Els inicis del pensament cristià Unitat 7 Els inicis del pensament cristià José Vidal González Barredo

La filosofia en Roma i els inicis del cristianisme Pàgina 140 Periodització de la filosofia medieval: des de la caiguda de l’imperi romà (470 dC) fins a l’inici del Renaixement (segle XIV inclòs): un mil·lenni caracteritzat per la subordinació de la filosofia a una nova religió: el cristianisme. Continguts: Museu biblioteca d’Alexandria. La filosofia en la civilització romana. Gènesi del pensament cristià: Els primers cristians, al segle II, només disposen del Nou Testament. La constitució de la filosofia cristiana va ser el resultat d’un llarg procés d’elaboració en què destaquem tres etapes: L’apologètica (segles II – IV). [unitat 7] La patrística (segles IV – VIII). [unitat 7] L’escolàstica (segles IX – XIV). [unitat 8] Ens centrarem en els temes bàsics del pensament cristià: Pèrdua i posterior recuperació de la cultura antiga. Les síntesis successives entre pensament grec i cristià. La relació entre filosofia i religió, raó i fe (Teoria del coneixement). El problema dels universals (Metafísica/ontologia). La relació entre el poder temporal i poder espiritual (Política).

De Roma a la fi del món antic Pàgina 141 Mapa pàgina 141 Nova civilització: la romana, vuit segles de domini militar, econòmic i cultural però la creació filosòfica i científica no va ser especialment original. Segle V dC: esfondrament de l’ordre social romà Les filosofies hel·lenístiques relegades a elits cultes (incompreses per les capes populars). L’ascens del cristianisme: la promesa d’una salvació transcendent Religió minoritària perseguida en els seus inicis. 313 dC Edicte de Milà (emperador Constantí): la llibertat de culte cristià. 380 dC: el cristianisme religió oficial de l’imperi romà (emperador Teodosi ). 391 dC: prohibició dels cultes pagans. 382 dC: traducció de la Bíblia al llatí (Vulgata llatina) i interpretació dogmàtica. L’Església poder principal que monopolitza la cultura i l’administració pública. S’inicia la transició al feudalisme fent possible les invasions bàrbares que enfonsa el comerç i l’imperi provoca un progressiu procés de ruralització provoca una pujada d’impostos que, a la vegada, les necessitats de finançament de l'exèrcit La greu crisis econòmica produïda per

1. La fi del món antic 1.1. La ciència Alexandrina Pàgina 142 El Museu Biblioteca d’Alexandria Centre d’investigació científica amb una biblioteca (amb més de nou-cents mil exemplars) impulsat per Ptolemeu I (i els seguidors d’Aristòtil). Activitat científica més avançada de tota l’antiguitat, les seves obres recuperades al Renaixement van servir d’inspiració per la revolució científica (segles XVI-XVII). Per què innova? L’especialització: la separació de cada una de les ciències particulars de la filosofia genera una nova manera de fer la ciència: nous models teòrics d'investigació, demostració, prova i experimentació. L’aspecte aplicat: les noves formulacions conceptuals s’apliquen a la resolució de problemes concrets. La llibertat en l’activitat científica deslligada dels impediments derivats de la religió o la superstició. Les aportacions concretes dels seus investigadors: Les seves aportacions

1. La fi del món antic 1.1. La ciència Alexandrina Pàgina 143 Matemàtiques Euclides: en l’obra els “Elements” aplica la lògica a la geometria per construir el primer model de sistema axiomàtic – deductiu. Arquímedes: aplica l’anàlisi matemàtica a la física i la geometria a la mecànica, inventa la hidrostàtica, valor de l’experimentació. Heró: aplica matemàtiques i l’anàlisi geomètrica a la mecànica (seccions còniques). Eratòstenes: matemàtic, astrònom i geògraf mesura l’equador terrestre. Astronomia Aristarc de Samos: primer sistema realment heliocèntric. Mesura la magnitud i les distàncies del Sol i la Lluna. Hiparc, Apol·loni i Ptolemeu: geocentristes, desenvolupen una astronomia tècnica per millorar les prediccions sobre la posició dels planetes. Hipàcia: matemàtica i astrònoma, directora de la biblioteca – museu. Medicina Heròfil, Erasístrat i Galè: fan disseccions humanes (fins aleshores prohibides per motius religiosos): anatomia i fisiologia del sistema nerviós, vascular, etc.

