BLOC III: FILOSOFIA MORAL I POLÍTICA TEMA 10: ÈTIQUES DE LA FELICITAT I DE LA JUSTÍCIA

ELS ORÍGENS DE L´ ÈTICA OCCIDENTAL 1.1. ELS POEMES HOMÈRICS. VIRTUT I COMUNITAT Ilíada i Odissea presenten el següent món moral: Allò que és bo: serveix a la comunitat. Virtut (areté): excel.lència ( qualitat de sobresortir) Home bo: el millor (aristós) 1.2. L´ACTITUD SOCRÀTICA Els filòsofs pre-Socràtics s´ocuparen d´investigar el principi de l´univers, en canvi, Sòcrates es va centrar en l´home. Els sofistes, contemporanis de Sòcrates, ensenyaven com parlar en públic a canvi de diners. Per contra, Sòcrates només estava interessat en la recerca de la veritat.

ELS ORÍGENS DE L´ ÈTICA OCCIDENTAL SÒCRATES: Actitud de cercar la veritat sense descans. Buscar la veritat: oposar-se al dogmatisme. Mètode per trobar la veritat: la reflexió i el diàleg. Segons Sòcrates, el seu mètode és la maièutica: donar a llum la veritat. (Igual que la seva mare que ajudava a donar a llum) Els conceptes morals descoberts valen per tots els homes (Universal). Saviesa = Virtut = Felicitat Intel.lectualisme moral: qui obra malament és per ignorància de la virtut.

LA FELICITAT ES DIU DE MOLTES MANERES 2.1. TRES MODELS DE FELICITAT EUDEMONISME: Ser feliç és autorealitzar-se, assolir les metes pròpies de l´èsser humà. (Aristòtil) AUTOSUFICIÈNCIA: Ser feliç és ser autosuficient, valer-se per si mateix sense dependre de res ni de ningú. (Cínics, Estoics) HEDONISME: Ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar el dolor. (Epicur)

LA FELICITAT ES DIU DE MOLTES MANERES 2.1 FELICITAT COM A AUTOREALITZACIÓ: EUDEMONISME La felicitat és el fi últim natural Aristòtil considera que les accions humanes es realitzen per un fi, però hi ha un fi últim que dóna sentit als altres: la felicitat (eudaimonia): La felicitat serà un bé perfecte, es busca per si mateix i no per cap altre superior. Un bé suficient per si mateix, qui el posseeix no desitja cap altra cosa. El bé que s´aconsegueix exercint l´activitat pròpia de l´èsser humà. El bé que s´aconsegueix amb una activitat contínua.

LA FELICITAT ES DIU DE MOLTES MANERES Vida teorètica i saviesa pràctica Cada persona exerceix una funció en la societat i, per això, cal adquirir les virtuts adequades. La virtut que ajudi a aconseguir la felicitat serà la més perfecte. Les accions que tenen el fi en si mateixes són més perfectes. Aquestes característiques es troben en l´exercici de l´activitat teorètica o contemplativa. La felicitat consistirà en el seu exercici. Fer aconseguir la felicitat cal també viure moralment segons l´intel.lecte pràctic. Ens ajuden 2 tipus de virtuts: dianoètiques (intel.ligència) i ètiques (caràcter). La virtut dianoètica és la prudència, que ens ajuda a trobar el terme mig entre l´excés i el defecte. Un home que viu segons les virtuts és un home feliç, però necessita viure en una ciutat regida per lleis bones. Per tant, l´ètica exigeix la política.

