Relacions interespecífiques (entre individus de distintes espècies). ADAPTACIONS DELS ORGANISMES AL MEDI L’adaptació és l’adequació evolutiva (morfològica, fisiològica o de comportament) dels organismes a un ambient determinat.   Els éssers vius han d’adaptar-se als factors ecològics del medi. Factors ecològics Factors abiòtics Factors biòtics Llum solar. Concentració d’oxigen. Temperatura. Aigua. Concentració de sals minerals. Relacions intraespecífiques (entre individus d’una mateixa espècie). Relacions interespecífiques (entre individus de distintes espècies). No tots els organismes poden viure en els mateixos ambients. Els factors abiòtics varien considerablement d’un lloc a un altre. 1

ADAPTACIONS DELS ORGANISMES AL MEDI Cada organisme té un marge de tolerància respecte d’un factor ecològic concret.   Marge de tolerància: és l’interval de valors que pot prendre un factor ecològic, dins del qual una espècie pot desenvolupar-se i reproduir-se. Segons la seua tolerància respecte dels factors ecològics del medi, els organismes poden ser: Organismes eurioics Tenen un marge ampli de tolerància davant de les variacions del seu medi.  Poden viure en ambients en què es produïsquen canvis importants durant tot l’any. Organismes estenoics  Tenen un marge estret de tolerància davant de les variacions del seu medi.  Viuen en llocs on no es produeixen grans canvis en les condicions ambientals. 2

Adaptacions a la mancança de agua TIPUS D’ADAPTACIONS AL MEDI Adaptacions a la mancança de agua Atés que l’aigua és una molècula imprescindible per a la vida, les adaptacions per a obtenir-la i evitar-ne la pèrdua resulten absolutament necessàries. Emmagatzemament d’aigua en teixits especials. Fulles dures, coriàcies i de mida reduïda per a evitar la pèrdua de molta aigua. Llavors resistents a la sequera. Arrels extenses i profundes. Plantes anuals que completen el cicle vital en l’època més favorable. Fulles amb pocs estomes, que s’obrin a la nit per evitar la pèrdua de molta aigua. Adaptacions de les plantes a les zones àrides Superfície corporal ben aïllada. Hàbits nocturns. Estructures resistents a la dessecació. Producció d’aigua en l’organisme per reaccions metabòliques. Productes d’excreció amb molt poca aigua. Adaptacions dels animals a la mancança d’aigua 3

Adaptacions als canvis de temperatura TIPUS D’ADAPTACIONS AL MEDI Adaptacions als canvis de temperatura La temperatura és vital per als éssers vius. El funcionament fisiològic depén d’aquest factor. Temperatura adequada  Activitat vital òptima.  L’organisme viu correctament. inadequada  Activitat vital es redueix.  L’organisme pot morir. Quan la temperatura descendeix per davall de 0 °C, l’aigua de l’organisme es congela i els cristalls de gel produeixen ruptures cel·lulars.  Segons la seua adaptació a la calor, els organismes poden ser: Homeoterms Mantenen temperatura interna de manera constant. Producció de suor. Inactivitat diürna. Panteix. Poiquiloterms Adapten temperatura interna al medi. Activitat nocturna. Hàbits subterranis. 4

TIPUS D’ADAPTACIONS AL MEDI Adaptacions a la llum La llum és un factor fonamental per a les plantes verdes, ja que la necessiten per a fer la fotosíntesi.   No totes les plantes requereixen la mateixa intensitat lluminosa: hi ha plantes que creixen millor en llocs ombrívols i unes altres que creixen preferentment en zones solejades. Les adaptacions de les plantes respecte de la llum busquen el màxim aprofitament de les radiacions lumíniques. plataforma continental talús continental fossa oceànica zona hadal regió abissal zona batial O m estrat fòtic 200 m estrat afòtic 2000 m 6000 m zona pelàgica Les algues verdes només tenen clorofil·la i han de viure en la superfície. Les algues brunes tenen un altre pigment, a més de clorofil·la, que els permet viure a una certa profunditat. Les algues roges tenen un pigment roig gràcies al qual es poden situar a més profunditat. Quan la llum del Sol passa a través de l’aigua, s’absorbeixen algunes longituds d’ona que són utilitzades en la fotosíntesi. Tanmateix, les algues tenen uns pigments que els permeten utilitzar les longituds d’ona que arriben a una certa profunditat. 5

Adaptacions a la concentració de sals TIPUS D’ADAPTACIONS AL MEDI Adaptacions a la concentració de sals Cada organisme necessita una quantitat determinada de sals per a sobreviure.   La concentració de sals en el medi ambient és fonamental per a la vida: l’entrada i l’eixida d’aigua en les cèl·lules i en els organismes depén d’aquest factor. Un dels mecanismes químics utilitzats pels organismes és l’osmosi: el pas d’aigua a través d’una membrana semipermeable (com la membrana cel·lular) des de la solució més diluïda a la més concentrada. Hi ha diverses maneres de mantenir l’estabilitat salina: Alguns arbustos secreten sals per les fulles i seleccionen les sals del sòl. Les cèl·lules dels invertebrats tenen la mateixa concentració de sals que el medi extern, per la qual cosa l’aigua no hi entra ni n’ix en excés. Regulació osmòtica en els peixos d’aigua dolça. Per a compensar l’entrada d’aigua, els peixos d’aigua dolça no beuen i eliminen orina molt abundant i amb poques sals. Els ocells marins expulsen una solució salina elevada gràcies a les seues glàndules salines, connectades amb els orificis nasals, la qual cosa els permet beure aigua de la mar. 6

Adaptacions a la falta d’oxígen Adaptacions a la falta d’aliments TIPUS D’ADAPTACIONS AL MEDI Adaptacions a la falta d’oxígen Augment de la quantitat de glòbuls rojos i d’hemoglobina. En els animals terrestres, la falta d’oxigen constitueix un problema en les grans altures, ja que la concentració d’aquesta molècula disminueix a mesura que s’ascendeix. Per això, els animals s’adapten a aconseguir la quantitat adequada d’oxigen. Augment de la ventilació pulmonar. Adaptacions a la falta d’aliments Emmagatzemament de reserves en l’organisme. L’aliment pot mancar durant algunes èpoques de l’any. Per a poder sobreviure a aquesta mancança, han de produir-se algunes adaptacions. 7