Aquest Salm és com l’esclat d’una indignació llargament reprimida (vv El diàleg del salmista amb el Senyor té un to d’amarga protesta, motivada per la intensitat del sofriment (v. 11) i per la reflexió sobre la caducitat de la vida (vv. 5-7). Tanmateix, la confiança en Déu (v. 8) i el reconeixement dels propis pecats (vv. 9,12) fan que predomini, en definitiva, l’actitud d’humil submissió als designis del Senyor (v. 10).

Podem escoltar aquest salm pronunciat per Crist acusat, abandonat, solidari dels pecadors, en silenci davant els acusadors, partícip d’aquesta vida limitada i sense sentit. Però precisament amb això està donant ple sentit a la vida: Déu no respon evitant la mort, sinó ressuscitant-lo de la mort, i així, l’abandó final és el començament de la confiança total. Fiant-se de Crist, el cristià pot confiar en Déu.

M’he dit a mi mateix: «Vigilaré per no pecar amb la meva llengua; guardaré closos els llavis mentre vegi davant meu un injust.»

M’he quedat silenciós, silenciós inútilment; el meu turment s’exacerbava, el cor em cremava dintre meu; a força de pensar-hi s’abrandava un foc, fins que ha parlat la meva llengua.

Senyor, feu-me conèixer la meva fi, la durada dels meus anys: sé que passo molt de pressa.

Els meus anys es mesuren amb pocs pams, la meva vida, davant vostre és un no-res; l’home dura tant com un respir. L’home passa com les ombres, les riqueses que acumula són fum, no sap pas qui les ha d’arreplegar.

I ara, Senyor, ¿quina esperança em queda? És en vós en qui confio. Allibereu-me de totes les faltes, no m’exposeu a les burles dels insensats.

Em quedo mut. ¿Com puc badar la boca, si sou vós qui ho heu fet? Desvieu de mi els vostres cops, defalleixo sota una mà tan rigorosa.

Vós eduqueu els homes castigant les culpes i consumiu els seus tresors, com faria l’arna; l’home es desfà com el fum.

Escolteu, Senyor, la meva pregària, estigueu atent al meu crit d’auxili, no feu el sord als meus plors, perquè per vós sóc només un vianant, un foraster com els meus pares. Aparteu de mi la mirada, que m’assereni, abans d’anar-me’n d’aquesta vida.

PREGÀRIA DE L’HOME CANSAT (…) Estic cansat, Senyor, i vós ho sabeu. No obstant això, sento cert descans en dir-vos-ho, no com una queixa, ni tan sols com una pregària –ja m’enteneu–, sinó simplement com una confidència, una xerrada entre amics, un desfogament davant algú que em comprèn i està disposat a escoltar-me amb paciència. El meu cansament és el cansament del caminant, i vull asseure’m sobre una pedra al costat del camí i oblidar per un moment la fatiga de caminar per la pols i entre les pedres. Tiraré endavant, Senyor, però deixeu-me descansar una mica abans de tornar a emprendre el trist viatge. El record que esteu prop meu em donarà les forces que necessito per a continuar. “Escolteu, Senyor, la meva pregària, estigueu atent al meu crit d’auxili, no feu el sord als meus plors, perquè per vós sóc només un vianant, un foraster com els meus pares. Aparteu de mi la mirada, que m’assereni, abans d’anar-me’n d’aquesta vida”.

Déu bo, el nostre cor crema per dins i la nostra vida ens sembla sense sentit, però vós no responeu evitant-nos la mort, sinó posant davant els nostres ulls la resurrecció del vostre Fill: per ell confiem en vós, Pare.