Literatura catalana al cinema De la necessitat a la disponibilitat David Madueño

Índex Introducció Orígens de la relació cinema-literatura Els anys difícils La urgència dels clàssics La ciutat com a escenari Els problemes de la classe mitjana Els reptes del nou segle

INTRODUCCIÓ

“El cuirassat Potemkin” i “El naixement d'una nació” experimenten amb el llenguatge cinematogràfic, que començarà a buscar trames en la literatura.

La narració cinematogràfica utilitza recursos innovadors, com el muntatge o la planificació de l'enquadrament, que són aprofitats pels seus pioners en la recerca d'un art crític i analític, amb un llenguatge propi i una fórmula narrativa distintiva. Ben aviat el cinema descobreix en la literatura una font inesgotable d'arguments i d'un públic potencial, els lectors.

Fructuós Gelabert, pioner del cinema a Catalunya i qui primer adapta obres literàries (“Terra baixa”, 1907). A Catalunya, la indústria cinematogràfica dels anys vint i trenta del segle XX hi concentra un bon grapat de productores. La introducció de la llengua catalana i de la seva literatura, però, encara és un fet testimonial.

L'obra de Guimerà s'internacionalitza L'obra de Guimerà s'internacionalitza. “Maria Rosa” és adaptada per Cecil B. DeMille el 1916.

https://www.youtube.com/watch?v=TmvSs9BlqVs Guimerà (...) havia estat un dels pocs literats catalans que s'havien manifestat a favor del cinema i, en justa correspondència, seria també dels pocs a qui aquell cinema català -contemporani a ell- recorreria com a font argumental. (...) El poder suggestiu que, de cara al cinema d'aquell temps, tenia la seva obra dramàtica és ben evidenciat.

Els anys difícils

“Maria Rosa” torna a ser adaptada després de la guerra civil, però no es deixa fer en català. La Guerra Civil i la Dictadura són un fre absolut a qualsevol voluntat d'anar més enllà. De fet, Barcelona perd pes dins la producció cinematogràfica estatal, que es trasllada en gran mesura a Madrid. L'entrada massiva de productes nord- americans, gràcies a l'establiment del doblatge, i la censura tampoc hi ajuden gaire.

Vicent Lluch adapta “Laia”, de Salvador Espriu. Els anys seixanta suposen una època d'un cert aperturisme del règim, que accepta l'existència de films parlats en català, sempre i quan parteixin d'un original literari també escrit en català. Són massa anys de tancament portes endins, i econòmicament i políticament el règim necessita vendre a l'exterior una imatge de tolerància, per falsa que sigui.

L'ostracisme cinematogràfic català, però, es veu estroncat sobtadament amb l'aparició d'una nova generació de cineastes anomenada “Escola de Barcelona”, un moviment de renovació estètica i temàtica basat en la producció independent d'obres d'art i assaig.

La urgència dels clàssics

“La plaça del diamant” de Francesc Betriu, primera gran adaptació en català de la democràcia La primera gran adaptació que s'afronta és La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Per bé que es tracti d'una novel·la contemporània, publicada l'any 1962, proposa una determinada narrativa psicològica que, unida al valor memorialístic del relat -que justifica el ressò popular que aconsegueix-, la situen com un dels darrers clàssics de la literatura catalana moderna, o un dels primers de la literatura contemporània segons com es miri

La ciutat com a escenari

S'abandona el camp per tornar a les trames urbanes, sobretot a les ciutats de la postindustrialització, del creixement demogràfic de la immigració o de l'empobriment de la classe mitjana la novel·la negra arrela aviat en la literatura catalana en la figura de Jaume Fuster, que veu adaptada De mica en mica s'omple la pica (Carles Benpar, 1983), o en la de Ferran Torrent amb Un negre amb un saxo (Francesc Bellmunt, 1988). Detectius o periodistes, tots es mouen entre el lumpen i la sordidesa de la prostitució o la drogoaddicció, i esbossen una crítica ferotge a les corrupteles de la transició i la democràcia.

Els problemes de la classe mitjana

Monòleg d'Anna Lizaran: https://www.youtube.com/watch?v=y6CdGpBP_2Y Tanmateix, qui potser centralitza la literatura catalana dels anys vuitanta i noranta és Quim Monzó i el seu barcelonisme postmodern, que amb ironia revisa els conflictes humans i de parella.

Els reptes del nou segle

Passem de la necessitat de clàssics a la disponibilitat de textos de tota mena Potser la urgència d'altres èpoques condicionava la mirada sobre el text, que esdevenia excessivament respectuosa. Eren èpoques de necessitats en el cinema català. les adaptacions literàries ja no siguin una urgència. Si el cinema d'aquests autors funciona independentment, el que ara es decideix és deixar els textos en mans de la seva mirada i no pas al revés.