Lèxic: El sentit propi i el sentit figurat Índex Lèxic: El sentit propi i el sentit figurat Gramàtica: La conjugació verbal Ortografia: L’accent diacrític Temps verbals: L’imperfet de subjuntiu © Barcanova Autors del contingut del llibre de text: Lluís Homs i Josep Rosell

1. El sentit propi i el sentit figurat

1. El sentit propi i el sentit figurat 1.1. Les paraules amb un sol sentit Els articles del diccionari més senzills són els que defineixen paraules d’un sol sentit. Per exemple:

1. El sentit propi i el sentit figurat 1.2. Les paraules amb més d’un sentit Hi ha paraules que volen dir més d’una cosa, com per exemple la paraula gallina.

1. El sentit propi i el sentit figurat 1.2. Les paraules amb més d’un sentit Hi ha paraules que volen dir més d’una cosa, com per exemple la paraula gallina. El primer sentit de la definició de gallina és el sentit propi de la paraula, el segon correspon a un sentit figurat i el tercer recull una expressió popular també de sentit figurat.

2. La conjugació verbal

2. La conjugació verbal Conjugar és dir o escriure totes les formes possibles d’un verb en funció del mode, el temps, el nombre i la persona gramatical. Els temps verbals s’agrupen en tres modes: el mode indicatiu el mode subjuntiu el mode imperatiu Aquests modes indiquen quina és la nostra actitud davant l’acció expressada pel verb.

2. La conjugació verbal • El mode indicatiu l’utilitzem quan volem expressar una acció que considerem real. El tren surt a les vuit (present d’indicatiu). El tren sortia a les vuit (imperfet d’indicatiu). El tren va sortir a les vuit (passat perifràstic d’indicatiu). El tren sortirà a les vuit (futur d’indicatiu).

2. La conjugació verbal • El mode subjuntiu l’utilitzem quan volem expressar una prohibició, un desig, una condició, etc.; per tant, accions que no considerem reals. No surtis de casa (present de subjuntiu). Tant de bo que no sortís de casa! (imperfet de subjuntiu). Si et llevessis més d’hora (imperfet de subjuntiu), no faríem tard a l’escola. • El mode imperatiu l’utilitzem per donar ordres. Surt d’aquí!

2. La conjugació verbal 2.1. Temps simples i temps compostos En la conjugació dels verbs podem distingir entre temps simples i temps compostos. Els temps compostos estan formats per una forma del verb haver i el participi del verb conjugat (han cantat, havies cantat…) i expressen sempre una acció acabada. Per estudiar la conjugació verbal, habitualment es presenten cinc models agrupats en tres conjugacions:

3. L’accent diacrític

3. L’accent diacrític Els monosíl·labs (les paraules d’una sola síl·laba) no s’accentuen: pla, tren, mai, pi, tu, bo, quin, nus, pal… Tampoc no s’accentuen les paraules planes que acaben en alguna d’aquestes dotze terminacions: -a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en -in. Tanmateix hi ha una quarantena de paraules, la majoria d’una sola síl·laba, que s’escriuen amb accent gràfic per tal de distingir-les d’unes altres que s’escriuen igual. D’aquest accent en diem accent diacrític.

L’imperfet de subjuntiu

L’imperfet de subjuntiu L’imperfet de subjuntiu l’utilitzem per expressar fets o accions no reals (possibles o desitjades) des d’una perspectiva del passat (Et vaig dir que hi anessis) o que depenen d’una condició (Què faries si et piqués un escurçó?). L’imperfet de subjuntiu també s’utilitza per expressar una prohibició amb un èmfasi especial: No ho fessis pas!