LA FELICITAT ES DIU DE MOLTES MANERES 2.3. LA FELICITAT COM A AUTOSUFICIÈNCIA Període postaristotèlic de desconcert polític. Els filòsofs miren d´esbrinar què fa feliços als homes. Els cínics (Antístenes, Diògenes) La felicitat consisteix en la llibertat radical de l´individu davant les normes i institucions polítiques. L´home és bo per naturalesa i és savi aquell que viu segons la naturalesa, menysprea les convencions socials, valora la llibertat, ho sotmet tot a crítica, refusa el plaer,... mitjançant l´autodomini i l´ascetisme. Els estoics (Zenó, Sèneca, Marc Aureli) És savi aquell que viu segons la natura, descobrint l´ordre del cosmos. El savi sap dominar les emocions i no es fa il.lusions respecte al futur (tot està en mans del destí). La pau interior, serenor, impertorbabilitat és la única font de felicitat, ja que el savi és autosuficient.

LA FELICITAT ES DIU DE MOLTES MANERES 2.4. LA FELICITAT COM A PLAER: HEDONISME Els hedonistes consideren que hi ha moral perquè els homes cerquen el plaer i fugen del dolor. L´intel.lecte moral és calculador perquè ens serveix per calcular els mitjans més adequats per aconseguir el màxim de plaer possible. L´epicureisme (Epicur) La saviesa té dues arrels: plaer i intel.lecte calculador. És savi que sap organitzar la vida calculant quins plaers són més duradors i intensos, quins tenen conseqüències menys doloroses i qui els distribueix millor al llarg de la vida. L´epicureisme és un hedonisme individualista.

LA FELICITAT ES DIU DE MOLTES MANERES L´utilitarisme (Jeremy Bentham, John Stuart Mill) L´utilitarisme és un hedonisme social perquè considera que els éssers humans tenim uns sentiments socials la satisfacció dels quals és font de plaer. (Simpatia) La meta de la moral consisteix a arribar a la màxima felicitat (màxim plaer) per el major nombre de persones. Bentham parla d´una aritmètica dels plaers: el plaer és susceptible de mesura (es pot calcular la quantitat de plaer). Els plaers de les persones es poden comparar per tal d´arribar a un màxim. Mill es centra en la qualitat dels plaers. Hi ha plaers superiors i inferiors. Són superiors els plaers intel.lectuals i morals. L´utilitarisme actual distingueix: - utilitarisme de l´acte que valora la correcció de l´acte per les seves conseqüències. - Utilitarisme de la regla que valora l´acte en relació a alguna regla considerada moral per la bondat de les conseqüencies.

ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA Kant s´ha anomenat deontologista (perquè s´ocupa del deure, de les normes) i també formalista (perquè s´ocupa de la forma de les normes i no del contingut) 3.1. EL FORMALISME ÈTIC Crítica a les ètiques materials i heterònomes Kant considera les ètiques anteriors ètiques materials (perquè indiquen el contingut, la matèria d´allò bo) i ètiques heterònomes (perquè identifiquen allò moralment bo amb un fi que li ve donat per naturalesa) Les critica perquè la voluntat així seria heterònoma i no autònoma. Els deures morals només serien aquells que ens ajudassin a assolir el fi ja donat. Els humans tenim una consciència moral d´uns deures que ens imposam de forma autònoma i ens manen de forma universal. Cal aclarir quins són aquests deures i no el contingut del bé.

ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA La consciència moral: l´imperatiu categòric Imperatius: ordres que ens ordenen obrar d´una manera o altra. 2 tipus: Hipotètics: Obliguen només a les persones que volen aconseguir un fi. L´acció expressada en l´ordre és un mitjà per aconseguir un fi. La forma de l´ordre és “si vols ser x, has de fer y”, per tant, només mana als interessats en x. Són consells d´una raó prudencial o calculadora, no ordres morals. Categòrics: Obliguen de forma universal i incondicional. La forma de l´ordre és “has (o no has) de fer x”. Mana sense condicions, sense prometre res a canvi. Són ordres morals. Hi ha orientacions que no s´han de seguir perquè són inhumanes.

ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA La forma dels deures morals Són deures morals aquells que tenen unes característiques formals que provenen de la raó: És universal. Serà una llei moral aquella llei moral que es va crear perquè tots els homes compleixin. Es refereix a éssers que són fins ens si mateixos. Serà llei moral la que protegeixi a éssers en valor absolut i són fins en si mateixos: les persones. Forma part d´una legislació universal en un regne dels fins. Seria una llei vigent en un regne en què els éssers racionals es tractessin entre si com a fins i no com a mitjans.

ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA Conseqüències de l´ autonomia Si som capaços de donar-nos les lleis anteriors és perquè superam l´egoisme i som autònoms. Les conseqüències de l´autonomia són: La dignitat humana. Un ésser autònom no té preu, sinó dignitat. Aquesta idea és fonament dels drets humans. La bona voluntat. Allò moralment bo és tenir bona voluntat. Té bona voluntat qui vol complir el deure pel respecte que li mereixen les lleis específicament humanes. El bé suprem. La bona voluntat és el bé moral, però la unió de la bondat moral i la felicitat constitueixen el bé suprem, que és possible per l´acció de Déu.

ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA 3.2. L´ÈTICA MATERIAL DELS VALORS Una alternativa al formalisme Segons Scheler, Kant comet l´error de creure que només comptam amb 2 facultats: la raó, que és capaç d´universalitat i només proporciona formes; i la sensibilitat, que proporciona coneixements particulars i dóna continguts. Hi ha actes com estimar, preferir o odiar que no són racionals sinó emocionals i proporcionen uns continguts materials que no provenen de la sensibilitat. Aquests continguts són els valors. L´axiologia pura Els valors són qualitats dotades de contingut, que estan a les coses, però són independents tant d´elles com dels nostres estats d´ànim subjectius. Els valors es capten a través de la intuïció emocional. És possible construir una axiologia pura, una ciència pura dels valors que consta de 3 principis: 1) Valors positius o negatius. 2) Relació valor i deure. 3) Jerarquia de valors. Bé moral: voluntat de fer el valor superior.

ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA 3.3. LES ÈTIQUES PROCEDIMENTALS Són deontològiques, però per comprovar si una norma és universalitzable, ho han de comprovar tots els afectats, aplicant procediments racionals. L´ètica del discurs (Apel i Habermas) El punt de partida de l´ètica del discurs és el fet que les persones argumentem sobre normes i ens interessem per saber quines són moralment correctes. A aquestes argumentacions es pot adoptar 2 posicions: Discutir sense voler sabre si la norma és correcte. Es converteix en un diàleg absurd. Prendre el diàleg seriosament i volent saber si ens podem entendre. Així el diàleg es converteix en un diàleg amb sentit.

ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA Un diàleg amb sentit L´ètica del discurs intenta descobrir els pressupòssits que fan racional l´argumentació, la fan una activitat amb sentit. Es pressuposa: Que tots els éssers capaços de comunicar-se són interlocutors vàlids, s´han de tenir en compte els seus interessos i defensats per ells mateixos. Que no qualsevol diàleg permet descobrir que la norma és correcte, sinó només aquell en que hi ha una simetria entre els interlocutors. Aquest diàleg és el discurs. Per comprovar si la norma és correcte cal atenir-se al 2 principis: Principi d´universalització Principi de l´ètica del discurs Aquest és un discurs ideal, en una situació ideal de parla, però ens serveix com a meta.

ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA 3.4.UNIVERSALISME I COMUNITARISME Des dels orígens de l´ètica occidental existeixen disputes entre els defensors d´una ètica de les comunitats concretes i els d´una ètica universal. Segons els comunitaristes: Els principis universals allunyen els individus de la comunitat en la que adquireixen identitat i ignoren les virtuts per cultivar-la. La pèrdua de la dimensió comunitària produeix individus desarrelats, atomitzats, sense vincles. És urgent reconstruir comunitats on les persones aprenguin a ser morals i posin afecte a les lleis i institucions. Segons els universalistes: Les comunitats són indispensables per la persona, però la solidaritat comunitària és de grup. L´autèntica solidaritat és la universal: capacitat de posar-se en lloc de les altre persones, membre d´una comunitat universal actual i futura.