L'alfabet i més... Presentació L’alfabet grec. Majúscules i minúscules Pronunciació de les lletres Signes diacrítics. Accents i dièresi Signes diacrítics. Esperits Signes diacrítics. Iota subscrita / adscrita Signes diacrítics. Apòstrof Signes diacrítics. Coronis Signes de puntuació © GIDC Electra, UB. 2007

L'alfabet i més... trets generals L'alfabet grec té 24 lletres, 17 consonants i 7 vocals. De A a la T deriven del fenici i tenen noms semítics. En canvi, de Υ a Ω , són invenció grega. Al principi només s'escrivia en majúscules, i no es feia separació entre paraules; és l'anomenada scriptio continua. Les minúscules en són una evolució tardana. La forma de les lletres variava lleugerament a cada zona. L'any 403 aC, Euclides, l‘arcont epònim d'Atenes -el primer després de la tirania dels Trenta- va restaurar les lleis de Dracó i Soló i va fer inscriure-les a l'Stoa Poikile, precisament en l'alfabet joni. La influència d'Atenes va fer que acabés adoptant-se arreu del món grec. En canvi, fou la variant eubea la que arribà a la península itàlica, adoptada pels etruscs i els romans. La  pronunciació que proposem és una aproximació a la del període clàssic -sovint anomenada erasmiana. Totes les paraules duen accent gràfic, excepte les formes "febles", que es pronuncien amb l'anterior (enclítiques) o la posterior (proclítiques). Hi ha tres accents: agut, greu i circumflex. Les paraules que comencen per vocal o ρ (r) duen esperit. N'hi ha dos: aspre (s'aspira com una h anglesa) i suau (no té so). Els signes de puntuació són lleugerament diferents dels nostres. Els dos punts (:) o el punt i coma (;) es representen amb un punt alt (·), i la interrogació i exclamació amb un punt i coma (;). L'alfabet i més...

AP: Pronunciació antiga MP: Pronunciació moderna Aquí podeu veure una taula comparativa de les diferents variants de l’alfabet grec antic. AP: Pronunciació antiga MP: Pronunciació moderna Il·lustració extreta de: ancientscripts.com

L'alfabet i més... l'alfabet: majúscules i minúscules Α α alfa Ν ν ni Β β beta Ξ ξ csi Γ γ gamma Ο ο omicron Δ δ delta Π π pi Ε ε épsilon Ρ ρ rho Ζ ζ dseta Σ σ / ς sigma Η η eta Τ τ tau Θ θ theta Υ υ ipsilon Ι ι iota Φ φ fi Κ κ kappa Χ χ chi Λ λ lambda Ψ ψ psi Μ μ mi Ω ω omega Ara us mostrem l’alfabet grec que treballarem, amb les majúscules, les minúscules i el seu nom corresponent transliterat al català. Nota: L’|h| indica aspiració. L'alfabet i més...

L'alfabet i més... l'alfabet: pronunciació I majúscula minúscula nom so Α α alfa a oberta com a mare Β β beta b alta com a bec Γ γ gamma g sonora, mai aspirada: ga gue gui go gu (davant d’una altra gutural –γ, κ, χ- es pronuncia com una |n| gutural: angoixa). Δ δ delta d com a dau Ε ε épsilon e breu i tancada com a vespre Ζ ζ dseta dz més forta que la nostra z: dzero en comptes de zero Η η eta e llarga i oberta com a mestre Θ θ theta th com en castellà cero: za ce ci zo zu Ι ι iota i breu com a inici Κ κ kappa c sorda com a coca: ca que qui co cu Λ λ lambda l com a galeta. Dues λ (λλ) mai no fan ella sinó ela geminada: il·lusió Μ μ mi m com a mare L'alfabet i més... En els dos quadres següents teniu, a més, la pronunciació aproximada de cada lletra per separat, amb alguns exemples.

L'alfabet i més... l'alfabet: pronunciació II Ν ν ni n com a nau Ξ ξ   majúscula minúscula nom so Ν ν ni n com a nau Ξ ξ csi x com a exacte, mai no fa xeix com a xai Ο ο omicron o breu i tancada com a som Π π pi p com a pipa Ρ ρ ro r. Forta a principi / final de paraula i quan són dues: roca / arran. Suau a interior de paraula si va sola: ara Σ σ / ς sigma s sorda sempre com a serè. Mai sonora com a remesa Τ τ tau t com a text Υ υ ipsilon u/y. u francesa (entre |i| i |u|) com a sûr (llarga) o a tu (breu) Φ φ fi f com a fil Χ χ chi jota castellana com a jota Ψ ψ psi ps com a psicologia Ω ω omega o llarga i oberta com a obra L'alfabet i més...

signes diacrítics i de puntuació: accents i dièresi La llengua grega té tres tipus d'accent: agut, greu i circumflex. A diferència del català, l'accent no desfà els diftongs, sinó que només els accentua, i se'l situa damunt l'element feble, és a dir, en el segon terme del diftong. Per desfer un diftong, doncs, cal emprar sempre la dièresi. Totes les paraules duen accent gràfic agut o circumflex. Tanmateix, algunes d'elles, com que es pronuncien juntament amb la paraula anterior (enclítiques) o posterior (proclítiques), el perden o el col·loquen a la paraula en què es recolzen. Quan una paraula oxítona amb accent agut va seguida d'una altra paraula no enclítica, l'accent agut se substitueix per l’accent greu. Quan va seguida d'una enclítica, se li manté l'accent agut per indicar que s'han de pronunciar com una sola paraula. I si entre ambdues hi ha més de tres temps àtons, l'accent de l'enclítica es col·loca a l'anterior, que passa a tenir dos accents. ά accent agut ᾶ accent circumflex ὰ accent greu ϊ Dièresi L'alfabet i més...

