El Nóbel

és genetista molecular. Es italo estadounidense. Guanyà el Premi Nóbel Mario Capecchi és genetista molecular. Es italo estadounidense. Guanyà el Premi Nóbel de Medecina el 2007 juntament amb els seus col·legues Oliver Smithies i Martin Evans. Van ser premiats pels seus treballs pioners en el camp de la manipulació genètica d’animals amb la intenció ‘d’imitar' models de malalties humanes com el càncer o la fibrosis quística. .

Tinc 71 anys: com més estudio, menys sé i més em diverteixo. Vaig néixer a Verona.

“La meva historia és molt llarga. Tot va començar durant la Gran Guerra”.

“El meu primer record és de quan vivíem als Alps tirolesos, i la Gestapo va venir a buscar a la meva mare.” “Jo tenia tres anys i mig.”

“La meva mare, Lucy Ramberg, s’enamorà d’un aviador italià: El meu pare, Mario Capecchi. “Però va haver de criar-me sola”.

La meva mare era poetessa, una intel·lectual antinazi i pressentia que la vindrien a buscar. Per això vengué tot allò que tenia i donà els diners a uns grangers del Tirol per que es fessin càrrec de mi si li passava res a ella.” La meva mare va ser deportada a un camp de concentració.

“Els grangers em van acollir uns mesos, però un dia els diners de la mare... van desaparèixer. “ “No ho sé... Va passar alguna cosa i..., bé, jo vaig acabar al carrer...”

Déu meu! Si només tenia quatre anys! Sí, quatre i mig, i després fins als nou anys vaig estar sobrevivint pels carrers amb una trepa de marrecs.

Érem un grup de canalla i robàvem en escamot per a poder menjar per tota la Itàlia de postguerra.

"Recordo que sempre tenia gana. Al final m’internaren en un hospital del sud de Verona arran d’un tifus que m’havia provocat la mala nutrició, nu en un llit, durant un any".

fou finalment alliberada El 1945 la seva mare fou finalment alliberada de Dachau i després de 18 mesos de recerca, finalment el va trobar. Lucy fou alliberada el dia en que Mario feia nou anys.

“Li va costar dos anys a trobar-me en aquella colla de delinqüents: havíem sortit del Tirol i vam acabar a Calàbria. “I la mare va decidir que ens anéssim a Amèrica, per que ella tenia allà un germà.”

No vaig aprendre a llegir fins als 13 anys, però llavors “Anàrem a Filadelfia. No vaig aprendre a llegir fins als 13 anys, però llavors ja ho sabia tot sobre la vida: m’havia espavilat per sobreviure. I després vaig continuar estudiant… progressant…

“La ciència del carrer! Sempre he pensat que allò que vaig aprendre llavors amb aquells murris, em va servir després com a investigador: una certa intuïció del futur...”

Al carrer vaig aprendre a confiar en mi. Jo estava sol. Crec que la meva feina d’avui com a científic està vinculada a aquesta etapa. La meva ment era el meu entreteniment. Sense parar imaginava plans que després havia d’acomplir…

tantes voltes. S’ha de començar Jo els ensenyo als meus alumnes a ser pacients. Els dic que en comptes de perdre tant de temps pensant en alguna cosa, es molt millor posar-se a fer-ho. No s’hi han de donar tantes voltes. S’ha de començar per alguna cosa. Però per això s’ha de tenir un pla. Una idea de cap a on volem anar. I desitjar-ho molt.

es una cosa que requereix dedicació i paciència.” “Ara hi ha com una sensació de que la gratificació ha de ser immediata. La gratificació es una cosa que requereix molt de temps, esforç, dedicació i paciència.” “I per això, és gratificant quan arriba.”

Capecchi sempre somriu. Ha deixat enrere una infància dura. Tot allò que li fou advers li ha servit per a créixer.

Presentació: A. C.