ARTE Laura Pascual Máñez Curso: 4ºESO.A. TRABAJO MONOGRÁFICO

DEFINICIÓN És entés generalment com qualsevol activitat o producte realitzat pel ser humà amb una finalitat estètica i també comunicativa, per mitjà de la qual s'expressen idees, emocions o, en general, una visió del món, a través de diversos recursos, com els plàstics, lingüístics, sonors y/o mixtos.2 L'art és un component de la cultura, reflectint en la seua concepció els substrats econòmics i socials, i la transmissió d'idees i valors, inherents a qualsevol cultura humana al llarg de l'espai i el temps.

PER A QUE SERVEIX? Durant tota la història de la humanitat, l'art ha sigut un instrument comunicatiu, però és la Prehistòria on apareixen les seues formes més pures, realitzades amb traços simples i amb un gran sentit espiritual. Entrar a Altamira i contemplar els bisons amb detall, en silenci, intentant imaginar-nos al seu autor executant la seua obra, ens fa veure el gran simbolisme que posseïxen, la gran força i realisme amb què seguixen expressant-se a pesar de tants anys. D'alguna manera, l'artista ha aconseguit transmetre i mostrar la seua obra i els seus sentiments a uns descendents molt llunyans, encara que la nostra vida quotidiana siga molt distinta i els nostres problemes altres. Hi ha moltes teories que intenten explicar perquè i com va sorgir l'art. Algunes parlen de que el ser humà, al contemplar certs traços casuals en una roca o os, percebia una semblança amb parts d'animals o persones i va sentir l'impuls de completar-los com a passatemps, és el "arte per l'arte". Hi ha altres opinions que ens parlen de l'origen de l'art com a part dels ritus i la màgia.

TIPUS D’ART Artista: es denomina artista a aquella persona que, o bé practica un art, o bé destaca en ell. Per definició, un artista és qui elabora una obra d'art; així, doncs, i en paral·lel a l'evolució del concepte d'art que hem vist anteriorment, en èpoques passades un artista era qualsevol persona que treballara en les arts liberals o vulgars, des d'un gramàtic, un astrònom o un músic fins a un obrer, un terrisser o un ebenista. No obstant això, hui en dia s'entén per artista a algú que practica les belles arts. Obra d'art: una obra és una realització material, que té una existència objectiva i que és perceptible sensiblement. El terme prové del llatí opera, que deriva d'opus ('trabajo') , per la qual cosa equival a treball com a objecte, és a dir, com resultat d'un treball. Una obra d'art pot ser tant l'objecte material en si -una pintura, una escultura, un gravat- com una producció intel·lectual on l'artisticidad es troba en el moment de la seua execució o captació per mitjà dels sentits: així, en la literatura, l'art es troba més en la lectura de l'obra que no en el llenguatge escrit que li servix de vehicle de comunicació, o en el mig material (llibre, revista) que li servisca de suport; en música, l'art es troba en la seua percepció auditiva, no en la partitura en què es veu reflectida. Així, en l'art conceptual es valora més la concepció de l'obra d'art per part de l'artista que no la seua realització material. 

Públic: un factor cada vegada més determinant en el món de l'art és el del públic, la gent que acudix a museus o exposicions i que manifesta cada vegada més un sentit crític i apreciatiu de l'art, podent influir en les modes i els gustos artístics. Percepció: la percepció de l'art és un fenomen subjectiu, motivat no sols pel fet sensorial sinó per l'aspecte de mentalitat inherent, que depén de la cultura, l'educació, etc Matèria i tècnica: el procés artístic comença amb l'elaboració mental de l'obra per part de l'artista, però esta s'ha de plasmar en matèria, procés que es realitza a través de la tècnica. La matèria té una noció constitutiva, creadora, sent part essencial de la creació artística. També pot aportar diferents concepcions estètiques, com l'ús del ferro i el vidre en l'arquitectura contemporània.

HISTÒRIA DE L’ART Aquitectura romàntica: Ambos temples són un bon exemple de l'arquitectura romànica peninsular, així com un fantàstic camí per a acostar-nos al Romànic, perquè ambdós construccions formen part del camí de Sant Jaume; la primera, sant Martí, com un dels seus fites artístiques més interessants i singulars; i la catedral de Santiago, com és natural, punt d'arribada i culminació del mateix camí. Recordeu que l'important no és "fusilar" (copiar) qualsevol anàlisi dels milers que habiten internet; si vols que et siga de profit, realitza la teua pròpia anàlisi seguint les pautes establides per a això o, si no n'hi ha, una anàlisi coherent amb el que és el coneixement profund de qualsevol d'estes dos immenses obres. Recorda, finalment, que si et mostre planta, interior, volumetria externa, etc., és perquè no passes per alt cap detall constructiu.

