Lamentació que expressa els sentiments de “la resta” fidel d’Israel, després de la destrucció de Jerusalem. Els jueus més miserables, que ni tan sols foren deportats, ni fugiren, se senten empobrits i ridiculitzats en la seva terra pels pagans de l’entorn. Aquesta resta fidel es gira vers Déu, amb esperança invencible, per celebrar els extraordinaris beneficis concedits per Déu al seu poble. El record de les antigues victòries (vv. 2-9), i la seva contraposició amb la calamitat actual (vv. 10-17), confereix un gran dramatisme a la súplica. L’Església, resta autèntica, accepta amb tota naturalitat aquest salm de “la resta d’Israel”, per demanar al seu Mestre i Senyor que l’aculli, en la seva pietat, en les seves dures proves.

Déu nostre, nosaltres mateixos hem sentit aquella antiga gesta de la vostra mà, que ens han contat els nostres pares.

Per implantar-los, desposseíreu els nadius, anorreàreu reialmes, perquè visquessin lliures.

que els donà la victòria, sinó la vostra mà, el vostre braç, No fou amb l’espasa que ocuparen el país, no fou el seu braç que els donà la victòria, sinó la vostra mà, el vostre braç, la claror de la vostra mirada, perquè vós els estimàveu. Éreu vós, Rei meu i Déu meu, qui decretàveu les victòries de Jacob. Amb vós envestíem els nostres adversaris, en el vostre nom dominàvem els agressors.

Perquè jo no posava l’esperança en l’arc, l’espasa no em donava la victòria; vós mateix ens vau salvar dels adversaris, i vau cobrir els enemics de confusió. Nosaltres ens gloriàvem de l’ajut de Déu. Per sempre lloarem el vostre nom.

Però ara ens abandoneu i avergonyiu, ja no sortiu amb nosaltres al combat; ens feu retrocedir davant de l’enemic, que ens saqueja sense por;

ens heu fet com anyells per matar, ens heu escampat per les nacions; heu venut per no res el vostre poble, no us ha enriquit el seu preu. Heu fet de nosaltres l’escarni dels veïns, la befa i la burla dels països que ens envolten. La nostra dissort és proverbial entre els pobles, mouen el cap amb aires de mofa

abaixo els ulls avergonyit, sentint com m’ultratja l’enemic, A cada moment tinc al davant el meu afront, abaixo els ulls avergonyit, sentint com m’ultratja l’enemic, l’enemic que es venja de mi.

i vós ens llanceu al desert amb els xacals sota un mantell de tenebra. ¿Com ens passa això sense haver-vos oblidat, ni haver traït la vostra aliança? El nostre cor no s’ha allunyat de vós, ni els nostres passos dels camins vostres, i vós ens llanceu al desert amb els xacals sota un mantell de tenebra.

¿Per què ens amagueu la mirada, i oblideu el dolor que ens oprimeix? Si haguéssim oblidat el nostre Déu i estès les mans per pregar un déu estranger, ¿és que Déu no se n’hauria adonat, ell que coneix els secrets del cor? És per vós que morim cada dia, i ens tenen com anyells per matar. Desperteu-vos, ¿per què dormiu, Senyor? Desvetlleu-vos, no ens deixeu per sempre. ¿Per què ens amagueu la mirada, i oblideu el dolor que ens oprimeix?

Estem prostrats a la pols, tot el cos estès per terra. Alceu-vos, veniu a defensar-nos, per l’amor que ens teniu, allibereu-nos.

¿Per què ens amagueu la mirada? Quan estem afligits per algun motiu, ens imaginem que Déu ens amaga el seu rostre, perquè la nostra part afectiva està com envoltada en tenebres que ens impedeixen de veure la llum de la veritat. En efecte, si Déu està atent al nostre estat d’ànim i es digna visitar la nostra ment, llavors estem segurs que no hi ha res capaç d’ofuscar el nostre interior. Perquè, si el rostre de l’home és la part més destacada del seu cos, de manera que quan veiem el rostre d’una persona és quan comencem a conèixer-la, o quan ens adonem que ja la coneixíem, perquè el seu aspecte ens ho revela, el rostre de Déu no il·luminarà molt més a aquells que ell mira? L’Apòstol diu: El mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist (2Co 4,6). Veiem, doncs, de quina manera brilla en nosaltres la llum de Crist. Per això l’envià el Pare al món, perquè, il·luminats pel seu rostre, puguem esperar les coses eternes i celestials, nosaltres que abans ens trobàvem impedits per la foscor d’aquest món. (St. Ambròs)

Déu dels nostres pares: ho hem sentit, ens ho han contat: vós els implantàreu i també els donàreu la victòria; no ens amagueu el vostre rostre i feu-nos participar de la salvació de Jesucrist, Senyor nostre.