LLEGENDES ROMANES DE L’ÈPOCA MONÀRQUICA EL RAPTE DE LES SABINES ELS HORACIS I ELS CURIACIS LUCRÈCIA

EL RAPTE DE LES SABINES Tit Livi conta que Ròmul, després de fundar Roma, com que hi havia poques dones, va enviar emissaris a les poblacions veïnes per tal de demanar-ne. Altrament la nova ciutat no tenia futur. A tot arreu es burlaren de les ambaixades, per això Romul va planejar una manera “diferent” d’aconseguir-les….. Organitzà uns actes festius i convidà els sabins, veïns de Roma. Hi acudiren amb les filles i esposes. Quan tots estaven atents als espectacles, Ròmul va fer un senyal –prèviament acordat amb els seus conciutadans- i els romans irromperen amb violència i s’emportaren les filles dels sabins per a fer-les les seues esposes. Tres anys més tard els sabins atacaren els romans per venjar-se de l’ofensa i s’inicià la guerra.

EL RAPTE DE LES SABINES (POUSSIN, s. XVII) Durant el temps transcorregut, les dones sabines s’havien adaptat a la vida a Roma i algunes inclús ja tenien fills amb els seus marits. Per això –diu la llegenda- decidiren posar fi a la guerra interposant-se entre els dos exèrcits amb l’argument que no volien quedar ni viudes ni òrfenes ( de pare).

EL RAPTE DE LES SABINES ( J.L. DAVID, s. XVIII) Les sabines són, per tant, un exemple ben clar d’ actitud pacifista. Des d’aleshores els romans i els sabins es fusionaren i durant un temps compartiren el govern del territori Ròmul i Titus Taci.

ELS HORACIS I ELS CURIACIS Durant el regnat de Tul·li Hostili es produí un enfrontament entre Roma i Alba. Per solucionar el conflicte, ambdues ciutats designaren uns representants que lluitarien en nom de tots: els tres germans horacis per part de Roma i els tres germans curiacis per part d’Alba. Quan ja havien mort dos germans horacis, el tercer simulà fugir i matà per separat els tres curiacis. Quan tornà vencedor a casa, es trobà la seua germana Camil·la, nòvia d’un dels curiacis, desesperada pel dolor. El germà, sense gens de compassió, la travessà amb l’espasa, assegurant que mereixia eixe castig una romana que plorava per un enemic. Encara que el condemnaren a mort per assassinat, el poble el perdonà. Un exemple dut a l’extrem de l’ideal romà d’anteposar els interessos generals als personals.

JURAMENT DELS HORACIS (J. L. DAVID, s. XVIII-NEOCLASSICISME) El quadre arreplega el moment anterior a l’enfrontament, quan els germans horacis juren davant de son pare lleialtat a l’estat i disposició a morir per defensar-lo. En la penombra la mare, la germana Camil·la i l’esposa d’un dels horacis (germana dels curiacis) presagien la tragèdia que s’aveïna. Les dones, més realistes, saben que la lluita no soluciona els problemes, sinó que els agreuja.

LA LLEGENDA DE LUCRÈCIA I EL FINAL DE LA MONARQUIA La tràgica mort de Lucrècia, el 510 aC., desencadenà el final de la monarquia i l’adveniment de la república, segons Tit Livi. Mentre els romans sota el comandament del rei Tarquini el Superb estaven assetjant Ardea, Sext Tarquini, fill del rei, va proposar com un repte que anaren una nit a Roma per veure què feien les seues esposes, pillant-les per sorpresa. Lucrècia, esposa de Col·latí, fou l’única que mostrà una conducta irreprotxable. Sext Tarquini quedà impressionat per la seua actitud i per la seua bellesa. Per això uns dies més tard intentà violar-la amb l’amenaça que, si es resistia, l’apunyalaria i diria al seu marit que ho havia fet perquè l’havia sorpresa cometent adulteri amb un esclau i havia volgut salvar l’honor de Col·latí.

VIOLACIÓ DE LUCRÈCIA Lucrècia accedí, però al dia següent va fer vindre el seu marit i el seu pare i, després d’explicar-los la veritat dels fets, es suïcidà clavant-se un punyal. El pare, Col·latí i Brutus s’enfrontaren a Sext Tarquini i acabaren amb la monarquia. L’expulsió de Tarquini el Superb es produí- segons la llegenda- el 509 aC. LA VIOLÈNCIA DE TARQUINI (TINTORETTO, s. XVI) RENAIXEMENT

TARQUINI I LUCRÈCIA (TINTORETTO, s. XVI-RENAIXEMENT)

TARQUINI I LUCRÈCIA (TIZIANO, s. XVI, RENAIXEMENT)

SUÏCIDI DE LUCRÈCIA (L. CRANACH EL VELL, s.XVI-RENAIXEMENT)

LUCRÈCIA (RENAIXEMENT) TIZIANO, s. XVI GUIDO RENI, s. XVI

LUCRÈCIA VERONÉS, s. XVI (RENAIXEMENT) ANDREA CASALI, s. XVIII (ROCOCÓ)

LUCRÈCIA J.F. de TROY, s. XVIII (NEOCLASSICISME) MUELLER, s. XIX-XX (EXPRESSIONISME)

LUCRÈCIA MORIBUNDA EDUARDO ROSALES, s. XIX DAMIÁN CAMPENY, s. XIX-NEOCLASSICISME

LA MORT DE LUCRÈCIA BOTTICELLI, s. XV-XVI RENAIXEMENT