Característiques: Les esglésies romàniques presenten una planta en forma de creu llatina, amb una o tres naus generalment, sent la central més àmplia que les laterals. Cada una de les naus acaba en el seu respectiu absis, quasi sempre semicircular. L'arc de mig punt és un dels elements constructius identificadors d'este estil. En l'interior dels edificis, l'arc de mig punt està sustentat per capitells, habitualment decorats, bé amb escenes bíbliques, bé amb animals fantàstics, elements geomètrics o vegetals. Columnes o pilars sostenen les arcuacions. La volta de canó, constituïda per la successió d'arcs de mig punt, és un altre element identificador. Amb les voltes s'obté una major solidesa en les edificacions. Però, al ser més pesades que els sostres de fusta, les voltes requerixen que els murs siguen més grossos. Estos murs han de ser sustentats per contraforts, tant en l'interior com en l'exterior. Tots estos elements constructius doten a l'edifici d'un aspecte sòlid, a fi de perdurar en el temps. Els edificis romànics concentren la decoració en portades, cornises i capitells. La porta té un aspecte esbocat, configurant-se gràcies a una sèrie d'arcs de grandària decreixentment i progressivament reafonats, arcs denominats arquivoltes. L'arc de porta sol tindre timpà i, si la porta és molt ampla, es reforça amb un suport central denominat mainell. La decoració escultòrica inunda tots i cada un d'estos elements, decoració que exercix una clara funció didàctica. Catedral de Speyer →

Catedral de Speyer La construcció de la catedral de Speyer va començar en 1030 davall l'Emperador Conrad II. La catedral va ser consagrada en 1061 i es va convertir en el lloc dels soterrars reals durant 300 anys. La divisió de la planta va tindre gran influència sobre el desenrotllament de l'arquitectura romànica en els segles XI i XII i és considerada com l'obra més important d'eixa època a Alemanya.El Romànic va brollar a Europa occidental aproximadament pel mateix temps; consta de gran varietat d'estils regionals, distints però tots emparentats de múltiples maneres, i sense una font central. Inclou elements dels estils cortesans que l'havien precedit (preromànics) , del classicisme tardà, del Paleocristià i de l'art bizantí, així com influències islàmiques i del llegat celta-germànic. El que va amalgamar tots estos components dispars en un estil coherent durant la segona mitat del segle XI no va ser una força única, sinó una diversitat de factors que van contribuir a provocar un nou brot de vitalitat de tot occident. Al fi, el cristianisme havia triomfat en tots els territoris d'Europa occidental. Els víkings s'havien convertit al catolicisme, després d'haver aterrit als habitants de les Illes Britàniques i el continent durant els segles IX i X. En 1031, el califat de Còrdova s'havia desintegrat.Notava's un creixent entusiasme religiós que es reflectia en el moviment de pelegrins, més creixent cada dia, cap als Santos Llocs, i que, des de 1095, va culminar en les Croades, per a alliberar Terra Santa del domini musulmà. No menys important va ser la reobertura de les rutes comercials del Mediterrani per les naus venecianes, genoveses i pisanes; el ressorgiment del comerç i la indústria, i l'increment consegüent de la vida urbana en algunes regions d'Europa. Durant el caos dels començaments de l'Edat Mitjana, les ciutats de l'Imperi Romà d'occident havien minvat considerablement (la població de Roma, que era d'un milió l'any 300, va arribar a descendir fins als 50.000 habitants) ; algunes ciutats havien sigut abandonades completament. Des del segle XI van començar a recuperar la seua antiga importancia.Així, doncs, en múltiples aspectes, l'Europa occidental, entre 1050 i 1200, va passar a ser molt més semblant a la romana del que havia sigut des del segle VI al recuperar alguns e els models del comerç internacional, la vida urbana (encara que reduïda) i la potència militar de les antigues èpoques imperials. Faltava l'autoritat política central, però la sobirania espiritual del Papa va vindre a reemplaçar-la, fins a un cert punt, com a força unificadora. En esta època es van construir castells, monestirs i esglésies. Edificis tots ells amb una forta càrrega simbòlica, accentuada pel món estàtic i transcendent que representaven les seues pintures i relleus, sobretot en els religiosos.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

CARACTERÍSTIQUES ARQUITECTURA ROMANA

ART BARROC Període de la història en la cultura occidental originat per una nova forma de concebre les arts visuals i que, partint des de diferents contextos historicoculturals, va produir obres en nombrosos camps artístics: literatura, arquitectura, escultura, pintura, música, òpera, dansa, teatre, etc.

CARACTERÍSTIQUES ART BARROC La línia corba, dinàmica és la dominant, el·lipses, paràboles, hipèrboles, cicloides, sinusoides, hèlices, substituïxen al perfecte equilibri del mig punt romà. Abundància d'arcs formes variades. Us de diferents tipus de cúpules. Us de soports dinàmics . Abundancia de elements decoratius. Es mante la mateixa planta pero apareixen altras com: plantes elíptiques, circulars i mixtes. Conjunt arquitectónic-escultórico que cobreix part de la paret del palau Poli.  Fontana de Trevi, Roma