Tectònica de plaques

La capa externa de la Terra sòlida rep el nom de Litosfera. Es troba dividida en grans fragment anomenats plaques litosfèriques. Les Dorsals oceàniques, les fosses submarines i les serralades continentals més altes, com l’Himalaia i els Andes, marquen els límits entre unes plaques litosfèriques i les altres.

Hi ha 8 plaques litosfèriques: Eurasiàtica Africana Nazca Sud- americana Nord- americana Pacífica Indoaustraliana Antàrtica.

MAPA DE LES PLAQUES TECTÒNIQUES

Tipus de litosfera: Litosfera oceànica: Prima i densa. Litosfera continental: Formada per roques lleugeres, no es poden enfonsar dins del mantell. Gruixuda i lleugera. La majoria de les plaques contenen els dos tipus de litosfera. Excepció: placa pacífica.

CORRENTS DE CONVECCIÓ Els materials del mantell estan sotmesos a uns moviments cíclics, anomenats corrents de convecció. Els corrents de convecció són patrons circulatoris que es presenten en fluids que s'escalfen en la seva base. Es creu que la font de calor és el nucli terrestre que, s'estima, té una temperatura de 4500 °C.

Els corrents de convecció dels materials del mantell mouen les plaques litosfèriques situades sobre aquest.

L’energia tèrmica de l’interior terrestre és la causant dels moviments de les plaques litosfèriques que produeixen els terratrèmols, originen les grans serralades i l’activitat volcànica.

TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL (TECTÒNICA DE PLAQUES)

Alfred Wegener (Berlín, 1 de novembre de 1880 - Groenlàndia, 15 de novembre de 1930) Fou un meteoròleg alemany que el 1912 va proposar la teoria de la deriva continental, en la què defensava que els continents d’ambdós costats de l'Oceà Atlàntic s'estaven separant. El 1915, Wegener, va publicar la teoria de què aproximadament uns 200 milions d'anys havia existit un supercontinent gegant, Pangea, que es va disgregar.

Pangea (del grec pan, tot i Gea, Terra) fou el supercontinent on es concentraren totes les masses continentals de la Terra fa entre 200 i 250 milions d'anys segons Wegener. La teoria de la DERIVA DELS CONTINENTS diu que des del supercontinent original, Pangea, diferents masses de terra es van anar desplaçant fins al moment actual, en el qual, però, no deixen de desplaçar-se.

La teoria de la deriva continental de Wegener. Wegener afirma que els continents descansen sobre una capa plàstica de la Terra i es mouen per l'escorça oceànica a la deriva, allunyant-se o apropant-se els uns respecte els altres (deriva continental).

Els arguments de Wegener: - Arguments Geogràfics: Els continents encaixen perfectament - Arguments Geològics: Algunes formacions geològiques tenien continuïtat als dos costats de l'Atlàntic. Arguments paleoclimàtics: Va dibuixar mapes de climes antics arribant a la conclusió que la seva distribució seria inexplicable si els continents no s’haguessin mogut. - Arguments paleontològics: Va analitzar la distribució de fòssils i va veure que els mateixos es troben molt distants en l'actualitat.

Molts geòlegs van ridiculitzar Wegener per les seves idees, assenyalant que no podia explicar com es movien els continents. Només després que es descobrís l'expansió del fons marí a mitjans del segle XX se li va reconèixer a Wegener el mèrit d'haver estat el creador de la teoria de la tectònica de plaques.

EVIDÈNCIES DELA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES 1. Proves biològiques: Especies actuals molt semblants però molt separades. Exemple: fauna de Madagascar (Marsupials). 2. Paleomagnetisme de les roques del fons oceànic. 3. Edat de les roques del fons oceànic: Teoria de l’expansió del fons marí. 4. Distribució de volcans i terratrèmols.

