Seamus Justin Heaney LA LLANTERNA DE L'ARÇ L'arç hivernal s'ha encès fora de temps, pometa de l'arbust, llum petit de la gent menuda, dels quals sols demana que facin que el ble del respecte per si mateixos no s'apagui del tot, ja que no cal que la i·luminació els encengui. De vegades, però, quan el teu alè forma fumerols al gebre, adopta la forma vagarívola de Diògenes que amb la seva llanterna cerca un home just; de manera que acabes sent escrutat des de darrere l'arç que ell sosté, amb branquilló i tot, a l'alçada dels ulls, i recules davant aquella unió de carn i de llavor, davant la punxa de sang que voldries que et provés i t'aprovés, davant la seva maduresa bequejada que t'examina i, després, continua cercant. Seamus Heaney (Versió de Francesc Parcerisas)

Montserrat Abelló i Soler EL BLAT DEL TEMPS Visc i torno a reviure cada poema, cada paraula. Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades. ESPERO MERAVELLES Espero meravelles a cada cantonada. Hi ha alegria en l’aire. El sol m’omple els ulls. El meu presagi és una línia contra el sol, un punt en l’horitzó.

REPENSO EL TEU SOMRIURE, I ÉS PER A MI UNA AIGUA CLARA... Repenso el teu somriure, i és per a mi una aigua clara trobada per atzar entre els rocs d'un sorral, petit mirall on mira una heura els seus corimbes; i, damunt, l'abraçada d'un cel blanc i tranquil. Aquest és el meu record; i no puc dir, oh llunyà, si al teu rostre s'hi expressa lliure una ànima ingènua, o ets de debò dels errants que el mal del món extenua i porten el seu sofrir amb ells com un talismà. Però això bé puc dir-t'ho, que la imatge que et penso nega els neguits volubles en una ona de calma, i que te m'apareixes a la grisa memòria diàfan com la copa d'una molt jove palma... (Trad. Narcís Comadira) Eugenio Montale

Anna Akhmàtova LA DONA DE LOT I anava el just darrere l’enviat de Déu, enorme i radiant, per la negra muntanya. Però parlà el neguit en veu alta a la dona: «No és pas tard, pots contemplar encara les roges torres de la Sodoma natal, la plaça on cantaves, el pati on filaves, les buides finestres de la casa elevada on paries els fills al teu home estimat.» Es va girar –paralitzats per un dolor mortal, no van poder mirar més als seus ulls; el cos se li tornà de clara sal i els àgils peus a terra s’incrustaren. Qui, doncs, la plorarà, aquesta dona? No sembla pas la menor de les pèrdues? Mai el meu cor, però, no oblidarà qui va donar la vida per un sol esguard. 24 de febrer de 1924

Konstantin Kavafis Ítaca Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. has de pregar que el camí sigui llarg, Has d'arribar-hi, és el teu destí. ple d'aventures, ple de coneixences. Però no forcis gens la travessia. Els Lestrígons i els Cíclops, És preferible que duri molts anys l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis: i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, són coses que en el teu camí no trobaràs, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. emoció escollida Ítaca t'ha donat el bell viatge. et toca l'esperit i el cos alhora. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Els Lestrígons i els Cíclops, Res més no té que et pugui ja donar. el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben.