschi s’inspirà en la basílica romana a l’hora d’edificar San Lorenzo, però va allargar la planta i la va configurar de tal manera que totes les línies horitzontals convergeixin en un sol punt: l’altar. Els braços del transsepte són quadrats i de la mateixa mida que el creuer. L’interior de l’església consta de tres naus: una de central i dues de laterals. La nau central és el doble de gran que les altres, les quals tenen un seguit de capelles als costats que es perllonguen por tot el perímetre de la planta. Columnes corínties amb el fust sense estries suporten els arcs de mig punt de la nau central; tant les columnes com els arcs estan fets amb una pedra típica de Florència de color gris que contrasta amb el fons blanc de l’església.

La coberta de la nau central és plana i està decorada amb cassetons La coberta de la nau central és plana i està decorada amb cassetons. Al pis superior, s’obren grans finestrals que són la principal font de llum de l’edifici; les naus laterals s’il·luminen gràcies als òculs situats damunt dels arcs de mig punt de les capelles. San Lorenzo destaca per l’atractiva i ordenada distribució d’espais que fa que, quan l’espectador s’hi troba al bell mig, tots dos costats s’emmirallin en una perfecta simetria. Abans de començar l’edifici, Brunelleschi va iniciar la construcció de la sagristia vella –dita així en contraposició amb la que un segles després construiria Miquel Angel-, que finalitzà el 1428, i que consisteix en un espai quadrat cobert per una cúpula amb petxines. En una de les parets s’obre una capella, també quadrada i també coberta per una cúpula.

ESTIL L'ús dels arcs de mig punt, de les columnes corínties i la distribució rítmica de les finestres tenen l’antecedent més immediat en el pòrtic de l’Hospital dels Innocents del mateix Brunelleschi. La planta de creu llatina de San Lorenzo s’inspira segurament en les basíliques paleocristianes, mentre que la forma cúbica dels entaulaments damunt dels capitells recorda els àbacs romànics i bizantins. A les famoses Vides, l’arquitecte i historiador Giorgio Vasari comentava mb to crític que moltes de les construccions de Brunelleschi no havien estat acabades mentre era viu i, pitjor encara, que les havien finalitzat els seus adversaris, traint les idees del mestre. De fet, Brunelleschi en vida ho abandonà tot per tal d’acabar la seva obra cabdal, la cúpula de Santa Maria del Fiore. Les obres de la mateixa església de San Lorenzo foren començades l’any 1421 amb la reforma de la sagristia, suspeses l’any 1442, represes per Manetti el 1447 –un any després de la mort de Brunelleschi-, i acabades, per fi, el 1470.

Interpretació L’ordenació regular de l’espai, la simplicitat en la distribució dels elements i la utilització de columnes molt primes i arcs de mig punt per definir les diferents naus ofereixen al visitant una visió àmplia i diàfana de l’interior, de tal manera que hi predomina l’horitzontalitat sobre la verticalitat. Les esglésies renaixentistes recuperaven la mida humana i subratllaven l’horitzontalitat recorrent a elements com les cornises i a una acurada perspectiva que dirigia convenientment la vista cap a un horitzó abastable per l’home. En el cas de San Lorenzo, les línies conflueixen subtilment en l’altar central. La pobresa ornamental i l’ús de la pedra grisa típica de Florència en els elements constructius (columnes, arcs, capitells) i de l’estuc blanc a les cobertes obeeix a la voluntat de Brunelleschi d’erigir la seva obra arquitectònica com a gran protagonista, evitant la competència que podien representar els artificis de pintors i escultors. CONTIGUT I SIGNIFICACIÓ FUNCIÓ L’església era destinada als usos religiosos, però també cercava provocar en els visitants la sensació d’equilibri i de pau. Al mateix temps fou un exercici d’estil per part del seu autor. Extret de : LLACAY, Toni; Visualart. Ed. Vicens Vives, 2009