1. Proves biològiques(Paleontològiques): El Mesosaurus, un rèptil fluvial de grandària menuda i semblant a un cocodril, va viure fa uns 275 m.a. Els seus fòssils es troben únicament a la conca del Paraná i a Namibia- Sudàfrica

2. Paleomagnetisme de les roques del fons oceànic

3. L’EXPANSIÓ DEL FONS OCEÀNIC - L'existència de la dorsal oceànica, que s’alça 2 o 3 Km sobre la planura abisal. - La escassetat de sediments i la seva distribució, un espessor de ≈1,2 Km, sobre la dorsal no n’hi ha sediments. - La joventut del fons marí: menys de 185 milions d’anys.

Antiguitat del fons marí

4. DISTRIBUCIÓ DE TERRATRÈMOLS I VOLCANS Els llocs que tenen abundants terratrèmols són zones amb importants fractures i en aquestes es poden produir moviments d’unes masses respecte d’altres. La dorsal oceànica es un relleu amb una llarga fractura que travessa tot l’oceà Atlàntic i es ramifica cap l’oceà Índic i l’oceà Pacífic.

Distribució de serralades, terratrèmols i volcans

Els límits de les plaques Divergents. Són límits en els quals les plaques se separen unes de les altres. Convergents. Són límits en els quals una placa xoca contra una altra. Transformants. Són límits on les vores de les plaques llisquen una respecte a l'altra al llarg d'una falla de transformació

Límit divergent o constructiu Les plaques s'allunyen i el buit que en resulta és omplert per material de l'escorça terrestre, i que sorgeix del magma de les capes inferiors. Un exemple típic d'aquest tipus de límit són les dorsals oceàniques, com per exemple la dorsal meso-atlàntica, i en la part continental, per les esquerdes com la Gran Vall del Rift.

FALLA DE TRANSFORMACIÓ PLATAFORMA CONTINENTAL Litosfera oceànica Litosfera continental TALÚS CONTINENTAL Rift DORSAL FALLA DE TRANSFORMACIÓ PLANA ABISSAL

Límit convergent o destructiu Les plaques xoquen. Quan una placa oceànica (més densa) xoca contra una continental (menys densa) la placa oceànica és empesa sota, formant una zona de subducció. A la superfície, la modificació topogràfica consisteix en una fossa oceànica en l'aigua i un grup de muntanyes a terra (Andes). Quan dues plaques continentals col·lideixen, es formen extenses serralades. La cadena del Himàlaia és el resultat de la col·lisió entre la placa índica i la placa eurasiàtica. Quan dues plaques oceàniques xoquen, el resultat és un arc d'illes (per exemple, Japó)

Escorça continental FOSSA OCEÀNICA Volcans submarins PLANA ABISSAL

Límit transformant o conservatiu A causa de la fricció, les plaques acumulen tensió fins a arribar a un nivell d'energia acumulada que sobrepassa el necessari per produir el moviment, aquests moviments ocasionen terratrèmols d'intensitat major o menor. Un exemple d'aquest tipus de límit és la falla de San Andrés, ubicada a l'oest d'Amèrica del Nord, que és un de les parts del sistema de falles producte de la fricció entre les placa nord-americana i la placa pacífica.

FALLA DE TRANSFORMACIÓ DORSAL Dorsal centreoceànica FALLA DE TRANSFORMACIÓ funcionament falles transformació LÍMITS DE PLAQUES

LÍMITS DE PLAQUES Divergent Convergent Lliscament Moviment estructura hipocentres vulcanisme litosfera Divergent *Es forma nova litosfera oceànica Dorsal oceànica/ rift Submarí / tranquil superficials Es destrueix litosfera oceànica superficials -intermedis - profunds Fossa oceànica/ serralada Convergent Explossiu No es forma ni es destrueix litosfera Falla de transformació No n’hi ha superficials Lliscament

Canvis per causes lligades a fenòmens naturals

Tectònica de plaques Cicle de Wilson Tancament de l’oceà, col·lisió continental i formació d’un nou supercontinent. Fragmentació del supercontinent per formació d’un rift-valley. Els oceans inunden les depressions del rift. Formació d’orògens de tipus andí. Creació de litosfera a través de la nova dorsal amb eixamplament de l’oceà. Subducció de la litosfera oceànica i inici del tancament de l’oceà.