Temps era temps, hi havia un pagès molt i molt alt i gros que semblava un gegant.

Un bon dia, mentre llaurava el tros, se li va acostar un home i li va dir: - Bon dia! Que em podries dir quin d’aquests camins em durà a Barcelona? El pagès aixecant l’arada, li va indicar: - Cap allí bon home. En veure com n’era de fort, aquell homenet es va quedar esmaperdut, i tot seguit li va dir: Escolta’m… com és que amb la força que tens, no has anat a Barcelona a vèncer el gegant Moro que té la ciutat atemorida? Aquest homenet té tota la raó del món –va pensar el gegant i tot decidit, va llançar l’arada i se’n va anar cap a Barcelona.

En passar per un bosc, al gegant se li va acudir, que li aniria bé de portar un bastó per caminar. Sense rumiar-s’ho dues vegades,va arrencar un pi molt gros de soca-rel i va continuar el seu camí. Finalment, després d’una llarga caminada es va trobar davant les portes de la muralla de Barcelona.

Un cop a dins de la ciutat, tan bon punt la gent va saber quines eren les seves intencions el van acompanyar a la casa del Gegant Moro. - Vinc a lluitar amb tu, i et faré fora d’aquesta ciutat! Ha, ha, ha –va riure el moro en veure aquell pobre pagès que gosava desafiar-lo. Més et valdria que primer mengessis una mica, no fos cas que, del primer cop de puny, et fes rodolar per terra. El Gegant del Pi va estar encantat que el convidessin a dinar! Tot tranquil, es va empassar una dotzena de pollastres, una vedella rostida, dos pernils i cinc amanides.

Tots els habitants de la ciutat, grans i menuts, es van aplegar a la plaça per no perdre’s la lluita dels dos gegants. Després de lluitar ferotgement, el Gegant del Pi va aconseguir agafar el Gegant de la Ciutat per la cintura i el va fer voleiar amunt amb tota la seva força, tant que el va llançar per sobre dels terrats de la ciutat.

Quina alegria van tenir tots els qui estaven aplegats a la plaça Quina alegria van tenir tots els qui estaven aplegats a la plaça! Estaven tan contents que tots, els homes i les dones, els més grans i els més menuts, van començar a picat de mans i a cantar. I així fou com va néixer la cançó que tots coneixem i que fa així: El Gegant del Pi, ara balla, ara balla, el Gegant del Pi, ara balla pel camí. El Gegant de la Ciutat, ara balla, ara balla, el Gegant de la Ciutat, ara balla pels terrats.