L'alfabet i més... signes diacrítics i de puntuació: accents i dièresi   exemples: L'alfabet i més...   transliteració (la |h| indica l'aspiració, com en anglès) transliteració ἐγώ egó τῶν θεῶν tón theón ἁρμονία harmonía Ἀθηνᾶ  Athená καὶ σύ kai si προΐστημι pro-ístemi σὺ καὶ ἐγώ si kai egó νηΐ ne-í ἀρχαϊκός archa-ikós ἄγγελός ἐστιν ánguelósestin κεραυνòν ἐν τῇ νήσῳ keraunón enté néso

L'alfabet i més... ἁ ἀ signes diacrítics i de puntuació: esperits Tota paraula que comença per vocal o rho duu una marca al damunt de la primera síl·laba que indica si s'ha d'aspirar o no. L'esperit aspre comporta una aspiració de la vocal inicial i, com que la rho inicial és forta però només se'n posa una –com en català– també duu esperit aspre per indicar precisament aquest so fort. En algunes edicions de textos grecs podem trobar que la rho forta enmig de paraula –escrit amb doble rho– també duu un esperit damunt de cadascuna, suau i aspre respectivament (ἄῤῥητος). L'esperit suau no representa cap so. Quan la paraula comença per diftong, l'esperit, com la resta de diacrítics, es col·loca damunt el segon element (vocal feble).   exemples: L'alfabet i més... ἁ esperit aspre ἀ esperit suau   transliteració (la |h| indica l'aspiració, com en anglès) transliteració ἐγώ egó αὐτός autós ἁρμονία harmonía οὗτος hútos

signes diacrítics i de puntuació: iota subscrita / adscrita Quan una vocal llarga per naturalesa (α, η, ω) entrava en combinació amb una iota breu, la iota deixà de pronunciar-se, però es mantingué la seva grafia dessota la vocal llarga (subscrita). En l'escriptura majúsula, com que no es deixava espai a sota les lletres, la iota s'escrivia al costat (adscrita).   exemples: L'alfabet i més... ᾳ iota subscrita ᾼ iota adscrita   transliteració τῇ té  ᾍδης  Hádes ἀνθρώπῳ anthrópo ᾨΔΗ ODÉ

L'alfabet i més... ' signes diacrítics i de puntuació: l'apòstrof Quan una paraula acabada en vocal va seguida d'una altra que hi comença, una de les dues vocals pot ser elidida. En aquest cas l'elisió s'indica amb l'apòstrof. A diferència del català, on l'apostrofació és normativa, el seu ús en grec és lliure.   exemples: Quan la paraula següent duu esperit aspre, l'aspiració es combina amb la consonant final: ἐφ' ἑαυτοῖς per: ἐπὶ ἑαυτοῖς, sona: ef' eautois. L'alfabet i més... ' apòstrof   en comptes de: transliteració: ἁλλ' ἐγώ ἀλλὰ ἐγώ al·l' egó ἢ 'γώ  ἢ ἐγώ é 'gó ἀπ' αὐτῶν ἀπὸ αὐτῶν ap' autón ὦ 'γαθέ ὦ ἀγαθέ ó 'gathé

L'alfabet i més... ᾽ signes diacrítics i de puntuació: la coronis Sovint les dues paraules en contacte, no només s'apostrofen sinó que s'uneixen gràficament en una de sola (en el cas anterior, ὦ 'γαθέ passa a ὠγαθέ). En aquest cas la crasi s'indica amb la coronis, que té la forma d'un esperit suau.   exemples: Quan la paraula següent duu esperit aspre, l'aspiració es combina amb la consonant final:  τῇ ἡμέρᾳ passa a θημέρᾳ; sona theméra. Quan la pimera paraula és monosil·làbica i comença per vocal, se li conserva l'esperit i no es posa la coronis. Això es pot comprovar especialment si l'esperit és aspre: ὁ ἄνθρωπος passa a ἅνθρωπος; sona hánthropos. L'alfabet i més... ᾽ coronis   en comptes de: transliteració: κἄν καὶ ἄν cán τοὔνομα τὸ ὄνομα túnoma κἀγώ καὶ ἐγώ cagó ὦνερ ὦ ἄνερ óner

L'alfabet i més... signes diacrítics i de puntuació: puntuació Català Equivalències dels signes de puntuació: Català Grec a. α. a, α, a; / a: α· a? / a! α; exemples: L'alfabet i més... grec Traducció βασιλεύει· regna: ἄγει. dirigeix. ἔχει ἐπιμέλειαν. Ἥφαιστος δέ, θεὸς τοῦ πυρός, té cura. I Hefest, déu del foc, τὴν ἀκρόπολιν ὁρᾷς; veus l'Acròpolis?

L'alfabet i més... Presentació L’alfabet grec. Majúscules i minúscules Pronunciació de les lletres Signes diacrítics. Accents i dièresi Signes diacrítics. Esperits Signes diacrítics. Iota subscrita / adscrita Signes diacrítics. Apòstrof Signes diacrítics. Coronis Signes de puntuació © GIDC Electra, UB. 2007