EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC TEMA 7 EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) poeta i periodista, començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i situem els seus orígens literaris en el <<Grup poètic de postguerra) (1943 – 1960). És considerat com el principal renovador de la poesia valenciana contemporània.

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa. La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l'empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, i de mecanògraf.

L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l'any 1978, que va ser arbitràriament substituït. Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: «Estellés escriu des del poble». Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina. El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, entre altres.

Va morir a València, el 27 de març de 1993 Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

L’obra d’Estellés no es fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia va ser per a ell una necessitat gairebé biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són diversos: l’amor, la mort, el sexe, la por, la fam, la ciutat, el camp, la dona. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d’un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble valencià. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d’un idioma, la tragèdia d’una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés que fou periodista, mantingué una actitud de cronista apassionat. Va fer un inventari dels personatges i dels esdeveniments quotidians amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l’amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d’un país. El resultat és un discurs que formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada. Vicent Andrés Estellés afirma: "He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble." (Xavier Febrés, "Mural del País Valencià", Serra d'Or, febrer, 1980)

Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre: →la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la d’Ausiàs March →la llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana-valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX. →la llengua col·loquial que aprengué a l’Horta durant la infantesa i que mantingué viva durant tota la vida.

La mort fascinava Estellés La mort fascinava Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort, està, de fet, parlant d’un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla, d’un cementeri, d’un nínxol, d’un destí d’humiliacions contínues. Però al costat de l’atractiu de la mort, també sentí una atracció obsessiva per l’amor, que es converteix en l’espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la seua poesia és la cruesa amb què va tractar l’experiència del sexe, insòlit en la poesia valenciana i catalana anterior, i poc freqüent en la posterior. En general, el cos de la dona és una font de metàfores. En el seu tractament de la matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d’intensitat, tant quan parla d’amors furtius com quan evoca l’amor conjugal.

Al costat de l’expressió directa de la sexualitat o de l’ús sorprenent de paraules de registre col·loquial, la poesia d’Estellés evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en l’adjectivització, les imatges metafòriques i el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars (decasíl·labs, alexandrins -12 síl·labes-) i del vers lliure.

ELS AMANTS "No hi havia a València dos amants com nosaltres. La carn vol carn.Ausiàs March "No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."