ORFEU I EURÍDICE Treball de: Inma Torres Bisquert i Irene Roselló Ramírez
EL MITE D’ORFEU I EURÍDICE Eurídice era una nimfa de les valls de Tràcia. Orfeu era fill de d’Eagre i de Cal·líope. Ell amansava les feres del bosc amb el seu cant i la seva música. Orfeu, teòleg, poeta i un gran músic, era fill d’Eagre, rei de Tràcia. Des de la seva joventut es va aplicar a estudiar la religió i va recórrer Egipte per a consultar als sacerdots d’aquell país i ser iniciat per ells en els misteris de Isis i Osiris. Després va visitar Fenicia, el Asia Menor i Samotràcia, i de volta al seu país natal va donar a conèixer als seus compatriotes el origen del món i dels deus, la interpretació dels somnis i la explicació dels crimens, e va instituir les festes de Baco i de Ceres. Els va ensenyar als grecs savis els coneixements de la astronomia, va cantar la guerra als Titans, el rapte de Persèfone a mans d’Hades i els treballs d’Hèrcules, i fou considerat com el pare de la teologia pagana. La música li servía de solaç i descans en les seves ocupacions. Antes en Grècia sols es coneixia la flauta; ell va inventar la lira, o més correctament, va perfeccionar l’instrument ideat pel déu Apol·lo, posant-li dos cordes. La seua veu, unida amb el so d’aquest instrument embelesava a homes i deus i la naturalesa al complet es conmovía als seus acords. Óssos i lleons s’arrimaven a llepar-li els peus, els rius retrocedien al seu naixement per a escoltar-lo, les roques s’animaven i corrien al seu encontre.
Totes les dones mortals i divines admiraven el seu talent, per la seva apostura i les seves cualitats intelectuals i artístiques, elles seguien els seus passos i deseaven tindre’l com a espòs. Però ell no feia cas a ninguna dona, sols a Eurídice, que era molt dolça i senzilla, li va parèixer digna del seu amor i la va prendre com a esposa siguent per ella correspongut. Orfeu va lograr vèncer els seus pudors de verge i en amb el permis de Zeus els prats i els rius van somriure al veure’ls junts i feliços en un èxtase amoros que devía ser etern.
La seva felicitat no va ser duradora. Eurídice mor quan una serp la mossega. Però la seva felicitat no va ser duradora. Un dia que Eurídice fugia de la persecució de que era objecte per part de Aristeu, fill de Cirene, va ser mossegada en el taló per una serp i esta ferida li va causar la mort. Orfeu va quedar inconsolable, i després d’haver intentat sense èxit estovant a les divinitats celestials, no va dubtar en descendir als inferns per a implorar-li als deus dels morts que li tornés a la seva volguda companya.
Orfeu queda desolat per la mort d’Eurídice La pena va invadir a Orfeu, i plorant desconsoladament a les ribes del riu Estrimón, va entoncar cançons tan tristes que tots els habitants, deus i nimfes no van poder contindre les seves llagrimes per la seva desgràcia i el mateix Hades es va sentir conmogut i el va incitar a descendre al inframón, on, amb la ajuda inestimable de la seva música, va conseguir sortejar mil i un perills, conmoguent a dimonis i torments. no pudieron contener sus lágrimas ante tal desgracia y el mismo Hades se sintió conmovido
Eurídice després de morta. Orfeu va fer un pacte amb Hades per poder recuperar Eurídice després de morta. Hades va cridar a Eurídice, que es trobava entre les sombres arribades recentment; la nimfa es va arrimar i li va ser concebut partir amb Orfeu, però amb la condició de que ell no giraria el cap per a mirar-la fins que hagueren depassat els límits del regne dels morts. Orfeu havía alcançat ja la eixida quan, incapaç de resistir-se a la impaciencia de contemplar a la seva muller, es girà cap a ella. Però Eurídice es trobava encara a unes passes per darrere d’ell i en eixe mateix instant li es arrebatada. Ella li tendeix els braços i Orfeu tracta d’abraçar-la, però tan sols arriba a estrènyer una fugissera boirina i només escolta un llarg sospir i un adéu etern. Destroçat per aquesta nova desgràcia, va intentar en va penetrar per segona vegada en la mansió dels morts; però Caronte, el inflexible barquer, es va negar a transportar-lo i Orfeu va estar set dies a les vores del Aqueronte sense provar ningun aliment, els seus ulls estaven inundats de llàgrimes i consumint-se de dolor. Finalment, i després d’haver censurat mil vegades la barbàrie del déu dels inferns, es va retirar al mont Rodope, en Tracia, sense una altra companyia que els animals que amansava amb el seu cant.
regió van destrossar el cos d’Orfeu en bocins. Les dones d’aquella regió van destrossar el cos d’Orfeu en bocins. Orfeu va regressar a la Terra sol i desemparat i va mantindre fidelitat a la seva muller fins la seva mort. Les dones que viuen en aquella regió salvatge van intentar en va endulçar les seves enyorances i volien que tinguera un segon matrimoni, però ell es va negar i es va mostrar sord al seu amor. Irritades per este rechas, van esperar el dia en el que es celebraven les festes de Baco per a tindre ocasió de venjar-se. Aleshores, armades amb Tirso, van córrer al mont Rodope i el van assaltar per tots els flancs. La seva cridòria i el soroll dels tambors apagaren la veu d’Orfeu, l’únic que hauria sigut capaç de aplacar les seves fúries; després el van atacar furioses, i a pesar dels esforços que Orfeu va fer per a calmar-les, elles van destroçar el seu cos en bocins.
POEMA Ella fue mi canción inspiradora, y la musa raíz de mi canción; mas la muerte, noctámbulo ladrón, la arrebató antes de brillar la aurora. No era mi amor, ni lo es, amor que ignora, y al Hades descendí. La persuasión de mi canto logró su redención, que cede el Hades si mi canto implora. "Llévatela a la luz, mas sin volverte a mirarla en las sombras, o la muerte de su destino habrá de apoderarse". ¡Oh, impaciencia del hombre enamorado! Volví los ojos, y me fue arrancado el corazón al verla evaporarse…
CONCLUSIÓ La nostra conclusió en aquest treball és que ens pareix una història trista però a la vegada real, perquè sempre pots perdre algú volgut, i no hi ha manera de recuperar-ho per molts déus que hi haja. Aleshores és molt commovedora, i ens ha agradat molt. OPINIO PERSONAL