1. La fi del món antic 1.1. La ciència Alexandrina Pàgina 143 Les causes de la seva decadència L’especialització excessiva. Desproporció entre desenvolupament teòric i les necessitats pràctiques i el desenvolupament tècnic que necessitava aquella societat. Més interès a acumular dades i en l’erudició que no pas en la recerca d’una aplicació pràctica. La presència massiva d’esclaus impedia pensar en l’aprofitament intensiu de les màquines i els nous invents. Factors externs a l’activitat científica: Ús oportunista de la ciència com a font de meravelles. La pressió de la superstició i la religió. Les persecucions successives de científics (van fugir a Pèrsia). L’any 389 Teodosi el Gran n’ordena la destrucció.

1. La fi del món antic 1.2. La filosofia romana Pàgina 144-145 L'hel·lenització de Roma S'inicia: segle VII aC arribada dels pitagòrics a la Magna Grècia. S’accelera: ocupació de Grècia per Roma (segle II aC). Causa: prestigi i superioritat cultural dels grecs. L’any 155 aC: les escoles greges s'instal·len a Roma (la classe dirigent romana ja tenia una formació hel·lenística). La filosofia romana era molt pragmàtica: ètica i retòrica aplicades al dret. Apropament de totes les escoles (excepte els epicuris) a partir de la filosofia de Plató: eclecticisme (unió coherent d’aspectes de diverses teories d’acord amb un criteri establert). L'estoïcisme es converteix en la ideologia oficial (representa les virtuts de la República): Panceci de Rodes i Posidoni d’Apamea. L’epicureisme va ser marginat i perseguit: Lucreci (lluita contra la superstició). El platonisme (la Nova Acadèmia): Marc Tul.li Ciceró (ideal de cultura i retòrica predominants fins al Renaixement). La Republica (segles III a I aC)

1. La fi del món antic 1.2. La filosofia romana Pàgina 145 Declivi progressiu de la ciència i la filosofia. Dos factors: La incomprensió de la pluralitat d’escoles (els romans no l’entenen com un fet enriquidor sinó com un caos, una manca de veritat) → augment de l’irracionalisme, l’escepticisme i apropament a la religió. Canvi en la concepció de la physis (del concepte milesi–aristotèlic al platònic–estoic) → augment de l’astrologia i abandonament de la investigació científica. Accentuació dels aspectes morals i místics de la filosofia i un apropament progressiu de la filosofia a la religió: sincretisme (unió d’aspectes de diverses teories sense cap criteri ni coherència de conjunt). Acceptació general de la providència → augment de la superstició, l’animisme, la idea de simpatia universal i la impossibilitat de la investigació natural (ciència). Amb les úniques excepcions de: La Biblioteca d’Alexandria: últim reducte de l’activitat científica. L’epicureisme: perseguit i relegat a elits cultes queda reduït als aspectes morals. L’Alt Imperi (segles I a III)

1. La fi del món antic 1.2. La filosofia romana Pàgina 146 El baix Imperi (segles IV i V) Període marcat per: L’esfondrament de l’ordre social romà. L’emergència del cristianisme (a partir de l’Edicte de Milà, l’any 313) Cal destacar: Ressorgiment de l’escepticisme (Enesidem i Sext Empíric). Desaparició progressiva de l’epicureisme i l'estoïcisme: El primer, per les idees que defensava. El segon, per la por i la desconfiança en la raó, de la incapacitat d’entendre la serenitat del savi i de les promeses d’una salvació transcendent de la nova religió cristiana. Una filosofia que ja era dèbil i estava integrada en gran part en la religió va acabar sent substituïda per la fe i la revelació. El neoplatonisme: Plotí en l’obra les Ennèades intentà restaurar el platonisme i actualitzar-lo respecte de les exigències religioses i les doctrines estoiques.