La lliçó d’anatomia del professor tulp REMBRANDT

FITXA TÈCNICA Títol: La lliçó d’anatomia del professor Tulp Autor: Rembrandt (1606-1669) Cronologia: 1632 Estil: barroc Tècnica: oli sobre tela Tema: retrat col·lectiu Localització: Mauritshuismuseum (L’Haia) Pintor i gravador, Rembrandt van Rijn està considerat un dels artistes més innovadors excepcionals de tots els temps. Després d’una etapa d’aprenentatge, l’any 1631, l’artista es va instal·lar a Amsterdam, on va iniciar la seva dècada d’or. L’obra de Rembrandt està clarament influenciada pel pintor italià Caravaggio, a través dels pintors caravaggistes d'Utrecht, i reflecteix un intens dramatisme escènic aconseguit per mitjà del clarobscur. Rembrandt utilitza aquesta tècnica en el retrat, un gènere que va cultivar amb gran predilecció sobretot l’autoretrat i en la seva abundant producció de temàtica religiosa, fet remarcable si es té en compte que a Holanda (país protestant) aquest tipus de pintura era considerat un gènere menor.

DESCRIPCIÓ GENERAL Els retrats gremials van constituir un dels gèneres més importants de l’Holanda del Barroc. Es caracteritzen pel fet de mostrar un esquema compositiu molt rígid en el qual es respecta l’ordre jeràrquic dels personatges, que es col·loquen en fila. Rembrandt, però, rebutja aquest esquema i subordina el rang individual dels personatges a l’acció, fent que les figures es presentin apinyades en forma piramidal al voltant dels cadàver. Amb això dinamitza la composició i ofereix una sensació més viva de realisme, un aspecte que va ajudar a la modernització del gènere.

Aquest realisme també s’observa en els retrats individualitzats de cadascuna de les figures. Rembrandt aconsegueix plasmar en els rostres, amb una gran habilitat, expressions de sorpresa, d’entusiasme i d’atenció. Per això, cada personatge parla amb la mirada, i aquest detall afavoreix que l’espectador senti que també forma part del grup protagonista de l’escena, com si fos un més dels alumnes. Un altre dels aspectes remarcables de l’obra és la utilització del clarobscur, per mitjà del qual el pintor holandès perfila amb nitidesa els contorns de les figures a partir d’un feix de llum, potent i artificiós, que entra per l’esquerra de la terra. Aquest focus il·lumina el cadàver, situat al centre de l’escena, i deixa en penombra la resta de la pintura. El negre es converteix així en el color principal de l’escena, contrastat intensament pels punts il·luminats i per la blancor dels cols i dels punys dels vestits.

TEMÀTICA La lliçó d’anatomia del professor Tulp va ser un dels primers encàrrecs públics importants que va rebre Rembrandt a Amsterdam. L’obra, basada en un fet real, retrat la lliçó d’anatomia del gremi de cirurgians impartida pel doctor Tulp, que, amb barret i amb unes pinces a la mà dreta, mostra als set alumnes assistents la dissecció d’un braç d’un criminal de molta anomenada ajusticiat a l’època. Un dels assistents aguanta un full en què hi ha escrits els noms dels present, i al peus del cadàver s’hi intueix un llibre obert, que hom ha volgut relacionar amb un manual d’Andreas Vesal, considerat el creador de l’anatomia moderna.

MODELS I INFLUÈNCIES Rembrandt va saber assimilar perfectament els models del Barroc internacional, malgrat que va ser sobretot un seguidor fidel del naturalisme de Caravaggio, de qui va adoptar el tractament tenebrista de la llum, el dramatisme escènic i l’ús de gent vulgar com a model per als seus personatges. Però la relació de Rembrandt amb l’obra de Caravaggio no va ser directa, sinó a través dels pintors holandesos que van ser a Roma els primers anys del segle XVII, entre els quals destaquen Honthorst, Terbruggen i Van Baburen, actius tots ells, després de l’estada a Roma, a la ciutat d’Utrecht. Després de la mort de Rembrandt i durant tot el segle XVIII, la seva pintura i els seus gravats van tenir un gran èxit. El seu prestigi, però, no es va consolidar fins el Romanticisme, i va influir en artistes com Goya sobretot pel que fa al gravat i Delacroix. Extret de : TRIADÓ, JR. Història de l’art. Batxillerat. Ed. Vicens Vives, 2009