En contraposició amb l'optimisme nacional del salm 121, aquesta ardent súplica reflecteix l'opressió en la qual es trobaven els israelites en tornar de l'exili babilònic (Ne. 4,1-5). La reconstrucció material i espiritual de la nació es realitzava enmig de les lluites més penoses. Les belles imatges del v. 2 indiquen que només la protecció divina podia oferir als repatriats un motiu d'esperança.
1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Salm de peregrinació o "salm d’ascensió", aquest poema és una joia literària, el ritme verbal de la qual està cisellat mitjançant un joc de repeticions significatives: els ulls, la mà, "cap a"... Pietat, farts menyspreats... El poble d'Israel tenia consciència de ser un poble de "petits", de "pobres", d'"oprimits", de "menyspreats". Tot això ho diu la paraula hebrea "anawin" que tan aviat es tradueix per "pobre" com per "humil". Lluny d'abatre's per aquesta situació, els jueus s’hi recolzaven per "tornar només a Déu": privats de tot poder polític o militar, ells "giraven els ulls cap al cel". 2. AMB JESÚS Pel que fa a la tràgica súplica dels pobres "farts de menyspreus", Jesús la va viure i la va beure fins a l'última gota: va morir entre injúries i burles, nu, exposat als sarcasmes dels seus adversaris, crucificat com un esclau. 3. AMB EL NOSTRE TEMPS "La nostra ànima n’està ben saturada… del menyspreu dels insolents." Que forta que és aquesta expressió de "cop baix" d'aquells que se senten escarnits! Podem pregar amb aquest salm, en nom d'aquells la dignitat humana dels quals és menyspreada, en nom dels "Drets Humans", com es diu avui, en nom dels "sense-veu", en nom dels qui sofreixen ocultament perquè no tenen els mitjans per a fer-se sentir en aquest món sorollós.
A vós, que teniu el tron dalt del cel, aixeco els meus ulls.
Com l’esclau té els ulls posats en les mans del seu amo, com l’esclava té els seus ulls en les mans de la mestressa, tenim els ulls en el Senyor, el nostre Déu, fins que s’apiadi de nosaltres.
Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos, estem saturats de menyspreu. La nostra ànima n’està ben saturada, dels escarnis dels altius, del menyspreu dels insolents.
L'ORACIÓ DELS MEUS ULLS Els meus ulls miren amunt, perquè, en figura i en descripció humana, vós sou al cel, i el cel és a les altures. Al llarg de la rutina del dia, porto ordinàriament la vista baixa per veure on trepitjo, o mirant just davant meu, no per veure la gent, sinó per no xocar-hi. Veig gent i tràfic, edificis i habitacions, llibres i papers, colors pintats i paraules impreses. Veig mil imatges en un instant. L'únic que no veig sou vós. He obert els ulls, però continuen tancats. Quan parlo amb la gent, m’adono que els meus ulls també parlen. Em traeixen. Declaren, sense el meu permís, els meus gustos i repugnàncies, el meu interès o el meu avorriment, el meu plaer instantani o el meu geni enfurismat. Una picada d'ull pot dir molt més que tot un discurs. Una mirada d'amor pot encloure més afecte que tot un poema amorós. Els ulls parlen en silenci, amb tendresa, amb eficàcia. Són els meus millors ambaixadors. Avui els meus ulls es giren vers vós, Senyor. I això és oració. Sense paraules, sense peticions, sense cants. Només els meus ulls girats al cel. Vós sabeu llegir la seva llengua i entendre el seu missatge. Mirada tendra de fe i de lliurament, de confiança i d’amor. Només mirar-vos a vós. Girar els ulls a poc a poc enlaire. Sento que em fa bé. Els meus ulls em diuen que els agrada mirar enlaire, i els deixo seguir la seva inclinació, i acompanyo la direcció de la seva mirada amb els desigs de la meva ànima. També a la meva ànima li agrada mirar enlaire, Senyor.
Des del matí, Senyor Jesucrist, hem volgut que els nostres ulls estiguessin aixecats cap a vós en tots els moments de la nostra jornada; ara, en arribar al llindar de la nit, us supliquem que els il·lumineu, per la vostra misericòrdia, perquè puguem continuar contemplant-vos en la fe, enmig de la foscor d'un món satisfet i orgullós. Vós, que sou la llum del món i viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.