Llengua i societat: les llengües del món Índex Llengua i societat: les llengües del món Gramàtica: L’article definit Ortografia: La síl·laba (II) Tipus de textos: El text instructiu; els consells Temps verbals: El futur © Barcanova Autors del contingut del llibre de text: Lluís Homs i Josep Rosell

1. Les llengües del món Índex

1. Les llengües del món 1.1. La diversitat lingüística Les persones tenim la facultat del llenguatge, és a dir, la capacitat de comunicar els pensaments o els sentiments als altres mitjançant un sistema de signes, oral o escrit, que anomenem llengua o idioma. Al llarg de la història, els humans han format grups socials molt diversos, més o menys aïllats els uns dels altres. Aquests grups han donat diverses cultures i diverses llengües. En l’actualitat, arreu del món, es parlen entre 5.000 i 6.000 llengües.

1. Les llengües del món 1.2. Les famílies lingüístiques Les llengües del món se solen classificar en famílies. Una família lingüística és un conjunt de llengües emparentades; per tant, són llengües que tenen un origen comú i presenten moltes característiques comunes.

1. Les llengües del món 1.2. Les famílies lingüístiques La majoria de les llengües europees actuals formen part de la família lingüística indoeuropea. Aquestes llengües tenen un origen comú: la llengua del poble indoeuropeu que, fa uns 6.000 anys, habitava les estepes del sud de Rússia. Dins la família indoeuropea, podem diferenciar diversos grups de llengües: el grup romànic (que estudiarem en la unitat següent), el grup germànic, el grup cèltic, el grup eslau, el grup bàltic, etc.

1. Les llengües del món 1.3. Les llengües que tenen més parlants Hi ha 10 llengües que superen els cent milions de parlants; 70 tenen entre deu i cent milions de parlants; 240 tenen entre un i deu milions de parlants (en aquest grup hi ha el català), i les aproximadament 5.500 restants tenen menys d’un milió de parlants. Les llengües que gaudeixen del suport d’un estat i són considerades oficials tenen un reconeixement jurídic que no tenen les altres; les llengües que han tingut una tradició literària rica són considerades llengües de cultura i poden tenir un paper més rellevant en l’àmbit cultural; les llengües amb molts parlants tenen el reconeixement com a llengües majoritàries.

2. L’article definit Índex

2. L’article definit Un article és un determinant que va davant d’un nom per presentar-nos-el. L’article fa que el nom es refereixi a una cosa concreta i coneguda. Per exemple: Tinc una capsa (nom indefinit). La capsa és massa petita (nom amb article definit: ara es refereix a una capsa concreta i coneguda). Si la forma d’un nom no ens indica el gènere amb claredat, l’article es converteix en la marca que ens diu si el nom és masculí o femení. el guia la guia els pianistes les pianistes

2. L’article definit 2.1. L’apostrofació de l’article Les dues formes del singular (el / la) s’apostrofen quan van davant d’una paraula que comença en vocal o h. Però hi ha tres excepcions: – la no s’apostrofa davant i o hi àtones la intempèrie / la història – la no s’apostrofa davant u o hu àtones la universitat / la humitat – el i la no s’apostrofen davant de diftongs creixents (i o hi seguides de vocal) el iogurt / la hiena / la iaia

2. L’article definit 2.2. La contracció El contacte entre algunes preposicions i les formes masculines de l’article definit (el / els) pot provocar contraccions, és a dir, la reducció de dues paraules en una.

2. L’article definit 2.3. L’article personal Els noms de persona també poden anar precedits d’un article, que anomenem article personal. en Pere / el Pere l’Albert na Joana / la Joana l’Antònia L’article personal se sol utilitzar davant del nom de les persones que coneixem. En canvi, no s’utilitza davant el nom de personalitats: Joan Miró, Jacint Verdaguer… L’article personal en només es contreu amb la forma ca. Per tant, amb les altres paraules, es manté separat. Fixa-t’hi: Soparem a can Soler. (ca + en) Aquest CD és d’en Marcel. (de + en) Aquesta carta és per a en Carles. (a + en)

2. L’article definit 2.4. L’article neutre Diem que l’article el té valor neutre quan es refereix a una cosa o unes coses en general, sense concretar. El més fàcil (la cosa més fàcil) és renunciar al projecte. El que vam pactar (les coses que vam pactar) beneficiava les dues parts interessades.

3. La síl·laba (II) Índex

3. La síl·laba (II) 3.1. Els diftongs Hi ha dues classes de diftongs: els diftongs creixents (iot, hiat) i els diftongs decreixents (pau, rei). Diftongs creixents Sempre es produeix diftong creixent en els grups següents: gua, güe, güi, guo qua, qüe, qüi, quo ai-gua, pin-güí qua-tre, qües-ti-ó

3. La síl·laba (II) 3.1. Els diftongs Diftongs creixents Sempre hi ha diftong creixent en les paraules que comencen en: ia, ie, io, iu hia, hie, hio io-gurt, iu-gos-lau hie-na, hie-rà-tic Se sol produir diftong creixent en els grups següents, sempre que es pronunciïn en un sol cop de veu i vagin darrere d’una vocal: ia, ie, io ua, ue, uo no-ia, se-ient cre-uen, ri-uen Compte: No es produeix diftong si aquests grups no es pronuncien amb un sol cop de veu o bé si van darrere d’una consonant. tra-du-ï-a, o-be-í-em per-pè-tu-a, Ma-ri-a

3. La síl·laba (II) 3.1. Els diftongs Diftongs decreixents Se sol produir diftong decreixent en els grups següents, sempre que es pronunciïn amb un sol cop de veu: ai, ei, ii, oi, ui au, eu, iu, ou, uu mai, noi veu-re, mou-re Compte: No es produeix diftong si aquests grups no es pronuncien amb un sol cop de veu. pa-ï-sos, pa-ís o-ï-da, di-ürn

3. La síl·laba (II) 3.2. La síl·laba tònica En una paraula polisíl·laba, la síl·laba tònica és aquella que es pronuncia amb més força. Segons la posició de la síl·laba tònica, les paraules es classifiquen en: • Agudes. La síl·laba tònica ocupa l’última posició: ma-ri-ner, hu-ra-cà • Planes. La síl·laba tònica ocupa la penúltima posició: fi-gue-ra, nú-vol • Esdrúixoles. La síl·laba tònica ocupa l’antepenúltima posició: fà-bri-ca, his-tò-ri-a

3. La síl·laba (II) 3.2. La síl·laba tònica Les paraules o mots monosíl·labs, segons la força amb què es pronuncien, es classifiquen en dos grups: • Monosíl·labs tònics. La gran majoria de monosíl·labs tenen la síl·laba tònica: pal, dit, mai, riu… • Monosíl·labs àtons. Són monosíl·labs àtons els articles (el, la…), els pronoms febles (em, et, es, ens…), algunes preposicions (a, de, en, amb, per), la paraula que i alguns més.

4. El text instructiu: els consells Índex

4. El text instructiu: els consells 4.1. Llengua oral Quan l’objectiu d’un text és ensenyar i donar consells, diem que es tracta d’un text instructiu. Característiques generals dels textos instructius – Intenció o objectiu – L’emissor (qui parla) – Els receptors (els qui escolten) – Llenguatge – Modalitat exhortativa – Estructura

El futur Índex

El futur Utilitzem el temps futur per referir-nos a un fet o a una acció que es farà realitat en un temps posterior, després del present (ahir plovia, avui plou una mica, demà no plourà. Abans no rebia cap missatge, ara en rebo uns quants, d’ara endavant en rebré molts).